“Nunca dejamos de ser niños pequeños pero nos lo creemos”
El silenci és més que un espai buit de paraules, és una pausa ininterrompuda de sentiments manifestats a l'interior.
sábado, 30 de mayo de 2009
No me mires que me mojas.
“Nunca dejamos de ser niños pequeños pero nos lo creemos”
La curiosidad mató al gato.
El essers humans a vegades som tan “masoques” que sembla mentida que tinguem un cervellet per pensar. Hi ha una cosa que mai podré entendre, la curiositat passa per sobre de tos els mals de cap. Un exemple típic i tòpic; estàs surtin amb un noi i el principi no vols parlar de les antigues relacions d’aquella persona, però amb el temps ho acabes fent i el pitjor de tot es que acabes trobant informació que no t’agrada veure i que per molt que et faci mal no vols treuen els ulls d’allà. Per què la curiositat va tan enllà? Serà per què vols agafar perspectiva? Saber com és aquella persona fora del teu cercle? Per què no te’n fies ni de la teva ombra? Per proves? Per què? No ho entenc? Però és així i com més busques més raons trobes per seguir buscant, en fi sigui com sigui tinc una curiositat que no m’ha matat per algun dia ho farà.
PD: Quan vegis una porta i tinguis ganes de obri-la ADVERTÈNCIA ni tan sols t’acostis al pany.
miércoles, 27 de mayo de 2009
Com veig el destí?
El destí és metafòricament com una persona que vol intentar creuar un poble. En el qual tu ets un punt petit en mig d’allò desconegut. Et creues a gent que t’aportarà coses bones i/o dolentes, en tot cas et donaran el saber, aquell que determinarà on aniràs i que hauràs de fer per afrontar allò que vols. Hi haurà gent que s’hi quedarà i d’altre que marxarà, alguns que passaran només de refil i que tot i haver-los tractat poc et marcaran un abans i un desprès. Persones que creus que no t’aporten res però en el fons tots donem coses, per petites que siguin, sempre tindran significat.
Que passes d’una etapa a una altre elegint que deixaràs enrere i que no permetràs deixar-ho mai. Que allò nou és temor, por, incertesa però també esperança, visió de futur i perquè no ganes de canvis.
Vull anar creixent amb els dies, creixent d’aquelles persones, enriquint-me i formant-me. Però a mesura que passen els dies els canvis s’aproximen i et fan por, por de distància, por de no comunicació, por de no relació...som-hi?
“Camins que ara s’esvaeixen , camins que hem de fer sols, mai és massa tard per tornar a començar...”
sábado, 23 de mayo de 2009
lunes, 4 de mayo de 2009
Les agulles
Deixa’m penjar-me de l’agulla que marca les hores, tu agafa’t de la minutera i agafem el temps per on no ens pugi fer res del que no estigui en les nostres mans. Anem a exprimir cada segon i cada minut al nostre ball, aquest que mai pot perdre el compàs i si ho fa, no passa res...tornem a repetir, que ningú neix ensenyat. Això sí ,si per qualsevol cosa et deixes anar sempre ens quedarà l’agulla que marca els segons, aquesta és molt fràgil però per casos d’emergència sempre va bé.
En qualsevol cas fem que el temps sigui nostre i que sigui ell qui ens acompanyi en les nostres aventures i no pas qui les controla.