SOS

L'altre dia, quan estava treballant, em van venir uns nois a preguntar-me que què volia dir SOS. La veritat és que en aquell moment em van pillar. El primer que em va passar pel cap és l'acudit de Socorro Osea Salvame, i desprès vaig començar a pensar. Sabia que eren unes sigles de paraules angleses, i que la primera era la de Save i la segona era our però la meva falta de vocabulari no em van permetre seguir avançant més enllà. A dos dies d'aquella pregunta aquí està la solució;

Save Our Seamen

Doctor, doctor!

-Hi ha un somni que no paro de tenir. Intento que no em vingui però no ho aconsegueixo. Veuràs; estic en una muntanya i hi fa molt de fred. No tinc roba d'abric i se'm comencen a congelar els dits, primer els dels peus i desprès els de les mans. Començo a sentir que les cames em cremen i els braços també. Tinc la cara molt vermella del fred. Es llavors quan començo a pensar que no me'n en sortiré però de cop s'obre un forat i començo a caure avall, molt avall. Fins que per l'impressió que em dona el caure em desperto de cop. Sempre ho faig suant i amb llàgrimes als ulls. No ho entenc però em passa molt sovint. Que puc fer?
-Aviam, com et van les coses des de que vas començar a tenir els somnis?
-Doncs la veritat es que no gairebé, m'ha deixat el xicot, algunes amigues m'han deixat de parlar, amb la família les coses no van gaire bé, ja saps cada família és un mon.
-I que creus que necessites?
-No necessito, a més no se quina relació hi ha amb el somni.
-El que necessites es escalfor per no congelar-te. Necessites un tipus de calor que no donen els aparells elèctrics, només el sabem donar nosaltres. Per si no m'estàs seguint, necessites calor humà; abraçades, petons, carícies, somnriures. Tot i que creguis que ho tens, no t'enganyis. Amb aquest somni estas demanant a crits escalfor per no congelar-te, algo que et mantingui viva i sobretot que no t'apaguis i quedis com un glaçó; freda i sense energia...

Vegades els somnis ens expliquen més del que creiem.

Volareeeee uuooo!!!!

Por fin....

Encontré en un rincón la última pieza de este rompecabezas. Nunca he imaginado, ni tan solo he intentado descubrir cual es la imagen que contiene. Ahora en medio del aburrimiento y las ganes de construir nuevos logros, empiezo hacerlo. Por mi sorpresa solo he tardado cuatro años en reconstruirlo, verdaderamente es precioso. No para de latir pero es muy frágil, esta cosido por todas partes. El mas mínimo golpe puede destruirlo. No se que voy hacer con él, puedo guardarlo en un cajón, en una vitrina o llevármelo conmigo. Es difícil decidirme pero lo haré, lo dejaré guardado bajo llave un par de años mas y cuando las cicatrices estén totalmente cerradas me lo llevaré conmigo. Eso sí, lo llevaré en el fondo muy en el fondo detrás de grandes muros, que serán su refugio hasta que algún día caigan por todos los golpes que recibirán durante los años que están por venir.