jueves, 29 de julio de 2010

El poder de l'armilla.


Arribes al Dechatlon amb la roba del carrer i ets una clienta més, passes desapercebuda entre la gent del carrer. Arribés a les taquilles, et poses l'armilla i surts a la botiga. En aquell moment et trobes a persones que t'han visualitzat i et pregunten coses. Abans no arribis a la teva secció, ja t'han preguntat tres o quatre dubtes. Un cop hi arribes, l'armilla et distingeix de la resta de gent que hi ha comprant i això et dona un coneixement, que tot i que potser no tinguis, fa que la gent cregui que el tens. Es curiós perquè ja m'he trobat amb un parell de persones que et diuen;" aconsellem que jo d'això no en tinc ni idea". Segurament es cert però el que també ho és, és que jo els primers dies tampoc en tenia ni idea però tot i així l'armilla feia que tingues una acreditació d'uns coneixements que no tenia.
Com a tots els llocs de treball en els quals has de portar tratjo distintiu, aquest et dóna el poder del saber i el poder de la raó. I sinó que li diguin a els policies.

domingo, 11 de julio de 2010

Un amic per a cada ocasió.

Els amics de veritat és poden comptar amb els dits d'una mà. Aquests hi seran sempre en els bons i en els mals moments. A cadascun d'ells els hi explicaràs coses que potser a un altre no ho faràs, per varies raons; potser perquè no ho podran entendre i per tant no et podran donar consells adients, ho potser perquè no han passat per aquelles circumstàncies i tampoc podrien posar-se en el teu lloc (tot i aproximar-se a la situació) o simplement perquè no saben tota la història i demanar consell és una miqueta més complicat. En qualsevol cas, ets tu qui els elegix i decideix explicar o no el que et succeïx. Explicar què ha passat i com t'has sentit i sobretot tu decideixes quina part dels consells et serveix i quina no. Això no vol dir que la informació que et proporcionen sigui dolenta simplement no s'adequa al que tu esperaves o buscaves.
Hi ha una cosa que crec que hauríem de tenir clara i es que qui millor ens coneix som nosaltres mateixos i qui sap tota la informació ets tu, i que hi ha coses que ningú no sabrà, però no perquè no les vulguis explicar sinó perquè es informació pròpia que no cal que ningú sàpiga.
Ara bé si jo unís a tots els meus amics i cadascun d'ells expliques el que saben de mi, llavors si que podrien aproximar-se moltíssim a tota la meva historia biogràfica. Cadascun d'elles coneix una part de mi que és diferent o no de la d'un altre amic, i aixo és el que els fa únics. Sense ells no sóc res, sense ells la meva vida no tindria un fil argumental continuo, sense ells la meva història no tindria sentit.

miércoles, 7 de julio de 2010

Temps per escapar?

Ara és temps de crisis, de calor i d’estatut masses coses per una persona. Suportant tants comentaris tan a favor com en contra de qualsevol dels punts anteriors és un merder. Però ara sembla que s’hagi parat el temps, toca temps de mundial. Tothom es reuneix per mirar-lo i per celebrar-ho. La gent esta embogida, banderes pels carrers, gent pintada i cridant pel carrer. Vagis on vagis es nota que hi és. I la meva pregunta és; un parèntesis en un gran enrenou? O una fugida dels temes rellevants? Les noticies no paren de parlar de la vermella, sembla que totes les altres noticies s’hagin aturat, com si res més existits. Crec que no cal tan enrenou. No vull dir que ningú ho miri però que segur que hi ha coses més importants que s’estan ometent.