La reina de gel.

Sóc el centre de totes les mirades que busquen bellesa, pensa ella.

Quan hi ha nois juganers, ella els somriu i juga amb les seves mirades. Ara et miro, ara no  i ara  riu però sembla que no ho faci. Però en el moment en que ella comet un error; fer coincidir les mirades una estona massa llarga, la ha cagat.  

Ells es sorprenen del què veuen i tenen un sentiment contradictori; tan bella i tan freda. Els sentiments de fredor congelen aquestes mirades i pocs s'atreveixen a creuar el portal de gel. El atrevits quan  arriben veuen que el gel no és res més que un vidre molt gruixut que es pot trencar amb escalfor. Allà dins hi fa molt de fred, no hi ha res amb vida i en el fons hi ha una llum parpellejant on hi ha escrites dues paraules: soledat i incomprensió.

Quan han arribat en aquest punt, no hi ha res més que una decepció i una afirmació :

"No val la pena entrar-hi, la bellesa em transmet alegria però el interior em congela la sang i no em vull congelar com ella"

Per que res es el que era.

Perquè les coses ja no són com abans. Les coses canvien i les coses no tornen al seu lloc. Només si les persones ho volen. Però què fas quan només una ho vol? ja ha lluitat, ja ha exposat les cartes sobre la taula i no hi ha hagut cap moviment, cap resposta ...què ha de fer? abandonar? resignar-se? deixar-ho estar?

Es llavors quan es pregunta si realment val la pena segui lluitant contra la paret. Si realment cal seguir preguntant si és el camí o si en algun moment hi va haver un camí... Sí, ja ho té decidit: Ho deixarà i el que en algun dia va significar molt, ara poc a poc significarà menys i just en el punt exacte, on pugui deixar de posar una cara de amargura es frenarà. I allà és on es quedarà. No avançarà però tampoc anirà endarrere. Aquest és el punt que busca. Això sí, té clar que no serà fàcil però ja ho ha decidit. Dedicarà el temps aquells que responen a les seves accions, als seus moviments i quan es trobi un altre cop en la mateixa situació, tornarà a decidir...i es llavors quan em pregunta: 

-Creus que sempre he d'actuar igual?

- No. El que has de fer es valorar qui o què estas perdent d'aquella persona i llavors tornar a decidir.

- I això que estic fent, no és un acte de covards?

- Bé, si tu has fet tot el que podies i no has obtingut resposta, no és un acte de covards. És un acte de "autosalvació", no pots seguir lluitant per quelcom que t'està fent mal i que, a més a més, la ignorància és el que reps.

- Vist així, potser si que tens raó.

A cada pas...

ja queda poc em deia. Els músculs a màxima pressió, la ment desitjant arribar a dalt i la vista tornant-me a la realitat, encara queda molt per arribar a dalt. Mentres descansem, quatre fotos. Els núvols i la boira no volen que hi pugem, amenacen fort  amb un missatge clar: marxa endarrere és l'arribada. Però sabeu que els hi deia jo; no he arribat fins aquí per deixar-ho estar. El meu objectiu és el cim, peti qui peti allà és on vull ser, aquesta és la meva motivació.

Un esforç fins al pròxima parada o fins el cim. Les cames gairebé no em responen, l'esquena, del pes de la motxilla, em fa mal i em molesta. La respiració i el ritme cardíac, per la meva sorpresa, van bé.

Pujar, escalar, saltar, reslliscar i finalment l'arribada, ho he aconseguit. Aquesta és la meva recompensa, les vistes i la satisfacció personal de haver arribat. 

Si! 1100 metres de desnivell és el que no sé encara que he pujat, que hi havia un altre camí més fàcil també ho descobriré més tard però tot el que ha sigut el camí i el recorregut ha valgut la pena. Esmorzem, fem fotos i agafem l'ultim alè per començar la tornada. 

            Puig Campana , 1406 metres. El Finestrat ( Alacant)