Arribats al cotxe ens canviem
la roba que fa olor a suor i ens posem una de neta. Ens preparem per fer la tornada
d’unes tres horetes cap a Barcelona. La primera hora, somriures, bromes,
explicacions, parades i arrencades previstes. La segona hora relaxats escoltem
la ràdio, el futbol, l’home que puja en una càpsula i es vol llençar, tota una
proesa. La següent, les cares comencen a canviar. Les notícies de la ràdio
informen que hi ha retencions en el nostre sentit. Cinc kilòmetres, en principi
no són res. Trenta minuts més tard, ja en són vuit.
Les tres hores
previstes ja no seran les mateixes. Ens distraiem mirant els cotxes del davant,
els del darrere i estem pendents de l’home que segueix pujant amb la càpsula.
Les notícies de la
ràdio augmenten els kilòmetres però nosaltres no avancem cap metre. El cotxe no
passa de primera, la relaxació de tot el pont comença a desaparèixer, per donar
pas a la ràbia. Els pensaments no paren de venir-nos al cap; perquè no hi havíem pensat, com pot ser que
cada cap de setmana passi el mateix i ningú és torni boig. Segueix passant el
temps, acaba el segon partit de futbol, l’home ja s’ha llençat i no s’ha fet
mal i nosaltres hem avançat pocs metres. Quatre hores i mitja, i encara no estem
a l’entrada de Barcelona. Això és un infern, la desesperació pren forma i no
podem més. Volem arribar però no hi ha manera d’avançar. Cinc hores i mitja més
tard, arribem a Barcelona.
No m’ho puc creure,
mai m’havia sentit tan impotent, tan desesperada i tan esgotada d’estar en una
operació tornada.
Mai més tornaré a
Barcelona per un pont.
