Hest

Educació.

2012-01-14T00:00:00.000+01:00

Tots els actes haurien d’anar acompanyats d'una conseqüència, ja sigui positiva o negativa.

Això és el que, entre d'altres coses, s'hauria d'ensenyar als nens. I que les coses ben fetes són mereixedores d’elogis, de premis i de quelcom positiu però que les coses mal fetes també tenen un preu. Això és molt fàcil a la teoria però és molt complicat si tots els entorns en el qual el nen es desenvolupa no van a la una.

Les mestres de classe fan una feina d'ensenyament i alhora estan educant, les monitores de menjadors,d'extraescolars també ensenyen i eduquen. Els pares són els qui eduquen i ensenyen. Es aquí on hi hauria d'haver una harmonia entre totes les persones que eduquen a un nen. Perquè per molt que és pugui fer fora de casa si en aquesta se li permet tot, no té un resultat bo. Es llavors quan el nen, procura boicotejar als altres llocs per tal de cridar l'atenció o aconseguir allò que vol. Es per això que resulta difícil corregir conductes apreses a casa. No obstant, no és impossible i tots els nens tenen les capacitats per entendre i corregir allò que no li és permès. Això sí amb paciència, amb molta paciència s'aconsegueixen coses extraordinàries.

Un nadal diferent.

2012-01-09T18:16:00.000+01:00

Es el primer Nadal que no paso a casa. La meva sensació és estranya perquè a dia d'avui encara no tinc la sensació d'haver passat les vacances de Nadal.

La meva sensació és d'haver passat una setmana de vacances, en la qual he rebut i he fet regals. Però no ha tingut el significat dels altres anys. Jo era de les que pensava que el dia de Nadal és màgic perquè et reuneixes amb la família i es crea una atmosfera d’il•lusió, però en realitat aquesta atmosfera es pot produir un altre dia i en un altre lloc. He pasat el dia 25 igual que el dia 24 i el dia 23, treballant i amb gent que no coneixia de res. Hem creat una petita família postissa per sobreportar aquests dies però si la gent que t’estimes no hi és, res és igual. Quan vaig aterrar ja era cap d'any, en la festa d’aquest dia hi havia molta gent que m'estimava però estic convençuda que si no ho ha hagués pasat amb ells, el dia no hagués estat tant especial.

Recordo que m’agradava pasejar pels carrers plens de llums de nadal i de gent amb boses a la ma però aquest any només he percebut la persones amb regals . Això ja no m’ha agradat tant. Potser aquesta és la realitat que hi ha, quan treballes o quan el Nadal només són regals, la màgia del Nadal desapareix.

Despres de tot plegat he arribat a la conclusió que les festes són i esdevenen importants quan les pases amb les persones que estimes i no quan et diuen que es Nadal.

Així que espero hagueu tingut unes dues setmanes de consumisme i alegries familiars. I sobretot una bona entrada d’any.

Dies de pluja.

2011-11-05T20:53:00.000+01:00

Per fi arribo a casa, tota xopa perquè esta diluviant. Tot està a les fosques i hi fa molt de fred.

Decideixo treure'm la roba perquè si hi estic dos minuts més només em caldrà el sabó per acabar la dutxa. Em desvesteixo poc a poc, primer els mitjons. Quan me'ls trec sembla que hi hagi pintura en ells. Continuu amb el texans que s'han convertit en una espècie de vestit de neoprè, impossible de treure, s'han enganxat com si fos una segona pell. Desprès de 10 minuts intentant, ho aconsegueixo. La samarreta, que si algú hi hagués estat present hagués fet el comentari pertinent; vols jugar a mis camiseta mojada. I per últim, la roba interior. Aquesta també està xopa. Tot i portar el paraigües no hi ha hagut res que s'hagi salvat.

Poso en marxa la calefacció i em dirigeixo cap al bany, avui ho tinc decidit; malgastaré l'aigua però ho necessito, em faré una banyera de sals aromàtiques molt calenta. Ho faré bé, posaré música relaxant i la llum molt tènue per fer de l'estona del bany un petit plaer.

Vagi a buscar les sals i el pijama per tenir-ho tot a ma, una cop ja ho tinc em dirigeixo cap al bany. Quan vaig pel passadís ja començo a sentir-me millor, tinc menys fred i començo a notar que els músculs se'm relaxen, només de pensar en el gran moment.

Quina és la meva sorpresa quan arribo al bany?

Hi ha una nota que hi posa;

" Avui han vingut els de l'aigua, m'han dit que no funciona el calentador. Demà al matí vindran a solucionar-ho. Al final vindrè a sopar, un peto."

No m'ho puc creure!. De cop tota l'aigua freda que havia rebut de la pluja no és res comparable amb la que acabo de rebre. No pot ser, de cop noto que el meu cos agafa fred, els músculs em pesen i la cara de felicitat va desapareixent poc a poc per donar pas a la d'enfadada. Ara hauré d'anar a casa de la venia a dutxar-me ràpidament.

Què fàcil és refugiar-se en un record positiu i que dura pot ser la realitat.

Sweet home.

2011-10-13T18:59:00.000+02:00

Desprès de tot aquí no s'hi està tant malament. S'està calentet, no passa aire i es silenciós. Què més necessito per reflexionar? en realitat no necessito res més que el meu propi espai i trobar-me amb els meus propis pensaments i reflexions. Necessito trobar la meva pròpia bombolla , aquella que em serveix de refugi. Un refugi que cada vegada més s'assembla a una habitació, on cada vegada hi passo menys temps però que quan hi estic es com si estigues a casa.

Un lloc blanc amb un sofà molt còmode i amb un munt de fotos, de frases i sobretot de records en format comprimit. En aquests hi ha guardats les resolucions dels meus conflictes, de les meves preses de decisions i també de les meves errades. Aquestes últimes tenen un format molt petit però són prou intensos com per a que sorgeixi un petit avis ; NO HO TORNIS A FER. Es curiós quan diuen que l'home pot caure amb la mateixa pedra dues vegades, suposo que es per això que intento no esborrar aquestes carpetes, aquestes que sempre em seran útils per avançar i no caure.

Un cop revisades aquestes carpetes, contemplades les fotos i trobada la postura més còmode es quan comença el ritual, que et preocupa? que hi has vingut a buscar? quina resposta necessites? què et succeïx?...i es llavors quan començo a meditar i a relaxar-me per a trobar una decisió. Aquesta que m'ajudarà a triar el millor camí en aquella situació.

L'escencia del muntanyissme.

2011-09-12T11:32:00.001+02:00

Gasoil: 20 euros
Guia Alpina Núria-Puigmal: 11 euros
Menjar: 18 euros

Aixecar-nos a les 5:30 del matí amb les lleganyes en els ulls, per sortir a les 6 direcció Queralbs (1236m). Temps estimat 1:30'. Massa d'hora per tant poc temps descansat, entre una cosa i una altre a les 9 hi arribem. Ens posem les botes, acabem de posar el menjar i les aigües a la motxilla i amunt. De Queralbs a Fontalba (2065 m) 11km de pista forestal. Els ànims estan a tope. Comencem a caminar i decidim fer autoestop, un home de Platja d'Aro amb el seu 4x4 i el seu gos, ens porta amunt fins al principi del camí. Més endavant descobrirem que aquesta serà la clau del èxit de la ruta. 9:30 mapa i brúixola en ma comencem el camí; primera fita Puigmal (2911 m). De camí ens trobem dos cims; el de la Dou (2462 m) i el dels Borruts ( 2673m). Fem petites parades, per recuperar l'alè i menjar quelcom que ens proporcioni energia immediata. A les 12, amb les forces a mig carregar, coronem el cim del Puigmal. Ens fem les fotos pertinents per donar crèdit al que acabem d'aconseguir. Tornem a agafar el mapa i la brúixola, aquest cop per desviar-nos per un camí que poques persones de les que hi ha allà donen crèdit a que es pugui realitzar.Següent fita pic de Finestrelles (2828 m),abans però coronem el Puigmail Petit de Segre ( 2819m), el Puigmal de Segre (2843m) i el Puig de la Coma de Finestrelles (2744m). El dia continua i aquesta vegada el temps no ens està acompanyant, s'estan formant uns núvols que amenacen amb tempesta i a més a més la boira ens guanya terreny. Dificultat afegida, no veiem res més que el camí i de tant en tant, quan la boira ens dona un respir, les vistes que seguim. No ens descuidem de la davallada de l'oxigen. Ens orientem amb el mapa, la brúixola i la seva perseverança, seguretat, confiança i orientació. A cada pas, les forces van mimbant i la moral decaiguen, ja que no sabem quan trigarem a arribar a la barraca de Noufonts. Entre la boira, isards que passegen per casa seva i àguiles que proven el seu vol per aquestes fantàstiques terres. Cim de Núria (2789m), cim del Coll d’Eina (2771m), cim del Pic d’Eina (2830m); 18 pm ens acostem al final de la jornada, ara ja fa estona que he perdut l'orientació, la boria cada vegada més densa em provoca una davallada de la moral molt gran. Les forces físiques comencen a tocar el seu límit. L'últim cim el de Noufonts ( 2861m). Arribat aquest cim, ja només queda l'últim esforç arribar al coll i poder plantar la tenda. Incertesa, dubtes i sobretot por a un camí erroni. 18:30 pm, arribem al coll. Les forces estan a zero però la sensació de superació, la força d'haver aconseguit la primera ruta, ens donen l'energia suficient per muntar la tenda i descansar per preparar i afrontar un nou dia. Això si, si la boira persisteix, anul·lem la ruta prevista i baixem per Núria. Un dia ens la podem jugar, dos no. Sopem i ens preparem per recuperar totes les energies. 20 pm tanquem els ulls per descansar i donar pas a una nova jornada.

7:30 ens aixequem, entre el soroll del vent que pica contra la tenda i els raig de sol que entren. Això és una bona senyal, no hi ha boira per tant la ruta prevista la podrem realitzar. Esmorzem, recollim, contemplem les vistes que el dia anterior no vam poder veure i ens preparem per sortir.

8:30 comencem la ruta, primera fita el cim de Noucreus (2799m). Pel camí ens trobem més isards, aquest cop en són molts, un bon ramat que ens segueixen de ben aprop. Fossa del Gegant (2808m) el següent cim. Comencem a trobar-nos diferents animals; vaques i cavalls. Parlant, observant i contemplant ens equivoquem de camí però tornem enrere per no desviar-nos de la ruta preestablerta. Objectius cim de l'Infern ( 2859m ) i Bastiments (2882 m). Una ruta que en principi en el mapa sembla senzilla, es converteix en realitat en un camí ple de pedres mal posades i roques trencades. Hem de canviar de modalitat, ara ja no només caminem que sinó que hem d'escalar. No fins el punt de necessitar cordes però si fins el punt d'haver de saltar i assegurar els tres punts de recolzament, aixì realitzem baixades i pujades que no són gens fàcils.

11 am Pic de l'Infern ( 2859 m), coronant de camí el cim Superior de la Vaca (2826 m) i el cim dels Gorgs (2840m). L'Infern de lluny la forma que ens sembla que té és d'una forca, quan hi arribem també creiem que els munt de pedres que hi han abans d'arribar li donen aquest nom tant característic. Agafem forces per els dos darrers cims; Pic de Fressers (2835m) i Bastiments (2883m) , el camí no canvia gens, la dificultat és la mateixa i les forces com sempre comencen mínbar. 12:30 bastiments. Ens trobem gent que també ha fet el cim. Quan pregunten d'on venim, no s'ho poden creure i el que menys es creuen és cap a on anem. En qualsevol, cas baixem de Bastiments per afrontar l'última fita; tornar al cotxe. Ens espera una ruta molt llarga, tot i que ens pensem que no ho serà tant. També és veritat que no havíem previst; les forces físiques estarien al limit dels límits.

Baixem pel costat del riu i en topem amb ramats de vaques que es mostren indiferents davant la nostra presència. Alhora ens creuem amb cavalls que tampoc sembla que els hi importi gaire que estiguem per allà.

15 pm arribem al refugi de Coma de Vaca. Aquí ens enduem una decepció, queden 3:40 hores per baixar i per poder-ho fer hem de pujar un xic. Me'n fonso perquè crec que en aquells moments no puc més. Vull arribar al cotxe i no tinc forces per seguir. Moments d'incertesa però de ràpida recuperació; l'últim esforç per aconseguir allò que ens havíem proposat. Ruta llarga, parades més sovint per recuperar l'alè.

18 arribada a la central elèctrica, creiem que ja hem arribat però ens tornem a decebre. Trobar-nos la última de les pujades fins al cotxe, 25 minuts per la carretera. Ara si treiem les reserves del nostre cos per arribar al final. 18:30 toquem el cotxe, gairebé no ens ho creiem. Hem arribat, amb les forces a zero però amb un sentiem molt fort. Hem aconseguit allò que ens havíem proposat i que si; ara puc dir que es una bogeria. En dos dies 18 pic coronats i uns 2000 de metres acumulats.

Tot això no té preu...

Per a tota la resta; visa carnet jove.

2.

2011-09-01T23:53:00.001+02:00

Per que tot no era com abans, ja fa temps que les coses havien canviat. Ell distant i ella amb incertesa, però cap feia l'esforç per parlar.

I arribat un dia, ell va trencar el silenci...el silenci de molts anys erere, aquest que feia ennegrir el cor de tots dos. Algun dia entendràs petita que el que hi guardes en el fons amb clau, que reprimeixes, que rebutges i que amagues algun dia tornar a brotar i llavors no tindrà frenada. No podràs evitar-ho i explotarà.

De cop les coses van canviar, les distàncies es van escurçar i ara ja es podien tocar la pell. Va ser instantani, el foc va ressorgir del fons, tal i com ell havia dit, i es van començar a enredar els seus cosos, les seves llengües i les seves parts. Tot es va convertir en un record rememorat i reviscut, era tant real que fins i tot es podia confondre...realitat? o somni?

Mentres pensava això, l'olor a cos nu, a calor, a saliva li feia posar l'olfacte a l'excitació màxima. Els ulls no paraven de parpellejar, no podien tancar-se, no donaven crèdit al que estava passant. Les mans no paraven quietes volien tocar, relliscar per la seva pell, no es volien perdre cap part del seu cos. Els ritmes alterats, la respiració embogida i el cor accelerat, el que escoltava era com música dolça per a relaxar-se i deixar pas al gust; tornar a assaborir la seva essència.

Sense dubte tenir els sentits a la màxima expressió per deixar pas al més immens dels orgasmes. Aquell que semblava infinit i que feia temps que no tenia. No el recordava tant explosiu ni tant plaent.

Quan tot va tornar al seu lloc es van adonar que allò no havia sigut un somni sinó que havia passat i en realitat mai havia deixat d'estar allà. Simplement s'havia evitat i mai s'havia reconegut.

Assistits.

2011-08-28T13:08:00.002+02:00

Em poso a la dutxa arrastrant tot el meu cos. Obro l'aixeta de l'aigua i noto com les gotes es passegen lliurement pel meu cos, sense permís de ningú fan la seva. Em vesteixo, em poso colònia i em maquillo per intentar dissimular el cansament de la meva cara. Potser no es nota tant. Arribada al lloc somric, explico coses divertides i escolto allò que m'expliquen...en realitat la meva ment no hi és present però si el meu cos.

Torno a la realitat, aquella que em demostra que el meu cos és la presó de la meva ment. Que no puc mourem sense algú i no puc fer res sense aquesta persona. Sóc presonera del meu propi cos, allà on vagi aquesta serà la meva penitencia...

El carpe diem d'unes vacances.

2011-08-28T13:06:00.002+02:00

El moment dels impulsos sexuals immediats;

Ara vol menjar-li la boca al que té al costat. Conseqüències cap, avantatges saciar la seva necessitat. Doncs vamos allà. Mai havia vist quelcom així. El no importar tenir parella, el no importar que aquesta estigui al costat i el no importar que al cap de 10 minuts canvis de boca. Simplement és el aquí i l'ara.

2011-08-03T00:00:00.001+02:00

8:25 s'aixeca per començar el dia.
8:30 la primera pastilla; aquesta és per l'Artrosi.
8:35 es disposa a esmorzar, no pot menjar res de sucre i poques coses dolces, per tant una tros de pa amb embotit però també ha de ser sense sal, per tant formatge.
9:00 la segona pastilla aquesta és per a l'estomac, per preparar una barrera per a que no se li facin ulceres.
9:30 fer el dinar per la família.
10:30 anar a comprar menjar.
1:00 arriba tothom.
1:05 tercera pastilla aquesta pel cor.
1:30 frega els plats, neteja la taula i la cuina.
15:00 quarta pastilla per el reuma.
15.05 fa la bogada, neteja el menjador i fa el sopar.
17:00 anar a la guarderia a buscar el net.
17:05 donar un tomb al parc amb el net, jugar amb ell, donar-li el berenar.
20:00 tothom torna a ser a casa. Ningú ajuda a posar la taula. Tots exigeixen l'àpat.
21:00 fregar els plats i recollir la cuina.
22:30 tothom està al sofà, no hi ha un espai per ella.
22:35 marxa a dormir.
22:40 l'ultima pastilla, un somnífer per oblidar el dia d'avui i per agafar forces per demà.

A vegades diuen que no som màquines...

I arribat al final de la terra...

2011-08-02T22:26:00.000+02:00

m'hi quedaré contemplant l'immensitat de l'oceà atlàntic.

L'etern acomiadament.

2011-07-29T00:00:00.000+02:00

Ens aferrem a la idea que hi ha gent a la qual mai diràs adéu, només si aquesta mor, que no es pas el cas...
M'aferro a l'idea que sempre estarà al meu costat, que sempre podré veure'l quan em vingui de gust però en realitat ja fa temps que això està canviant i s'està acostant el dia. El dia en el qual l'acomiadament ja no sigui un fins aviat sinó un fins per sempre. No em puc fer a la idea d'estones sense ell, de les paraules ben calibrades per a que en els moments més precisos ajudin a seguir endavant i a no dubtar. Però el què més em pregunto es com podré tancar la ferida del seu acomiadament, què faré amb l'enorme espai que hi ha en el meu cor. Sé que mai serà reemplaçat i que mai hi haurà res ni ningú que supleixi el que ell ha ocupat durant tots aquests anys...

"Adéu mòbil de targeta prepagament!"

"Hola mòbil de contracte!"

Buscando en el baúl de los recuerdos.

2011-07-26T12:00:00.000+02:00

Avui he obert una carpeta que fa anys i panys que tinc.

El perquè s'ha obert; fàcil me mare la volia llençar. El perquè no s'ha llençat; perquè conté la meva antiga col·lecció de sobres i cartes. Bua, ja no me'n recordava de què era això, però quan he obert la carpeta m'ha vingut l'olor peculiar que tenien i tenen, i alhora un munt de moments han reviscut en la meva ment.

Increïble, he vist el record de quan era petita que estava en el pati de l'escola i ens endúiem les carpetes i els intercanviàvem. D'això ja en fa molt de temps.

M'he passat una estona contemplant-los, mirant quins eren els meus "prefes", quins no volia canviar i quins gairebé volia regalar perquè no els volia. Alguns tenien una etiqueta que hi posava reservat, encara a dia d'avui ho estan.

Quan he arribat al final de la carpeta, m'hi he sentit tan bé que no volia tornar al present. Volia quedar-me allà, amb l'olor, amb les rialles però sobretot en el moment.

Carta a

2011-06-01T00:00:00.001+02:00

" Benvolgut Allò, t'escric per saber què està passant. Últimament corren rumors que no m'estan agradant. De ben segur que són falsos però m'incomoden i per tant, preguntaré. Les obres s'estan enrederint, i no entenc el perquè. Els materials estaven tots llestos, només calia muntar-los. El temps ja estava reservat, què ha passat. Vull entendre perquè l'obra no està acabada."

"Benvolgut Superjo, ara que tinc un minut et contestaré a les teves preguntes. Tot i que, els materials i el temps estaven controlats, l'obra no tindrà un final, sempre estarà en construcció. És massa ambiciosa per poder-la acabar. Serà una construcció constant que perseguirà, això si, l'objectiu que havíem preestablert; ser un mateix."

La reina de gel.

2011-05-18T19:21:00.000+02:00

Sóc el centre de totes les mirades que busquen bellesa, pensa ella.

Quan hi ha nois juganers, ella els somriu i juga amb les seves mirades. Ara et miro, ara no i ara riu però sembla que no ho faci. Però en el moment en que ella comet un error; fer coincidir les mirades una estona massa llarga, la ha cagat.

Ells es sorprenen del què veuen i tenen un sentiment contradictori; tan bella i tan freda. Els sentiments de fredor congelen aquestes mirades i pocs s'atreveixen a creuar el portal de gel. El atrevits quan arriben veuen que el gel no és res més que un vidre molt gruixut que es pot trencar amb escalfor. Allà dins hi fa molt de fred, no hi ha res amb vida i en el fons hi ha una llum parpellejant on hi ha escrites dues paraules: soledat i incomprensió.

Quan han arribat en aquest punt, no hi ha res més que una decepció i una afirmació :

"No val la pena entrar-hi, la bellesa em transmet alegria però el interior em congela la sang i no em vull congelar com ella"

Per que res es el que era.

2011-05-17T14:30:00.002+02:00

Perquè les coses ja no són com abans. Les coses canvien i les coses no tornen al seu lloc. Només si les persones ho volen. Però què fas quan només una ho vol? ja ha lluitat, ja ha exposat les cartes sobre la taula i no hi ha hagut cap moviment, cap resposta ...què ha de fer? abandonar? resignar-se? deixar-ho estar?

Es llavors quan es pregunta si realment val la pena segui lluitant contra la paret. Si realment cal seguir preguntant si és el camí o si en algun moment hi va haver un camí... Sí, ja ho té decidit: Ho deixarà i el que en algun dia va significar molt, ara poc a poc significarà menys i just en el punt exacte, on pugui deixar de posar una cara de amargura es frenarà. I allà és on es quedarà. No avançarà però tampoc anirà endarrere. Aquest és el punt que busca. Això sí, té clar que no serà fàcil però ja ho ha decidit. Dedicarà el temps aquells que responen a les seves accions, als seus moviments i quan es trobi un altre cop en la mateixa situació, tornarà a decidir...i es llavors quan em pregunta:

-Creus que sempre he d'actuar igual?

- No. El que has de fer es valorar qui o què estas perdent d'aquella persona i llavors tornar a decidir.

- I això que estic fent, no és un acte de covards?

- Bé, si tu has fet tot el que podies i no has obtingut resposta, no és un acte de covards. És un acte de "autosalvació", no pots seguir lluitant per quelcom que t'està fent mal i que, a més a més, la ignorància és el que reps.

- Vist així, potser si que tens raó.

A cada pas...

2011-05-08T20:55:00.001+02:00

ja queda poc em deia. Els músculs a màxima pressió, la ment desitjant arribar a dalt i la vista tornant-me a la realitat, encara queda molt per arribar a dalt. Mentres descansem, quatre fotos. Els núvols i la boira no volen que hi pugem, amenacen fort amb un missatge clar: marxa endarrere és l'arribada. Però sabeu que els hi deia jo; no he arribat fins aquí per deixar-ho estar. El meu objectiu és el cim, peti qui peti allà és on vull ser, aquesta és la meva motivació.

Un esforç fins al pròxima parada o fins el cim. Les cames gairebé no em responen, l'esquena, del pes de la motxilla, em fa mal i em molesta. La respiració i el ritme cardíac, per la meva sorpresa, van bé.

Pujar, escalar, saltar, reslliscar i finalment l'arribada, ho he aconseguit. Aquesta és la meva recompensa, les vistes i la satisfacció personal de haver arribat.

Si! 1100 metres de desnivell és el que no sé encara que he pujat, que hi havia un altre camí més fàcil també ho descobriré més tard però tot el que ha sigut el camí i el recorregut ha valgut la pena. Esmorzem, fem fotos i agafem l'ultim alè per començar la tornada.

Puig Campana , 1406 metres. El Finestrat ( Alacant)

Inocència interrompuda?

2011-04-08T22:00:00.000+02:00

L'altre dia em van preguntar que si podia fer una associació o una identificació de tendències de comportament desviats els quals possiblement acabessin passant per la presó en algun moment de les seves vides.

La pregunta em va sobtar ja que jo treballo amb tres col·lectius; nens petis, adolescents i dones a la presó. Aquesta és una pregunta que encara no m'havia plantejat. Sincerament quan els nens tenen tres anys pots observar conductes juganeres, amb ganes de que estiguis per ells. Als 12 les conductes canvien i la seva manera de buscar atenció ja no és volent jugant sinó provocant, aquí si que pots intuir quelcom.

Un cop veus a les dones que hi ha a la presó, no ets capaç d'imaginar-te com eren als 12 ni molt menys als 3. Ni tan se vols les reconeixeria si m'ensenyessin una foto i em diguessin mira aquestes noies han estat a la presó. No m'ho creuria.

Realment si que hi ha experiències que ens marquen i ens desvien cap a un camí o cap a un altre, però dubto bastant que es pugui saber com serà la trajectòria d'una persona des de els 3 anys. Simplement s'ha de deixar evolucionar i observar com s'adapta al medi que l'envolta , només així amb els anys és podrà predir o intuir i en una ultima instància intervenir.

Felicitats!

2011-03-08T10:50:00.000+01:00

<< Avui és un gran dia>>

Benvingut al món de la incompetència.

2011-02-28T22:24:00.000+01:00

La meva indignació creix a mesura que em vaig trobant pel meu camí incompetents en llocs de treball importants.

És tan injust que aquestes persones segueixin treballant a llocs, on ni tan se vols tenen la motivació ni l'interès. Si aquestes persones a més tenen al seu càrrec a altres persones això es converteix en un caos bestial. Els que estan abaix s'indignen i no treballen bé. Crec que l'incompetència s'encomana fins i tot anant a un lloc per oci també me'ls trobo.

Llavors em podríeu dir, però quan vas per oci hauries de tenir més paciència...i sí, la tinc! però una cosa és carregar-te de paciència i una altre de ben diferent és que et prenguin per tonta.Us posaré dos exemples per a què veieu d'on em ve la indignació.

El primer és el d'oci. Vaig anar a esquiar i vaig anar a llogar les botes i els hi vam preguntar als de la botiga si ens podien posar bé les fixacions dels esquis. Ens van dir que cap problema, que això era un moment. I quina és la sorpresa quan arribem a pistes? Que les fixacions no estan ben col·locades però no ben col·locades per mil·límetres sinó que gairebé hi cabien les dues botes en una fixació.

I per últim, en el món laboral. una monitora de menjador en un patí de 30 nens de P3, els quals no paren de jugar. La noia no sap fer res més que posar-se a llimar les ungles en comptes de mirar què fan els nens, res per si s'obren el cap jugant.

En fi, en podria explicar més perquè últimament me'ls estic trobant tots però crec que amb això ja en teniu prou.

Barcelona és...

2011-01-30T21:32:00.000+01:00

...creadora de somnis

...centralitzada
...destructora del medi ambient
...formadora de persones
...impersonal
...impactant
...impacient
...imperfecta
...imprevista
...individualista
...infinita
...la ciutat de les oportunitats
...lluitadora
...solidària

Converses estúpides.

2011-01-22T22:09:00.002+01:00

L'altre dia estava al metro i vaig sentir una conversa entre un noi i una noia. Estaven parlant de la sinceritat de les parelles i que era molt important i tot plegat. A tot això la noia que parlava va dir, home però quan algú fa menjar i aquest no està bo no s'ha de dir res. Simplement s'ha dir que està bo per a què torni a cuinar. I el noi va remarcar, clar això és el que s'ha de dir.

Avere estamos locos o què?, si una cosa està dolenta o està millorable s'ha dir, perquè és la manera de progressar, la manera de canviar, la manera de fer les coses bé. Si no et diuen res, no sabràs que ho estas fent malament i per tant ho seguiràs fent igual.
I una altra cosa és que es converteixi en una obligació, en quelcom que està fixe i no es pot canviar.

Per favor refelxionem-hi.

Feliç 2011!

2010-12-31T00:00:00.012+01:00

Un any més, aquí estic davant de l'ordinador pensant i recomptant com ha estat aquest 2010.

Cada any que passa és un any d'experiència, de coneixement i de descobriment. En aquest hi han passat moltes coses, de les quals cada una m'ha ensenyat que no tot es pot calcular i que no tot es pot preveure. He conegut a gent diferent i sobretot gent que m'ha donat claus per anar obrint parts de mi que no sabia que tenien pany.

He pogut descobrir que tot allò que m'envolta és tan enriquidor per mi i pel desenvolupament de la meva personalitat, que això fa que desitgi un altre any similar. Que a vegades no saps qui són els que t'envolten fins que preguntes, fins que descobreixes, fins que trobes la connexió per entrar a dintre seu. I es llavors quan t'hi enganxes, perquè el que hi veus és tan estrany, tan bell i tan encantador que t'hi quedaries una bona estona. I es aquí on em trobo a mi mateixa, i on m'hi sento com a casa.

Amb un dels meus grans somriures...Us desitjo un any de descobriment personal, força per lluitar contra les adversitats que es puguin presentar i sobretot molta felicitat.

Les illes medes.

2010-12-12T13:27:00.000+01:00

El tresor que m'omple l'ànima de tranquil·litat i de pau.

I va aparèixer el silenci...

2010-11-29T14:14:00.000+01:00

...i en aquest s'escoltava a si mateixa i es feia por. Havia desenterrat la part més profunda i negre del seu interior i ara no s'havia com tornar-la al seu lloc. Els sentiments negatius afloraven tan ràpidament que no els podia controlar, la seva conducta s'enfosquia amb el mínim detall de pressió, de canvi o d'alteració de la quotidianitat. Els experts diuen que la única manera de tornar-ho al lloc és fent un canvi radical, el qual és el camí més ràpid però no el més sa, o combatre la foscor, un camí ple d'incoherències emmascarades de ràbia i amargor. Es preguntava, a cada segon que li quedava, si realment valia la pena. Si les coses tornarien al seu lloc.

Diuen que el primer pas és saber que estas malament, que hi ha quelcom que t'entristeix i que això et bloqueja. El segon pas és saber si això es pot solucionar i saber-ne el preu. I el tercer, i últim, és decidir...

Ara ja havia decidit, s'enfonsava lentament cap el fons del llac preguntant-se si realment havia escollit bé.

2010-11-08T01:12:00.000+01:00

On estas? Cada nit abans d'anar a dormir m'ho pregunto, no sé si et busco però sé que et trobo a faltar. Necessito tornar-te a sentir, tornar-te a escoltar i a qüestionar-me què em dius. Tinc ganes de remodelar i de tornar a construir, de muntar i desmuntar allò que fa temps que està en obres. Potser és l'espai, potser és el temps, potser és la gent o potser soc jo. Potser sense voler vaig prémer el boto d'apagat i per això no et veig. T'asseguro que em moro de ganes però no et trobo...potser em toca esperar...on ets inspiració?

I tu quina classe de sexe tens?

2010-10-20T13:41:00.001+02:00

Podria fer molts i molts apartats inventant i imaginant quina classe de sexe té la gent. Podria començar per parlar del sexe tendre, aquell en el qual tots els detalls estan preparats i tot està mil·limetrat. Res pot ser brusc i tot ha de ser pausat, les llums apagades o mig obertes, els llençols una peça indispensable per cobrir el cos nu i la posició correcte; el missioner, per descomptat el noi a sobre. Podria continuar amb el sexe salvatge, aquell en el qual tot és ràpid i l'excitació la portes per corbata. Tot és agressiu, la llum encesa a la màxima potència, els ulls ven oberts per poder estar atent a tot el que pot ocórrer. Podria continuar amb el sexe d'innovació, la gracia d'aquest és que tot allò que ja s'ha fet no val. Ha de ser nou, noves postures, nous joguets, nous elements, nous llocs tot completament nou menys la persona amb qui ho fas. També s'hi pot afegir una persona però aquesta ha de ser un tercer element, mai un element principal. Podria seguir amb el sexe de supervivència, aquell que quan les dues persones es troben i poden, ho fan. Aquest és considera de supervivència perquè el sexe el considerem una necessitat bàsica per sobreviure. Pels motius que siguin es un sexe en el qual la funció és suplir la mancança de la sensació de no tenir sexe.

En podria dir més, sense dubte, però de moment aquest em serviran. A més a més, que jo els hi hagi posat una etiqueta, que els hagi col·locat aquí no vol dir que no podrien anomenar-se d'una altre manera i per suposat, això no vol dir que no es podrien combinar. Per què el sexe és una manifestació d'una expressió corporal i sensual l'objectiu del qual és el plaer d'ambos persones.

Així que senyors i senyores a divertir-se.

1.

2010-10-13T20:51:00.001+02:00

A cada pas que avançava les fustes s'anaven esmicolant un cop el meu pes deixava de posar-s'hi, no hi havia marxa enrere però el que m'hi esperava no sé si seria gaire millor. En la immensa foscor d'aquell lloc els meus sentits s'aguditzaven i intentaven esbrinar cap a on em dirigia. De cop em vaig veure atrapada en una teranyina. Llavors les meves neurones es posar en màxima alerta, buscava alternatives d'una manera fugaç i esperava el moment adequat per sortir però des de el primer moment ja hi estava enganxada.

Sense saber què fer, vaig buscar a les meves butxaques quelcom que em servis per escapar i al cap d'uns minuts em trobava apretant-lo fort contra el meu pit. M'aferrava a l'idea que ell em salvaria, la meva única esperança era aquesta i a mesura que avançava el temps m'adonava que no hi havia res pitjo que l'autoenganyament. La solució al problema estava en les meves mans i no pas en les d'aquell objecte estrany. Em vaig posar a recordar què havia fet per arribar aquell lloc i per a quines raons hi estava i de sobte em vaig trobar aferrada al fil més prim i gairebé transparent de la meva ànima. Notava com el fil conductor d'energia ja no tenia sentit, i sense més contemplacions ho vaig deixar tot, i allà em vaig quedar. Mirant-me a mi mateixa sense fer res. Perquè l'esperança de vida ja havia marxat...

Todo lo que nos gusta.

2010-10-07T13:52:00.000+02:00

Feia molt de temps que no escoltava aquesta cançó i em ve molt de gust penjar-hi la lletra;

Sidonie, Todo lo que nos gusta.

Todo lo que nos gusta
nos va a matar mañana,
pero es mejor reinar en el infierno
que servir en el cielo.

Yo soy tu ruina
y tú mi final,
nuestro romance
es loco y fatal.

Yo soy el joven
conde victoriano
mancillando mi honor.

Tú eres la diva
que almuerza con ginebra
en el Berlín del treinta y dos.

Todo lo que nos gusta
nos va a matar mañana,
pero es mejor reinar en el infierno
que servir en el cielo.

Mis venas siempre
te llevarán
a mi sistema
nervioso central.

Tú te despides
no quieres otro drama
de función dominical.

Con paso lento
yo llevo una corona
de flores en mi funeral.

M'hi assemblo?

2010-09-30T15:48:00.001+02:00

Ja és la cinquena vegada que m'ho diuen. Jo crec que no m'hi assemblo però la gent insisteix que si que és així.

Què en penseu? M'hi assemblo?

Els diners no fan la felicitat...

2010-09-29T16:39:00.000+02:00

però ajuden. Si tots hem sentit aquesta frase i tots n'hem parlat, comentat i debatut com a mínim un cop en la nostra vida. Què n'obtenim com a conclusió? doncs que no fan la felicitat però que ens ajuden. Típic cas; una persona té molts i molts de diners i no té amics o no té parella o no té ningú que es preocupi per ell. Només aquelles persones que volen la seva herència. Per altra banda tenim a aquell qui no té res però esta envoltat de gent, les seves condicions de salut o de salubritat potser no són correctes llavors. I en el punt mig, qui té diners per anar tirant i a més a més té amics. Però i si tinguéssim una persona amb molts de diners i amb molts d'amics? que pensaríem llavors? potser una falsa felicitat perquè aquells qui el rodegen en el fons només volen els diners? o realment això és el de menys?

Cada dia em passo parlant dels diners que fan falta per sobreviure, aquells què m'ajudaran a pagar les coses que fins ara paguen els pares...en definitiva aquells que em donaran la independència de la banca familiar. Cada dia és un dia a menys a un objectiu concret, l'únic que em falta trobar és quin és el número de dies al qual estic restant. Mentres no el trobi en seguiré parlant.

Fer-ho.

2010-09-10T13:22:00.008+02:00

Despullada davant seu sento com cada centímetre de mi s'exposa a les més cruels de les revisions. Amb un sol cop d'ull m'enfonsa el més profund dels meus murs. Increïble...com s'ho ha fet. Intento tornar a aixecar-lo però ja no serà el mateix. Com hi ha entrat? no hi ha drecera, no hi ha entrada, com s'ho ha fet? Cada minut d'exposició és un anàlisis constant, en cada paraula hi descobreix les més profundes de les meves intencions, no pot ser. És tan similar a mi, sembla una replica mal feta del que jo sóc en realitat. Sap per on vaig, sap per on navego però no hi veu la direcció. Li podria ensenyar i segur que arribaria al centre de la incògnita però... val la pena? ho meditaré més per poder descobrir com fer-ho. Com poder tornar a aixecar allò que mai havia estat descobert per a ningú i ara ha vist la llum d'algú desconegut, d'algú que cada vegada més s'acosta a la clau de com obrir l'entramat del que hi amago en el subsol del meu id.

Un somni molt real.

2010-09-10T12:11:00.004+02:00

Em desperto suant en una nit molt freda. Miro a costat i costat del dormitori i no hi ha ningú. No m'ho puc creure, tinc tot el cos embogit, la meva pell està en plena efervescència i no hi ha ningú. Acaricio l'aire perquè és l'únic que puc sentir però sento que hi ha alguna cosa que estremeix cada centímetre de la meva pell, segueixo sense creure-m'ho no hi ha ningú. Suada de cap a peus decideixo anar a la dutxa per refrescar-me...potser el record d'alguna nit esbojarrada ha fet que em despertés així.

Torno anar al llit i al cap d'uns minuts estic en un somni molt real, tant que quasi podria atrevir-me a dir que noto com m'acaricien, com descobreixen cada centímetre del meu cos i com sense jo voler-ho, les meves pulsacions comencen augmentar de manera estrepitosa, és tan real...les 4:16 de la nit em torno a despertar. No entenc que està passant em sento com si estigués en una constant difamació d'embogides sensacions, crec que no estic bé. Em toco el cap i potser està massa calent, no se si és pel que somiava o perquè tinc algunes dècimes...

En qualsevol cas dormir m'anirà bé...ara que si segueixo així potser no podré aclocar l'ull. Torno a tancar els ulls i aquest cop veig alguna cosa, alguna ombra que em penetra amb la mirada no sé perquè però torno a sentir-me com abans. Aquest cop és diferent, les distàncies s'escurcen cada vegada més i sento com s'hi el meu cos estigués a l'extrem, com si dintre de poc arribés al moment de perdre el control de les meves accions i m'endugués pel més pur dels plaers. Els llavis de l'ombra s'acosten cada vegada més a mi, no puc aguantar-ho més m'hi acosto per tal de sentir-los i ...pip,pip,pip...8:15 sona el despertador. Estic xopa de suor, decideixo posar-me el termòmetre això no és normal... 40º estava delirant.

L'enyorança de setembre.

2010-09-05T16:40:00.001+02:00

1 de setembre; la gent comença a preparar-se les coses per començar el nou curs. Tornar a allò que el juny va finalitzar. La gent torna cap a casa perquè les vacances ja han acabat. Cada any em passa el mateix, a aquestes dades em comença a venir un sentiment d'enyorança, ganes de tornar a començar a la rutina de l'hivern, ganes que el fred torni i ganes de passar estones en el pis d'estudiants. Aquest any però, no és el mateix. El sentiment hi és però no puc recordar sensacions que tenia al pis perquè aquest any serà diferent. Tot serà nou i tot serà tornar a començar.

Sé que no començo de zero però hauré de crear noves sensacions i nous records per a què al setembre següent pugui recordar-ho amb el mateix sentiment.

El poder de l'armilla.

2010-07-29T18:25:00.004+02:00

Arribes al Dechatlon amb la roba del carrer i ets una clienta més, passes desapercebuda entre la gent del carrer. Arribés a les taquilles, et poses l'armilla i surts a la botiga. En aquell moment et trobes a persones que t'han visualitzat i et pregunten coses. Abans no arribis a la teva secció, ja t'han preguntat tres o quatre dubtes. Un cop hi arribes, l'armilla et distingeix de la resta de gent que hi ha comprant i això et dona un coneixement, que tot i que potser no tinguis, fa que la gent cregui que el tens. Es curiós perquè ja m'he trobat amb un parell de persones que et diuen;" aconsellem que jo d'això no en tinc ni idea". Segurament es cert però el que també ho és, és que jo els primers dies tampoc en tenia ni idea però tot i així l'armilla feia que tingues una acreditació d'uns coneixements que no tenia.

Com a tots els llocs de treball en els quals has de portar tratjo distintiu, aquest et dóna el poder del saber i el poder de la raó. I sinó que li diguin a els policies.

Un amic per a cada ocasió.

2010-07-11T18:21:00.008+02:00

Els amics de veritat és poden comptar amb els dits d'una mà. Aquests hi seran sempre en els bons i en els mals moments. A cadascun d'ells els hi explicaràs coses que potser a un altre no ho faràs, per varies raons; potser perquè no ho podran entendre i per tant no et podran donar consells adients, ho potser perquè no han passat per aquelles circumstàncies i tampoc podrien posar-se en el teu lloc (tot i aproximar-se a la situació) o simplement perquè no saben tota la història i demanar consell és una miqueta més complicat. En qualsevol cas, ets tu qui els elegix i decideix explicar o no el que et succeïx. Explicar què ha passat i com t'has sentit i sobretot tu decideixes quina part dels consells et serveix i quina no. Això no vol dir que la informació que et proporcionen sigui dolenta simplement no s'adequa al que tu esperaves o buscaves.

Hi ha una cosa que crec que hauríem de tenir clara i es que qui millor ens coneix som nosaltres mateixos i qui sap tota la informació ets tu, i que hi ha coses que ningú no sabrà, però no perquè no les vulguis explicar sinó perquè es informació pròpia que no cal que ningú sàpiga.

Ara bé si jo unís a tots els meus amics i cadascun d'ells expliques el que saben de mi, llavors si que podrien aproximar-se moltíssim a tota la meva historia biogràfica. Cadascun d'elles coneix una part de mi que és diferent o no de la d'un altre amic, i aixo és el que els fa únics. Sense ells no sóc res, sense ells la meva vida no tindria un fil argumental continuo, sense ells la meva història no tindria sentit.

Temps per escapar?

2010-07-07T23:20:00.001+02:00

Ara és temps de crisis, de calor i d’estatut masses coses per una persona. Suportant tants comentaris tan a favor com en contra de qualsevol dels punts anteriors és un merder. Però ara sembla que s’hagi parat el temps, toca temps de mundial. Tothom es reuneix per mirar-lo i per celebrar-ho. La gent esta embogida, banderes pels carrers, gent pintada i cridant pel carrer. Vagis on vagis es nota que hi és. I la meva pregunta és; un parèntesis en un gran enrenou? O una fugida dels temes rellevants? Les noticies no paren de parlar de la vermella, sembla que totes les altres noticies s’hagin aturat, com si res més existits. Crec que no cal tan enrenou. No vull dir que ningú ho miri però que segur que hi ha coses més importants que s’estan ometent.

Els nens.

2010-06-13T13:13:00.007+02:00

L'altre dia estava fent un joc amb els nens, que s'anomena Scattergories. Els nens havien de fer un llistat de paraules amb català i guanyava qui en tenia més. En una dels partides un dels nens em va mentir i em va dir que havia posat un seguit de paraules que no havia posat en realitat. Al principi li vaig dir; sé que m'estàs mentint però posaré en dubte la meva suposició, només et diré una cosa...no hi ha res pitjor que et menteixen en algo que és tan evident. Al cap d'uns segons el nen em va dir; si, t'estic mentint però això no és just. Jo li vaig preguntar perquè i ell em va contestar que com que era psicòloga podia llegir la ment dels altres i podia endevinar els perquè de les seves conductes i actes. I que per tant fer trampes amb mi no era gaire divertit perquè els acaba descobrint.

Quan em va dir això em vaig quedar de pedra però alhora em va fer pensar. Nosaltres no veiem una realitat diferent de les persones veiem la que tothom veu. Però si que es veritat que anem més enllà de les paraules, els gestos que les acompanyen prenen molta importància en tots els contextos. Tendim a analitzar les dinàmiques, les relacions, els conflictes i a indagar en els perquè de les accions però això no vol dir que siguem endevins.

Ara ja a nivell més personal, m'agrada saber com sóc jo amb les persones que m'envolten i com són els altres amb mi. M'agrada descobrir els perquès de les coses i m'agrada indagar sobre els rols i conductes de persones que no conec. Tot i que no t'ensenyen això a la carrera si que acabes analitzant i fent canvis amb tu mateix i amb el teu voltant. Això si en les teves mans està voler-ho veure i voler-ho canviar. Perquè tothom té dret a decidir si vol o no fer el canvi.

Crec que els canvis sempre seran necessaris, perquè sinó t'estanques i no avances.

Com diu el refrany aquell; renovar o morir!!

11/06/2010

2010-06-11T13:31:00.005+02:00

Bufff avui és divendres així que suposo que ja hauran penjat les notes, va obro la pàgina de l'UAB. Noto com el meu pols s'accelera, vaig al campus, les meves mans comencen a tremolar, poso el nia i la contrasenya amb moltes dificultats. La pàgina està apunt d'obrir-se, noto com el meu cor està a punt de sortir-se del pit. Només falta carregar la meitat de la pàgina. No puc més... canvio de pàgina per relaxar-me una mica. Quan veig que ja està carregada la pàgina em disposo a canviar... i zas!!!

L'ordinador mort per causes desconegudes. Potser no era el millor dia per mirar-ho.

Un bitllet pel camí de la societat.

2010-05-12T17:25:00.003+02:00

-Perdoni m'agradaria que m'expliquessin una miqueta en què consisteix el camí que marca el recorregut de la societat. Les quatre coses més importants.

- D'acord; miri primer s'haurà d'anar a l'escola fins acabar l'ESO, seria recomanable seguir fins a batxillerat. Un cop aquí s'elegeixi la carrera professional, quan s'acabi es començarà a treballar d'això. Busquis m'entres estant, cap al primer any de carrera, una persona amb la qual vulgui tenir-hi una relació estable. Un cop acabada la carrera, com deia abans, vagi a viure amb la seva parella. Compre-vos un pis, tingueu fills. Eduqueu-los tan bé com podeu i expliqueu-li's el camí d'aquest recorregut.

Normes; no es pot mentir, si es té una parella s'ha de respectar, si té aquesta parella vagi amb ella allà on vulguin els dos però sobretot sempre junts. Mai per separat, per suposat sigues fidel en els teus actes, paraules i sobretot no siguis independent de la teva parella. Estarà mal vist si vas amb una persona del sexe oposat tot i que només sigui un amic. I per últim el més important no facis el que vulguis sinó el que marca la societat.

Bé crec que no em deixo res. Així doncs quants bitllets vol?

- Bueno només venia a preguntar que era el que marcava el recorregut, no vull cap bitllet. Crec que aniré a peu així podré decidir en cada moment cap a quin camí vull anar i no cap a on m'obliguen anar.

2010-04-12T19:39:00.002+02:00

Avui baixant amb els ferrocarrils ens hem trobat un home què ha tingut una manera molt subtil de demanar-nos diners.

(H) -Que sou del Barça?

(E)- Si

(H)- Va guanyar el Barça, vaya partidàs, no?

(E)- Si, si.

(H)- Que us puc parlar amb català?

(E)- Si clar.

(H)- Doncs no us ho demanaria si no ho necessites, però no tindríeu 1 euro cadascuna per donar-me. Dormo al carrer, tinc esquizofrènia i tot és una merda....

Bé la meva opinió, l'olor alcohol cantava massa. La meva pregunta, una persona així que teòricament és conscient de la seva malaltia i no té diners per menjar ni res, tindrà diners per la medicació? no hauria d'estar intern? i la televisió que hi pinta alguna cosa en la meva opinió?

Sincerament estic una miqueta confusa...no se que pensar-ne. No vull jutjar però crec que ja ho fet.

Rectificar és de savis.

2010-03-22T21:21:00.002+01:00

Ara ja fa un any, vaig dir; “No crec en els canvis de les persones, crec que tothom té una manera de comportar-se que no pot canviar.”

Em vaig equivocar. Les persones podem canviar, podem modificar conductes que no són correctes, podem millorar els nostres actes i podem valorar coses que abans no fèiem.

Ningú em va dir; Sí Ester ! Les persones poden canviar i tu estàs per això. Tu seràs l’eina que ajudarà a la gent a canviar, a modificar les seves estratègies d’afrontament, a enfrontar-se a les pors i a mirar el món des d’una altre perspectiva. Tu seràs la clau del canvi.

Em vaig equivocar dins de l’evidència. Tots modifiquem els nostres pensaments, les nostres idees i les nostres maneres de fer. Tenim un filtre que és la personalitat però aquesta deixa passar algunes coses que fan puguis modificar-te, que puguis en el fons madurar.

Ara ja fa un any que m'has demostrat que els canvis són possibles.

Gràcies.

La malaltia no fa festa.

2010-03-15T21:07:00.004+01:00

Avui ja fa una setmana de la gran nevada. Tots vam gaudir-ne, ens vam alegrar de que nevés i sobretot ens vam alegrar per no tenir classe el dimarts. Quina gran notícia, una dia per gaudir de la neu i no haver-te d’aixecar aviat per anar a la uni ( Per a aquells que van a primera hora, clar!).

Dimarts tenia practicum i per culpa de la nevada vaig arribar tard, perquè els trens no anaven encara a la seva hora. Mentres baixava el meu cap va començar a pensar... i s'hi hagués estat tota la setmana nevant i ens haguéssim quedat aïllats o amb falta de transport públic, què farien elles? Quan parlo d'elles parlo de les noies que s'estan tractant d'un trastorn alimentari. Aquelles que han d'anar de dilluns a divendres a un centre. Què hagués passat amb elles? Haguessin empitjorat? Els pares no podrien controlar-les?... Quan tota aquesta pila de preguntes envaïen per complert els meus pensaments, el missatge del conductor del tren em va retornar de nou al món real. Estava a Sant Andreu Arenal parada amb el tren i ens van dir que fins a les tres no es mouria d'allà. Per tan vaig haver d’agafar el metro i els pensaments es van quedar en aquell tren. Però encara ara hi segueixo pensant, què hagués passat?

Discussions.

2010-03-08T11:57:00.008+01:00

Discutir és examinar en detall una qüestió, raonar-hi presentant consideracions favorables i adverses a fi d'arribar a una conclusió.

Tenim una tendència a donar connotacions negatives a termes que per definició no són així. Quan parlem de discussions sempre o gairebé sempre pensem de manera negativa, com sí l'objectiu final fos enfadar-se per no arribar a un acord. Ens fa pal sentir el terme perquè ja tenim aquest xip posat. Tot i que ens neguem a acceptar-ho, és bo discutir. Ho és perquè poses sobre la taula els punts a favor i els punts en contra, l'opinió d'un i de l'altre.

He fet una prova; he escrit "discutir" en el google i n'he buscat imatges, què he trobat?, en la primera pàgina gairebé totes les fotos són de persones amb cares enfadades, cridant i, fins i tot, amb intencions d'arribar a la violència.

A on vull arribar amb tot això?. Doncs és cert que tots percebem la realitat de manera subjectiva però una cosa és la subjectivitat d'una persona i una altre és la modificació dels termes que en teoria són objectius, no? Vull dir en cap cas la definició ens diu que ens hem d'enfadar per discutir però tot i així ho pensem. Llavors on està l'error?

Sincerament no ho entenc. Reflexione-m'hi senyors, reflexione-m'hi.

I'm waiting for....

2010-02-25T16:30:00.006+01:00

Fa temps que intento fer una entrada. Entro en el blog em disposo a escriure i de cop em venen tantes idees alhora que no se quina escollir. N'agafo una i la començo a escriure i quan l'estic acabant veig que no és exactament el que jo volia que s'entengués, per tant la borro. Torno a començar de nou, n'agafo una altre i de cop em quedo en blanc, tenia tantes coses i tan poques que marxen del meu cap. Potser es que no estic concentrada, per tant deixo una estoneta aviam si ho aconsegueixo. Durant aquest ratet de temps penso perquè no puc concentrar-me en una en concret i plasmar-la. No ho se, potser perquè fa temps els teus processos mentals estan al 100% i ara ha arribat el moment de baixar el rendiment. Però això és la solució? Torno a intentar-ho, histories quotidianes que esdevenen histories de la vida. Moments compartits, interaccions confuses, paraules no dites, accions contrariades. No se per on tirar així que em sentaré una estona a pensar aviam si em decideixo per una.

Un gran frase d'una gran pel·lícula.

2010-02-04T13:43:00.005+01:00

"Tranquila no es un beso de esos."

Els 22.

2010-01-16T12:47:00.009+01:00

Vint-i-dos anys, la pregunta que més m’han fet és: què sents amb 22 anys? Com senten els dos aneguets? La meva resposta ha sigut senzilla i coherent; encara no sento res.

Pot ser complir aquests anys no impliquen gaires canvis, simplement en tinc un més. Però hi ha moltes coses que canviaran al llarg d’aquest any. És un any en el qual hi hauran molts canvis significatius en la meva vida. El primer és que espero que al juny ja pugui ser Llicenciada en Psicologia. Ja han passat quatre anys des de que vaig sortir de l’ institut per anar a la universitat. En aquests quatre anys han passat coses increïbles, he conegut gent nova i n’he passat de tots els colors. El segon canvi és que he de començar a dir adéu a molta gent, potser serà un arreveure però serà difícil. Durant aquest temps he creat una mini família amb un grupet de gent que són d’arreu de terres Catalanes i la distància pot destruir el vincle afectiu que hem creat. El tercer, canviaré de ciutat de residència, potser no és un canvi gaire bèstia però quan es tracta de passar de Cerdanyola a Barcelona potser si que ho és. El següent és que començaré un màster, bé aquest em fa especial curiositat perquè n’espero aprendre molt, conèixer coses més concretes d’allò que crec que serà la meva vocació. I finalment, l’últim canvi es que podré començar a tantejar el terreny professional i això em crea una miqueta de incertesa, perquè no se com posicionar-me, tot i així ja en tinc ganes.

I la resta de coses espero que no canviï, que es quedin igual o millor del que estan. Perquè som el fem i fem el que som.

La meva intenció no ha estat explicar la meva vida, perquè no m’agrada fer-ho però crec que totes aquestes coses es mereixien una entrada en aquest blog.

Un propòsit per un any nou...

2009-12-30T21:27:00.004+01:00

...no deixaré enrere tot allò pel que he lluitat, i sobretot no perdrè el que he aconseguit.

Feliç any 2010!

Humor.

2009-12-20T21:06:00.001+01:00

Començaré amb un tema que segur que un gran percentatge de la gent que hi ha aquí es sent identificat. En faig una parodia d’això i ja els tinc a la butxaca. Típics temes que sempre tenen èxit; les parelles, els sexe i la manera de lligar. Comença l’actuació, faig unes quantes gracietes a veure com és aquest públic. Perfecte! crec que ja els tinc on volia. M’allunyo d’aquests típics temes i n’enceto uns de diferents. Vull innovar, aviam com surt. Els cotxes, les televisions, les series, la gent gran. Bé, bé me n’estic ensortin! i ara faré el tema bomba amb el qual tancar l’actuació i sortiré aclamat; la mort... La gent no riu, em mira amb cara estranya i comença a sentir-se incòmode. No ho entenc, que està passant? Però si en aquest món es pot fer broma de tot. La gent ho hauria d’entendre i riure’s de la mort perquè a tots en tocarà, com menys por li tinguem millor. Acaba l’espectacle, el públic aplaudeix a mitges. Em sento fracassat i no ho entenc.

Un quart d’hora més tard uns dels cambrers m’ho explica. Doncs sí!, feia 2 dies que el propietari havia mort i tots volien portar una miqueta d’humor per evadir les penes. Joder quina cagada!... jo que pensava que de tot se’n podia fer broma.

Ja estan aquí les joguines.

2009-11-16T21:28:00.005+01:00

Com cada any ja han arribat els anuncis de les joguines, aquests que t’estan avisant que dintre de poc els nens començaran a fer la carta als reis macs, i per tan que les demanaran. Aquest any hi ha una cosa que m’ha cridat molt l’atenció, hi ha unes Barbies que són fashionistes, és a dir, que van a la moda. Hi han sis nines que van vestides de diferent manera i cada una d’elles reflecteix un estil de moda diferent. Fins aquí podríem començar a pensar bueno pues tipus gòtica, dels anys 60, roquera, esportista, provocativa, no se alguna cosa com aquesta i que ens trobem, doncs que els sis estils són ; glamurosa, rebel, artista, atrevida, simpàtica i carinyosa. Des de quan hi ha un estil de moda que sigui simpàtica o carinyosa? Vull dir com es vesteix una persona simpàtica o una carinyosa? Es pot reconèixer una característica per la roba?

Se que si ens em de posar a mirar amb lupa joguina per joguina segur que hi trobarem de tot, però el que no pot ser es que es vengui una característica de personalitat com un estil de moda, només escriure això s’hem posa una cara de circumstància amb una única expressió a la boca; eing?

Direcció a la presó.....

2009-11-06T22:53:00.005+01:00

Us col·loco en situació; estava baixant, amb el tren d'un quart de cinc, direcció Maçanet-Massanes. A l’alçada de Sant Andreu de Llavaneres el tren es para en sec al mig de les dues estacions i sona la musiqueta del megàfon. Ti, no, ni atenció senyors passatgers em atropellat una persona, ens mantindrem parats una estona per tal de comprovar la situació. Tots els que estàvem al tren ens em mirat i en començat a pensar joder per què aquest tren i aquesta hora. A la cap d'una estona ha sortit el conductor i ha començat a mirar per fora del tren per mirar si trobava el cos, o en el seu lloc la persona ferida. Al cap d'uns trenta minuts aproximadament ha tornat el conductor i ens ha dit; bueno al final no he atropellat al home.

Per què us explico això per què m'han resultat molt curioses les atribucions que ha fet. Si es tractava d'un mort parlava en general. Tot el tren, és a dir, nosaltres hem atropellat una persona. Però quan ha tingut la informació del què ha passat llavors ha parlat en tremes de jo no l'he atropellat. Per una fracció de minuts ens ha implicat en un homicidi del qual cap de nosaltres n'erem els responsables. Això sí si es tractava de la situació favorable, ja parlava en termes individuals.

Si digui?

2009-10-20T20:40:00.002+02:00

Aquest estiu vaig conèixer un noi amb una filosofia del mòbil molt peculiar.Em va explicar que ell no el necessitava. Si l’havien de localitzar una de dos; o el trucaven al fixe o les persones que el buscaven ja sabien on era per què a priori ja els hi havia dit. Jo ho vaig trobar una xorrada i vaig exposar-li que crec que era útil tenir mòbil per situacions d’emergència o per tenir una comunicació a distància. Per exemple, quan algú està fora del teu municipi, fora del teu barri, fora del teu país i tu no estàs a casa i has de ser localitzat per x motius .O per exemple quan un dels dos no té telèfon fixe. Ara ve hi ha dues coses que comparteixo amb ell; la primera són les trucades absurdes ( tipu m’estic avorrint vaig a parlar amb algú o ostres em sento sol esperant el bus, he de fer quelcom ) jo això no ho trobo bé. Si t’avorreixes ves a busca aquella persona, serà tot un detall. I esperant el bus pots llegir, escoltar música, parlar amb la persona del costat, fer apunts, etc. I la segona cosa és escoltar la música pel mòbil. Són nens que fan que els altres haguem de tragar la seva estúpida música. Si jo vull escoltar aquella música agafaré l’aparell que tingui, me la descarregaré i l’escoltaré JO i només jo. Estic molt cansada de veure ninyatos que presumeixen de portar el mòbil amb el volum alt per què tothom ho escolti. Sincerament em sembla una falta respecte i francament no cal.

Me perdut alguna part de la teoria?

2009-10-14T20:04:00.003+02:00

És una cosa que em qüestiono des de fa estona. Avui tornava de fer uns encàrrecs i me trobat a una família composta per tres membres; els respectius pares i el nen. Bé el nen estava jugant a saltar les escales i de cop sento com la mare, molt enfadada, li diu al nen; “ Andrés pero no ves que hay sangre en el suelo, no sabemos de donde proviene, podría ser peligroso y podiras infectarte, así que deja de jugar ya!”.

Jo al escoltat això m’he fixat en la sang del terra, i sí era sang, però estava seca. Vull dir que no hi havia cap gota que brilles més ni que indiques que allò estva moll. El nen no havia vist la sang, simplement estava saltant a sobre del terra i a donat la casualitat que allà hi havia sang. El nen es podria haver infectat? Que jo sàpiga per a que les dues entressin en contacte primer la sang hauria d’estar molla, segon el nen hauria d’anar descalç, sense bambes ni mitjons, i a més a més hauria de tenir una ferida al peu. Vull dir hauria d’estar en unes altres condicions, no? És una xorrada molt gran ho sé, però de la manera en que ho ha expressat la seva mare semblava que en sabia molt del tema. Si jo hagués estat el nen segur que m’hagués preocupat però per sort el nen li ha deixat anar una frase a la seva mare que inclús a mi m’ha sobtat: “ Mama no tienes ni idea de lo que hablas” i ja està. El nen tan alegrement ha seguit amb el seu joc i la mare s’ha quedat tan ample.

Necessitats profitoses.

2009-09-29T22:54:00.006+02:00

No sempre sabem trobar nous horitzons, nous camins o idees productives als problemes. Se'ns fa un món, un camí molt dur i costos que fa que a vegades ens col·lapsem i no puguem veure més enllà de la paraula problema. Curiosament quan és té una mancança o una necessitat es més simple trobar alternatives. Al no veureu com una cosa negativa, treballem de manera diferent i es més senzill trobar la complementarietat a aquesta mancança. Per què dic això per què l'altre dia parlant amb un amic, em vaig adonar que he descobert moltes més coses de les que imaginava amb una necessitat. Si pot ser és una tonteria però potser si convertíssim els problemes en necessitats i es produís aquest efecte no tindrem tantes dificultats per solucionar-los. Evidentment a efectes pràctics cadascú farà el que vol però mai esta de més saber segons què.

11 de setembre

2009-09-11T12:00:00.002+02:00

La meva llengua el Català.
La meva terra Catalunya.

Olor a record.

2009-08-30T19:56:00.003+02:00

Ahir quan tornava de treballar, em dirigia amb moto cap a casa meva. Com cada dia faig el mateix recorregut; en el qual hi trobo dos semàfors i tres passos de vianants . És evident que no sempre em trobo els mateixos cotxes ni els mateixos vianants, en qualsevol cas ahir quan estava en l'últim semàfor em va venir una olor. De cop una imatge em va aparèixer al cap. Era un record de la meva companya de pis quan sortia de festa, quan s’arreglava i marxava. Aquesta sensació de tenir un record en format d'olor m'encanta. Gairebé sempre que em passa això és un record agradable i em porta enyorança. Desprès de tenir aquella sensació, tenia i tinc moltes ganes d'acabar de treballar, començar el curs i tornar a fer convivència amb els meus companys de pis.

Amics, companys i coneguts.

2009-08-20T22:29:00.003+02:00

Fa molt de temps que volia fer un petit incís en el vocabulari de tothom. Cadascú pot pensar i fer el que vulgui però jo ho deixo aquí.
A vegades quan expliquem anècdotes i historietes de la nostra vida personal, parlem de persones que ens acompanyen en aquestes aventures. Aquestes les hem d'anomenar d'alguna manera; pel seu nom o per qui són en la nostra vida. Estic molt cansada d'escoltar coses com; no si l'altre dia vaig anar amb un amic de festa... i comences a escoltar tota la història i te'n adones que no és un amic sinó que és un colega de festa. Se que és una xorrada i que pot ser és una tocada d'ous, però em rebenta que no es parli amb propietats. Per què si no es parla bé, la paraula amic queda desvalorada. Es per això que m'agradaria fer una pròpia definició de tres simples paraules.
Amic; els pots contar amb els dits de la ma, és la típica frase però és certa. Són aquelles persones que sempre estan allà, pel bons moments i pel dolents. Que són capaces de deixar-ho tot per venir a donar-te suport. Encara que faci molt que no us veieu la retrobada és com si el temps no hagués passat.
Company; de festa, de classe ell hi serà en els bons moments i en trobades esporàdiques. Són aquelles persones que si estan presents tu passes genial però que mai els hi explicaries un problema teu.
Coneguts; persones del mateix poble, del mateix barri, amics d'amics. Saps qui són, i hi hauràs creuat quatre paraules però ja està.
En fi que jo crec que no es gaire difícil anomenar les coses pel seu nom.

M'encantes!

2009-08-18T09:00:00.001+02:00

sexe al 45???

2009-08-06T10:37:00.003+02:00

i als 60 i a l'edat que vulguis mentres el teu cos i les teves ganes ho permetin. A cada edat amb diferents estris, amb més o menys temps, a llocs diferents el que es vulgui i més. El sexe és un additiu que ens produeix plaer, i ens aporta energia, alegria, mil i una cosa. Perquè hauríem de privar-nos del sexe a una edat, per què la gent diu que està mal vist? per què hi han altres coses abans que el sexe? val, si es qüestió de prioritats, anem a prioritzar; una pastilla al matí, mitja a la tarda i una bona estona de sexe a la nit o al matí ( això a gustos). Ja està es tan senzill com esborrar del cap que a partir dels 45 no hi ha sexe, i la resta ja ho posa cadascú.
El sexe és per qui el vulgui practicar i qui s'ho vulgui passar bé independentment de l'edat. I si és qüestió de canviar les mentalitats canviem-les però el que no pot ser és que es perdi aquest gran plaer que ens proporciona la natura.

03-08-09

2009-08-03T11:45:00.001+02:00

Ara és temps de recordar i de no olbidar.
Ja en fa tres i se't troba faltar.

SOS

2009-07-27T22:59:00.002+02:00

L'altre dia, quan estava treballant, em van venir uns nois a preguntar-me que què volia dir SOS. La veritat és que en aquell moment em van pillar. El primer que em va passar pel cap és l'acudit de Socorro Osea Salvame, i desprès vaig començar a pensar. Sabia que eren unes sigles de paraules angleses, i que la primera era la de Save i la segona era our però la meva falta de vocabulari no em van permetre seguir avançant més enllà. A dos dies d'aquella pregunta aquí està la solució;

Save Our Seamen

Doctor, doctor!

2009-07-22T23:38:00.002+02:00

-Hi ha un somni que no paro de tenir. Intento que no em vingui però no ho aconsegueixo. Veuràs; estic en una muntanya i hi fa molt de fred. No tinc roba d'abric i se'm comencen a congelar els dits, primer els dels peus i desprès els de les mans. Començo a sentir que les cames em cremen i els braços també. Tinc la cara molt vermella del fred. Es llavors quan començo a pensar que no me'n en sortiré però de cop s'obre un forat i començo a caure avall, molt avall. Fins que per l'impressió que em dona el caure em desperto de cop. Sempre ho faig suant i amb llàgrimes als ulls. No ho entenc però em passa molt sovint. Que puc fer?
-Aviam, com et van les coses des de que vas començar a tenir els somnis?
-Doncs la veritat es que no gairebé, m'ha deixat el xicot, algunes amigues m'han deixat de parlar, amb la família les coses no van gaire bé, ja saps cada família és un mon.
-I que creus que necessites?
-No necessito, a més no se quina relació hi ha amb el somni.
-El que necessites es escalfor per no congelar-te. Necessites un tipus de calor que no donen els aparells elèctrics, només el sabem donar nosaltres. Per si no m'estàs seguint, necessites calor humà; abraçades, petons, carícies, somnriures. Tot i que creguis que ho tens, no t'enganyis. Amb aquest somni estas demanant a crits escalfor per no congelar-te, algo que et mantingui viva i sobretot que no t'apaguis i quedis com un glaçó; freda i sense energia...

Vegades els somnis ens expliquen més del que creiem.

Volareeeee uuooo!!!!

2009-07-11T17:02:00.001+02:00

Por fin....

2009-07-04T15:56:00.009+02:00

Encontré en un rincón la última pieza de este rompecabezas. Nunca he imaginado, ni tan solo he intentado descubrir cual es la imagen que contiene. Ahora en medio del aburrimiento y las ganes de construir nuevos logros, empiezo hacerlo. Por mi sorpresa solo he tardado cuatro años en reconstruirlo, verdaderamente es precioso. No para de latir pero es muy frágil, esta cosido por todas partes. El mas mínimo golpe puede destruirlo. No se que voy hacer con él, puedo guardarlo en un cajón, en una vitrina o llevármelo conmigo. Es difícil decidirme pero lo haré, lo dejaré guardado bajo llave un par de años mas y cuando las cicatrices estén totalmente cerradas me lo llevaré conmigo. Eso sí, lo llevaré en el fondo muy en el fondo detrás de grandes muros, que serán su refugio hasta que algún día caigan por todos los golpes que recibirán durante los años que están por venir.

Granada 09!

2009-06-29T20:04:00.001+02:00

Que faries si...

2009-06-19T14:25:00.000+02:00

Poguessis tenir la capacitat de saber tots els pensaments i accions d’una persona ?
Ho voldries saber tot? creus que seria el millor per viure amb tranquil•litat? O pot ser el refrany “ojos que no ven corazón que no siente,” frena aquesta decisió?
Que faries ,l’acceptaries o la refusaries?

Carpe diem.

2009-06-17T23:46:00.004+02:00

“Viu el moment”

Com cada expressió tothom se la pren com vol, però no podem o des de el meu punt de vista crec que no es viable, fer un carpe diem constant. Hi ha vegades que he desitjat que arribés un determinat dia, i en aquell precís moment no gaudia del present per què la meva ment estava en un temps futur. Oblidant-me momentàniament del present. Un carpe diem és, o jo l’utilitzo, per un determinant moment o per un determinat dia. Es possible que una dia visquí més que mai aquell moment, i que en una estona oblidi tot el que m’envolta però això no ho puc fer sempre, i crec que hi ha poc gent que ho puigui fer.

En fi , la meva curiositat recau en la variabilitat del ésser humà la qual produeix paraules, frases, expressions i qualsevol tipus de representació lingüística amb significats i interpretacions diferents.

El ser humano es extraordinario.

No me mires que me mojas.

2009-05-30T00:42:00.002+02:00

Quan era petita i estàvem al pati de l’escola a vegades fèiem una sèrie de gestos amb les mans que volien dir xorrades. Per exemple; depèn com posessis els dits de les mans volia dir te quiero o te mato o alguna cosa així, no ho recordo gairebé. Quan vas creixent aquestes coses creus que les deixes enrere però crec que els gestos que abans feia encara ara segueixen tenint un significat . Que vol dir una picada d’ullet? És un signe de complicitat no cal pensar en termes d’amor o sexe, aquí tot si val. Que vol dir una mirada als llavis?que vol dir un toquet a la cama, o una puntada de peu per sota la taula? I que et treguin la llengua? Evidentment que cadascú té els seus signes i els fa servir i els dota del significat que vol però crec que hi ha alguns signes que són universals. Per tan si jo els hi faig a la persona que tinc davant i el del seu costat em veu, sabrà el significat. Pot ser m’equivoco i no tothom els fa servir però en qualsevol cas per aquelles persones que encara els fem servir no oblidem que era un joc de nens, el qual l’hem convertit en el món dels adults. I que per tant, si jo els conec un altre persona també. Així que si volem dissimular haurem de canviar les regles del joc.
“Nunca dejamos de ser niños pequeños pero nos lo creemos”

La curiosidad mató al gato.

2009-05-30T00:11:00.002+02:00

El essers humans a vegades som tan “masoques” que sembla mentida que tinguem un cervellet per pensar. Hi ha una cosa que mai podré entendre, la curiositat passa per sobre de tos els mals de cap. Un exemple típic i tòpic; estàs surtin amb un noi i el principi no vols parlar de les antigues relacions d’aquella persona, però amb el temps ho acabes fent i el pitjor de tot es que acabes trobant informació que no t’agrada veure i que per molt que et faci mal no vols treuen els ulls d’allà. Per què la curiositat va tan enllà? Serà per què vols agafar perspectiva? Saber com és aquella persona fora del teu cercle? Per què no te’n fies ni de la teva ombra? Per proves? Per què? No ho entenc? Però és així i com més busques més raons trobes per seguir buscant, en fi sigui com sigui tinc una curiositat que no m’ha matat per algun dia ho farà.

PD: Quan vegis una porta i tinguis ganes de obri-la ADVERTÈNCIA ni tan sols t’acostis al pany.

Com veig el destí?

2009-05-27T14:25:00.002+02:00

El destí és metafòricament com una persona que vol intentar creuar un poble. En el qual tu ets un punt petit en mig d’allò desconegut. Et creues a gent que t’aportarà coses bones i/o dolentes, en tot cas et donaran el saber, aquell que determinarà on aniràs i que hauràs de fer per afrontar allò que vols. Hi haurà gent que s’hi quedarà i d’altre que marxarà, alguns que passaran només de refil i que tot i haver-los tractat poc et marcaran un abans i un desprès. Persones que creus que no t’aporten res però en el fons tots donem coses, per petites que siguin, sempre tindran significat.

Que passes d’una etapa a una altre elegint que deixaràs enrere i que no permetràs deixar-ho mai. Que allò nou és temor, por, incertesa però també esperança, visió de futur i perquè no ganes de canvis.

Vull anar creixent amb els dies, creixent d’aquelles persones, enriquint-me i formant-me. Però a mesura que passen els dies els canvis s’aproximen i et fan por, por de distància, por de no comunicació, por de no relació...som-hi?

“Camins que ara s’esvaeixen , camins que hem de fer sols, mai és massa tard per tornar a començar...”

Gràcies!

2009-05-23T16:09:00.001+02:00

Les agulles

2009-05-04T22:46:00.003+02:00

Deixa’m penjar-me de l’agulla que marca les hores, tu agafa’t de la minutera i agafem el temps per on no ens pugi fer res del que no estigui en les nostres mans. Anem a exprimir cada segon i cada minut al nostre ball, aquest que mai pot perdre el compàs i si ho fa, no passa res...tornem a repetir, que ningú neix ensenyat. Això sí ,si per qualsevol cosa et deixes anar sempre ens quedarà l’agulla que marca els segons, aquesta és molt fràgil però per casos d’emergència sempre va bé.

En qualsevol cas fem que el temps sigui nostre i que sigui ell qui ens acompanyi en les nostres aventures i no pas qui les controla.

La conversa més estúpida del tren.

2009-04-30T15:53:00.003+02:00

-Perdona podria treure la revista d'aquí es que m'hi voldria sentar.
- A sí, cap problema.
-Ostres Maria! No t'havia reconegut, què fas tu al tren a aquestes hores? No hauries d'estar treballant?
- Ei Dani! Jo tampoc t'havia reconegut, quan de temps sense veure'ns. Que n'és de la teva vida?
-Doncs mira bé, anem fent ja saps. Quan de temps sense veure'ns? Però si ens vam veure la setmana passada a la feina.
- Ara estic treballant en un projecte i no cal que vagi a les oficines.
-Com que no cal? Però si porte'm dies enfeinadissims, l'Alex porta uns quants dies intenta-te localitzar, on t'haives amagat?
-Bé si aquest projecte és molt important per a mi. Amagar-me? No, la que s'amaga és la meva filla quan juguem al escondite, hi has jugat mai?
-No entenc que estas fent, que pretens? Que no m'escoltes?
-Si que ho faig! Saps ahir vaig anar al oculista?
-Ah, si? I t'han augmentat la graduació o què hi faran amb aquestes ulleres?
-Bueno si que me les canviaran i que crec que també m'augmentnaran la graduació.
-Així que dintre de poc et veure amb ulleres noves . Ostres doncs un canvi de look mai va pas malament.
-Si això suposo. Saps ara vinc de psicòleg.
-Amm, a si? Ostres ho sento no en sabia res. Bueno ja parlarem un altre dia de tot això que aquesta és la meva parada.
-Dani la teva parada no és aquesta te'n falten encara dues. No es cap vergonya anar al psicòleg a més no estic boja simplement estic cansada de gent com tu.

26-05-09

2009-04-26T01:45:00.005+02:00

Què li recitaries al poeta errant?

Quin vi li faries tastar a un catador de vins?

Què li ensenyaries al mestre de les arts marcials?

Què li diries a la persona que sempre té les paraules oportunes per a cada situació?

Què li regalaries a la persona que té el poder del temps a les seves mans?

Jo li regalria una cosa que no forma part de les característiques que conformen la seva personalitat........ li regalo el més gran dels meus somriures, per què la felicitat que hi pugui trobar en aquest se'n comani i la transmeti.

Felicitats!

Sant Jordi

2009-04-22T19:21:00.005+02:00

Diuen que assolava els voltants de Montblanc un monstre ferotge i terrible, que posseïa les facultats de caminar, volar i nedar, i tenia l'alè pudent, fins el punt que des de molt lluny, amb les seves alenades envierinava l'aire, i produïa la mort de tots els qui el respiraven. Era l'estrall dels remats i de les gents i per tota aquella contrada regnava el terror més profund.

Les gents van pensar donar-li cada dia una persona que li serviria de presa, i així no faria estrall a tort i a dret. Van assejar el sistema i va donar bon resultat; el cas difícil fou trobar qui es sentís prou avorrit per deixar-se menjar voluntàriament pel monstre ferotge. Tot el veinat va concloure fer cada dia un sorteig entre tots els veïns de la vila, i aquell que destinés la sort seria lliurat a la fera. I així es va fer durant molt de temps, i el monstre se'n deiuria sentor satisfet, car va deixar de fer els estralls i malvestats que havia fer abans.

Heus ací que un dia la sort va voler que fos la filla del rei la destinada a ser presa del monstre. La princesa era jove, gentil i gallarda com cap altra, i feia molt dol haver-la de donar a la bèstia. Ciutadans hi hagué que es van oferir a substituir-la, però el rei fou sever i inexorable, i amb el cor ple de dol va dir que tant era la seva filla com la de qualsevol dels seus súbdits. Així, el rei va avenir-se a que la princesa fos sacrificada. La donzella va sortir de la ciutat tota sola i espantada, i va començar a caminar cap al cau del monstre. Mentre, tot el veinat, desconsolat i alicaigut, mirava des de la muralla com la princesa anava al sacrifici.

Quan portava una estona caminant se li va presentar un jove cavaller, cavalcat en un cavall blanc, i amb una armadura tota daurada i lluent. La donzella, esborronada, li digué que fugís de pressa, puix que per allí rondava una fera que així que el veiés en faria xixina. El cavaller li digué que no temés, que no li havia de passar res, ni a ell ni a ella, per tal com ell havia vingut expressament per combatre el monstre, per matar-lo i alliberar del sacrifici a la princesa, com també a la ciutat de Montblanc del flagell que li representava el veïnatge d'aquell monstre. Entre aquestes, la fera va presentar-se, amb gran horror de la donzella i amb gran goig del cavaller, que la va escometre i d'una llançada la va malferir. El cavaller, que era Sant Jordi, lligà la bèstia pel coll i la donà a la donzella perquè ella mateixa la portés a la ciutat. El monstre va seguir tot manso i estemordit a la princesa. Tot el poble de Montblanc, que havia presenciat la baralla des de les muralles ja esperava amb el braços oberts la donzella i el cavaller, i enmig de la plaça va esbravar el seu odi contra la fera, de la qual aviat no restà bocí.

El rei volia casar la seva filla amb el forcívol cavaller, però Sant Jordi va replicar que no la mereixia; va dir que havia tingut una revelació divina sobre la necessitat urgent d'anar a combatre el drac ferotge i alliberar la donzella, i amb ella la ciutat de Montblanc. I així ho havia fet amb la protecció divina i per manament diví. Per tant, ell no havia fet res per ell mateix i no mereixia cap premi.

Aleshores, Sant Jordi desaparegué misteriosament, talment com havia aparegut.

Deixant de banda la llegenda, a Catalunya la diada de Sant Jordi és el dia dels enamorats, i tota parella és regla un llibre i una rosa, és una de les tradiccions més maques que he vist. Diuen que la rosa va brotar de la sang del drac i que per aixó Sant Jordi li va reglar a la prinicesa i el llibre és per què aquest dia coincideix amb el dia internacional del llibre.
Sigui el que sigui és un dia molt especial per a tothom!
Així que feliç Sant Jordi!

Y tu de quién eres?

2009-04-16T13:45:00.002+02:00

Des de que som petits alguna que una altre vegada hem berenat pa amb xocolata i llet amb cacau, però resulta curiós que en tots els productes sempre hi han més d’una marca. Per aquest berenar concretament jo elegeixo Nutella i Nesquik però hi ha qui prefereix Nocilla i Colacao.

I Vosaltres de quién sois?

Tic Tac

2009-04-06T23:35:00.007+02:00

Benvolguts reis mags se que és molt aviat per fer la carta però no puc esperar a demanar-ho a desembre. Tinc la necessitat de demanar-ho ara. Me portat molt bé, he anat a classe, he fet els deures, he ajudat a casa, als amics i he fet cas a tot aquell que ha necessitat de la meva ajuda. Ho he deixat tot per fer el meu bé, he sacrificat el temps sense fer res per temps amb coses a fer, no paro de fer bons actes i bones proeses. No penseu que us estic enganyant vosaltres ho veieu tot i podreu jutjar. Prometo no demanar res més fins el desembre del 2010, prometo que faré allò que encara no he fet, allò que està escrit en el vostre llibre, prometo no desviar-me del camí que teniu marcat. A canvi jo vull el domin del temps, vull poder escriure en present sense que quan ho deixi de fer sigui passat, vull mirar més endavant per saber que faré, vull tirar enrere per ser espectadora dels meus actes, prometo que no canviaré res del passat ni modificaré res del futur, deixeu-me per un dia tenir el temps a les meves mans.

Benvolguda nena inquieta, nosaltres no podem adelantar-te el teu regal. Els teus actes no són com tu els descrius, pot ser aquestes altures de l'any no hauríem de regalar-te res. Tot i així ens esperarem a desembre per veure si realment te'l mereixes m'entres esperes et donem això. Es el compte enrere, ara només tu decideixes si el minut que passa t'acosta o t'allunya del teu objectiu. Pot ser si que amb això tens el temps en les teves mans.

Màgia

2009-03-28T16:57:00.003+01:00

Allargo la ma i la poso en un barret. Abra cadabra pata de cabra. Taxan!! n'hi trec una persona que a simple vista és amable, comprensiva i responsable. La tornem al barret, dos copets amb la bareta màgica i....Taxan!! n'hi trec un ogre, groller i irresponsable.

A simple vista hem fet un truc fantàstic, meravellós, vaja tot un espectacle de transformacions. Això és màgia i la realitat és molt diferent.

No tenim una bareta màgica per transformar a les persones, no tenim les instruccions per fer que canviïn, ni tampoc les tenim per entendre-les en tot moment, però tenim recursos per fer que les coses siguin més entenedores no per això menys complicades.

L'únic recurs per la comprensió de tot plegat és la comunicació, és molt important saber-la utilitzar, dominar-la i sobretot no deixar-la mai de costat.

Sovint ens passa que nosaltres creiem que coneixem totes aquelles persones amb les quals ens rodegem. Fem afirmacions com; no facis aquestes coses que ens coneixem!....Sí? de debò ens coneixem? es veritat que saps que m'agrada el color taronja, el canelons i m'encanta remar però saps que em passa pel cap quan veig a una determinada persona?com reacciono davant d'una adversitat? Davant d'un problema que no em toca directament ? quan necessito ajuda?

No facis afirmacions sense preguntar-te abans si realment aquestes paraules tenen el sentit que li vols donar. Ves més enllà dels tòpics i omple'ls de significat.

I sobretot no busquis les instruccions de la bareta màgica de la comunicació sinó partica el teu propi truc.

Necessito ulleres.

2009-03-13T22:39:00.004+01:00

No ho entenc! Últimament no hi veig bé, ho veig tot borrós. No sé mira que l’oculista em va dir que això amb l'edat es cura. Ara no veig persones veig estereotips, no vegis colors veig races. No veig fertilitat veig epidèmia, no veig futur construït veig un futur que està a troços. Un moment! Ja deia jo! Em falten les ulleres! Les ulleres de la societat, aquelles que tenen una augment de 4.5 graus en emmascaraments. Ah! Això sí 4.5 per cada ull.

La poma podrida

2009-03-04T21:51:00.006+01:00

Resulta curiós però les persones quan estem rodejades, envoltades, acompanyades de segons quines altres persones ens comportem o actuem de maneres diferents. Això provoca una pèrdua de qualitat en la persona. Si és ben cert que no podem deixar de interactuar amb allò que ens envolta i que es difícil o si més no costos en quan a temps saber com és una persona amb totes les seves qualitats i els seus defectes, independitzant-lo del seu entorn.

Contextos diferents persones diferents. Si que tenim una base que mai canvia però els nostres rols no paren de modificar-se en funció del context en el qual et trobes. Es com la metàfora de la poma podrida, si la deixes envoltada d’alguna poma sana tard o d’hora aquesta acabarà podrint-se. Però si estàs a temps i la separes, l’allunyes de la font de contaminació podràs salvar-la. Si convertíssim a les persones en pomes, seria tan fàcil llençar les podrides i guardar les sanes.

M’agradaria ser la fruitera de les persones per poder salvar aquelles que s’estan començant a podrir.

A què fa olor el sexe?

2009-03-03T22:49:00.000+01:00

Recordo que era en una habitació poc il•luminada, amb una finestra petita i uns armaris molt grans. També hi havia una cadira sense braços, molt i molt suau. Hi havien unes espelmes en forma del meu nom, amb una música de fons molt fluixa, tan fluixa que em permetia sentir les respiracions. Recordo que sentia vergonya, tenia calor, i començava a notar com la suor lliscava entre el seu cos i el meu alhora em sentia tensa perquè allò era nou molt nou, inclús estrany i per que no plaenter. Recordo que era un dia d'estiu, que venia de la piscina, i que estàvem sols a casa.....el que no recordo es a que feia olor?? A que fa olor el sexe? A colònia? a suor? a fruites? a saliva? recordo moltes coses però quan em poso a recordar a que feia olor no hi ha maneres no ho recordo. Es més quan em pregunten com va anar l'ultima vegada, mai me parat a rescatar les olors d'aquells moments. I sincerament em sembla trist per que el sexe s'ha de gaudir amb tots els sentits, sense deixar-ne escapar cap ni un.