Els petits plaers de l'hivern

Un despertar sota milers de mantes a l'hivern.

L'olor del cafè acabat de fer.

Un passeig per la platja.

La dolçor d'una xocolata desfeta.

Una bona rosa per acompanyar el dinar.

Una tarda plujosa d'hivern.

Crispetes, manta, fred i pel·lícula.

Unes torrades a la llar de foc.

Una posta de sol rogent.

Una dutxa d'aigua molt calenta.

La neu acabada de caure.

El fred només a la cara.

Escudella amb pilota de l'àvia.

No és tan difícil ser feliç.

Aprendre a ser independent.

Naixem sent dependents i hem d'aprendre ha ser independents.

La valorització dels altres ens dóna ànims i la desvalorització ens pot destorçar. El més sa és no estar enganxat aquest tipus de reforçaments. Però no és fàcil, s'aprèn a base de cometre errors, d'observar com aquestes conductes enfonsen a persones i no s'aixequen fins que algú els torna a aixecar. Quantes vegades hauré sentit busco la meva mitja taronja. I jo em pregunto per a què buscar-ne mitja, si en realitat primer hem de ser una taronja sencera? Som únics i cadascú de nosaltres es té en una primera instància a ell mateix. Perquè no ens cuidem, ens estimem, ens diem coses positives i fem que això repercuteix ens els altres, però per decisió pròpia. No parlo d'egocentrisme ni d'egoisme. Sinó d'estimar-se un mateix i cuidar-se per si mateix, que el reforçament extern sigui un premi i no una dependència.
Si jo m'estimo jo podré estimar, si jo em cuido jo podré cuidar.

Aquesta potser la part teòrica però i a la pràctica com es desenvolupa això?
Sinceritat, maduresa, confiança, negociació i consens. Una comunicació de qualitat i amb consonància amb el què un mateix sent.

Operació desesperació

Arribats al cotxe ens canviem la roba que fa olor a suor i ens posem una de neta. Ens preparem per fer la tornada d’unes tres horetes cap a Barcelona. La primera hora, somriures, bromes, explicacions, parades i arrencades previstes. La segona hora relaxats escoltem la ràdio, el futbol, l’home que puja en una càpsula i es vol llençar, tota una proesa. La següent, les cares comencen a canviar. Les notícies de la ràdio informen que hi ha retencions en el nostre sentit. Cinc kilòmetres, en principi no són res. Trenta minuts més tard, ja en són vuit.

Les tres hores previstes ja no seran les mateixes. Ens distraiem mirant els cotxes del davant, els del darrere i estem pendents de l’home que segueix pujant amb la càpsula.

Les notícies de la ràdio augmenten els kilòmetres però nosaltres no avancem cap metre. El cotxe no passa de primera, la relaxació de tot el pont comença a desaparèixer, per donar pas a la ràbia. Els pensaments no paren de venir-nos al cap;  perquè no hi havíem pensat, com pot ser que cada cap de setmana passi el mateix i ningú és torni boig. Segueix passant el temps, acaba el segon partit de futbol, l’home ja s’ha llençat i no s’ha fet mal i nosaltres hem avançat pocs metres. Quatre hores i mitja, i encara no estem a l’entrada de Barcelona. Això és un infern, la desesperació pren forma i no podem més. Volem arribar però no hi ha manera d’avançar. Cinc hores i mitja més tard, arribem a Barcelona.

No m’ho puc creure, mai m’havia sentit tan impotent, tan desesperada i tan esgotada d’estar en una operació tornada.

Mai més tornaré a Barcelona per un pont.

La impersonalitat d’un moment personal

Asseguda en una terrassa prenent un cafè em dedico a mirar quina classe de persones m’envolten. Intento esbrinar què es diuen, quina relació poden tenir, quines senyals corporals emeten, tot un seguit de missatges que em durà com a mínim una tarda.

Al meu costat una parella prenent un gelat. Ella mirant-se la seva parella amb una cara de preocupació, en la qual si llegia: ei soc aquí!. Ell mirant el mòbil i somrient, ignorant per complert qui tenia davant. El silenci s’apoderava dels dos i la incomoditat d’ella anava en augment. Així van passar una mitja hora, quan ella va decidir aixecar-se per marxar, ell sense mirar-la als ulls es va aixecar i la va seguir.

A l’altre costat, una família composada per dos nens i dos adults. Un dels nens fent entremaliadures a les altres taules, l’altre nen enganxat a una maquineta de color negre que no parava d’emetre un soroll estrident. Si no fos perquè conec aquestes consoles hagués jurat que era una maquina d’absorbir nens. Els adults, els dos ocupats mirant i fent gracietes amb els mòbils, tot plegat una pena.

Aquests són dos exemples a l’atzar però que cada vegada més s’estan multiplicant. La gent ha deixat integrar el mòbil amb Internet com una part del seu cos, pendent del què hi diuen i de qui diu la tonteria més gran i obviant la companyia que tenen al davant. No ho suporto, no puc evitar sentir-me ofesa quan algú no té en compte la companyia presencial d’una persona.

M’agradaria poder cridar, tatuar, impulsar a fer servir correctament i amb moderació aquestes tecnologies, intentant evitar aquest estat d’estupidesa mental que proporciona.

Dintre de l'aigua

El món aquàtic aquest que per naturalesa no ens ha estat assignat. Passem nou mesos dintre de quelcom similar però després tot és fora d’aquest medi.

Neixem amb els cromoses d’ambos pares i la genètica fa la resta, crea éssers amb malformacions per errors produïts en el transcurs del creixement de l’embrió i també crea éssers ben desenvolupats. Això no t’assegura que sigui una criatura amb totes les seves capacitats. El moment del part un altre entrebanc. Complicat, complexe i desesperador.

Tot plegat un cúmul de circumstàncies properes a fer patir aquells qui comencen un nou rol en la seva vida; ser pares.

Nens que neixen amb discapacitats o nens que adquireixen discapacitats, resulten una gran dedicació, esforç, comprensió i paciència per part dels pares.

M’agradaria posar-me dintre del cap d’aquests nens quan són a l’aigua. La felicitat els omple la cara i les discapacitats es queden a fora d’ella. Neden, somriuen, s’enfonsen, ho fan tot, són per un petit moment feliços de sentir-se lliures i flotar. Esquitxar, jugar, cridar, nedar i sobre tot  lliures de totes les limitacions que tenen en un medi que no és aquàtic.

Jo em pregunto què ha de tenir l’aigua o quin és el significat que ells hi atribueixen, m’agradaria poder-me ficar per una escletxa dels seus caps i trobar la resposta o respostes.

Al límit

Els músculs en tensió, una pala a la dreta i una altra a l'esquerra. El sol a l'esquena i l'olor de mar que ens envolta per acompanyar-nos en tot el nostre recorregut amb kayak. Un forat en una roca, ens hi anem acostant i resulta que és una cova. A mesura que avancem la foscor ens va engolint, el soroll del mar que pica contra les roques es un soroll estrident i que no et transmet gaire confiança. Cada vegada anem més endins, noto una sensació que es va apoderant de mi, és por. Por a la foscor, no veig res i qualsevol cosa em podria fer cridar. Necessitava sortir d’allà i tornar a veure la llum del sol. Un cop a fora, em bé al cap una sola paraula: autosuperació, necessito tornar a entrar per dir-me a mi mateixa que ho puc fer i que puc deixar de sentir por. A la segona vegada la emoció ja no es tan pronunciada i em permet gaudir del moment.

Suor a la cara, pes a l'esquena, les mans vermelles del fred. Deixant al darrere les roques més esmolades. El Pedraforca, un repte en tota regla. Una salt, per seguir endavant i de cop, un peu mal col·locat. La sensació de caure al buit m’envaeix tot el cos i em paralitza. Ven agafada a la roca, respiro fort i em tranquil·litzo. Jo ho puc fer, jo puc seguir avançant.

Aquestes  són dues sensacions que vaig tenir en moments d’aventura, és curiós com el control d’aquestes emocions i aquests sentiments poden ajudar-te a seguir avançant en el camí. I com et fan sentir molt millor i molt més apte per continuar.

M'agrada que la natura em posi obstacles per sentir-me capaç de superar-los.

Insensibilitat televisiva.

Miro el rellotge són dos quarts de dues, una bona hora per fer el dinar. De fons escolto música per a fer més lúdica la preparació de l’àpat.

A les dues em poso a dinar. El canal televisiu escollit: les notícies, per saber què passa al món.

1er plat:

Amanida variada acompanyada de dos-cents morts a l’altre punta del món.  L’amaneixes amb imatges de sang, cossos morts al terra i un nen petit en mans dels soldats.

2n plat:

Peix a la planxa acompanyat de més imatges de persones mortes i ferits amb sang, amb molta sang, a les diferents parts del cos, aquest accident però està al costat del nostre continent.

Postres:

Flam d’ou amb una cullerada de persones desnonades que han de marxar del seus habitatges per anar a un alberg.

Sembla que només dini males noticies, tantes imatges sensacionalistes fan que pugui ser capaç d’ingerir aliments mentres observo l’espectacle.

Ja n’hi ha prou! Vull un menú diferent!

Malauradament el que hauré de fer és canviar de restaurant i no pas de menú.