A cada pas que avançava les fustes s'anaven esmicolant un cop el meu pes deixava de posar-s'hi, no hi havia marxa enrere però el que m'hi esperava no sé si seria gaire millor. En la immensa foscor d'aquell lloc els meus sentits s'aguditzaven i intentaven esbrinar cap a on em dirigia. De cop em vaig veure atrapada en una teranyina. Llavors les meves neurones es posar en màxima alerta, buscava alternatives d'una manera fugaç i esperava el moment adequat per sortir però des de el primer moment ja hi estava enganxada.
Sense saber què fer, vaig buscar a les meves butxaques quelcom que em servis per escapar i al cap d'uns minuts em trobava apretant-lo fort contra el meu pit. M'aferrava a l'idea que ell em salvaria, la meva única esperança era aquesta i a mesura que avançava el temps m'adonava que no hi havia res pitjo que l'autoenganyament. La solució al problema estava en les meves mans i no pas en les d'aquell objecte estrany. Em vaig posar a recordar què havia fet per arribar aquell lloc i per a quines raons hi estava i de sobte em vaig trobar aferrada al fil més prim i gairebé transparent de la meva ànima. Notava com el fil conductor d'energia ja no tenia sentit, i sense més contemplacions ho vaig deixar tot, i allà em vaig quedar. Mirant-me a mi mateixa sense fer res. Perquè l'esperança de vida ja havia marxat...
No hay comentarios:
Publicar un comentario