Els petits plaers de l'hivern

Un despertar sota milers de mantes a l'hivern.

L'olor del cafè acabat de fer.

Un passeig per la platja.

La dolçor d'una xocolata desfeta.

Una bona rosa per acompanyar el dinar.

Una tarda plujosa d'hivern.

Crispetes, manta, fred i pel·lícula.

Unes torrades a la llar de foc.

Una posta de sol rogent.

Una dutxa d'aigua molt calenta.

La neu acabada de caure.

El fred només a la cara.

Escudella amb pilota de l'àvia.

No és tan difícil ser feliç.

Aprendre a ser independent.

Naixem sent dependents i hem d'aprendre ha ser independents.

La valorització dels altres ens dóna ànims i la desvalorització ens pot destorçar. El més sa és no estar enganxat aquest tipus de reforçaments. Però no és fàcil, s'aprèn a base de cometre errors, d'observar com aquestes conductes enfonsen a persones i no s'aixequen fins que algú els torna a aixecar. Quantes vegades hauré sentit busco la meva mitja taronja. I jo em pregunto per a què buscar-ne mitja, si en realitat primer hem de ser una taronja sencera? Som únics i cadascú de nosaltres es té en una primera instància a ell mateix. Perquè no ens cuidem, ens estimem, ens diem coses positives i fem que això repercuteix ens els altres, però per decisió pròpia. No parlo d'egocentrisme ni d'egoisme. Sinó d'estimar-se un mateix i cuidar-se per si mateix, que el reforçament extern sigui un premi i no una dependència.
Si jo m'estimo jo podré estimar, si jo em cuido jo podré cuidar.

Aquesta potser la part teòrica però i a la pràctica com es desenvolupa això?
Sinceritat, maduresa, confiança, negociació i consens. Una comunicació de qualitat i amb consonància amb el què un mateix sent.

Operació desesperació

Arribats al cotxe ens canviem la roba que fa olor a suor i ens posem una de neta. Ens preparem per fer la tornada d’unes tres horetes cap a Barcelona. La primera hora, somriures, bromes, explicacions, parades i arrencades previstes. La segona hora relaxats escoltem la ràdio, el futbol, l’home que puja en una càpsula i es vol llençar, tota una proesa. La següent, les cares comencen a canviar. Les notícies de la ràdio informen que hi ha retencions en el nostre sentit. Cinc kilòmetres, en principi no són res. Trenta minuts més tard, ja en són vuit.

Les tres hores previstes ja no seran les mateixes. Ens distraiem mirant els cotxes del davant, els del darrere i estem pendents de l’home que segueix pujant amb la càpsula.

Les notícies de la ràdio augmenten els kilòmetres però nosaltres no avancem cap metre. El cotxe no passa de primera, la relaxació de tot el pont comença a desaparèixer, per donar pas a la ràbia. Els pensaments no paren de venir-nos al cap;  perquè no hi havíem pensat, com pot ser que cada cap de setmana passi el mateix i ningú és torni boig. Segueix passant el temps, acaba el segon partit de futbol, l’home ja s’ha llençat i no s’ha fet mal i nosaltres hem avançat pocs metres. Quatre hores i mitja, i encara no estem a l’entrada de Barcelona. Això és un infern, la desesperació pren forma i no podem més. Volem arribar però no hi ha manera d’avançar. Cinc hores i mitja més tard, arribem a Barcelona.

No m’ho puc creure, mai m’havia sentit tan impotent, tan desesperada i tan esgotada d’estar en una operació tornada.

Mai més tornaré a Barcelona per un pont.

La impersonalitat d’un moment personal

Asseguda en una terrassa prenent un cafè em dedico a mirar quina classe de persones m’envolten. Intento esbrinar què es diuen, quina relació poden tenir, quines senyals corporals emeten, tot un seguit de missatges que em durà com a mínim una tarda.

Al meu costat una parella prenent un gelat. Ella mirant-se la seva parella amb una cara de preocupació, en la qual si llegia: ei soc aquí!. Ell mirant el mòbil i somrient, ignorant per complert qui tenia davant. El silenci s’apoderava dels dos i la incomoditat d’ella anava en augment. Així van passar una mitja hora, quan ella va decidir aixecar-se per marxar, ell sense mirar-la als ulls es va aixecar i la va seguir.

A l’altre costat, una família composada per dos nens i dos adults. Un dels nens fent entremaliadures a les altres taules, l’altre nen enganxat a una maquineta de color negre que no parava d’emetre un soroll estrident. Si no fos perquè conec aquestes consoles hagués jurat que era una maquina d’absorbir nens. Els adults, els dos ocupats mirant i fent gracietes amb els mòbils, tot plegat una pena.

Aquests són dos exemples a l’atzar però que cada vegada més s’estan multiplicant. La gent ha deixat integrar el mòbil amb Internet com una part del seu cos, pendent del què hi diuen i de qui diu la tonteria més gran i obviant la companyia que tenen al davant. No ho suporto, no puc evitar sentir-me ofesa quan algú no té en compte la companyia presencial d’una persona.

M’agradaria poder cridar, tatuar, impulsar a fer servir correctament i amb moderació aquestes tecnologies, intentant evitar aquest estat d’estupidesa mental que proporciona.

Dintre de l'aigua

El món aquàtic aquest que per naturalesa no ens ha estat assignat. Passem nou mesos dintre de quelcom similar però després tot és fora d’aquest medi.

Neixem amb els cromoses d’ambos pares i la genètica fa la resta, crea éssers amb malformacions per errors produïts en el transcurs del creixement de l’embrió i també crea éssers ben desenvolupats. Això no t’assegura que sigui una criatura amb totes les seves capacitats. El moment del part un altre entrebanc. Complicat, complexe i desesperador.

Tot plegat un cúmul de circumstàncies properes a fer patir aquells qui comencen un nou rol en la seva vida; ser pares.

Nens que neixen amb discapacitats o nens que adquireixen discapacitats, resulten una gran dedicació, esforç, comprensió i paciència per part dels pares.

M’agradaria posar-me dintre del cap d’aquests nens quan són a l’aigua. La felicitat els omple la cara i les discapacitats es queden a fora d’ella. Neden, somriuen, s’enfonsen, ho fan tot, són per un petit moment feliços de sentir-se lliures i flotar. Esquitxar, jugar, cridar, nedar i sobre tot  lliures de totes les limitacions que tenen en un medi que no és aquàtic.

Jo em pregunto què ha de tenir l’aigua o quin és el significat que ells hi atribueixen, m’agradaria poder-me ficar per una escletxa dels seus caps i trobar la resposta o respostes.

Al límit

Els músculs en tensió, una pala a la dreta i una altra a l'esquerra. El sol a l'esquena i l'olor de mar que ens envolta per acompanyar-nos en tot el nostre recorregut amb kayak. Un forat en una roca, ens hi anem acostant i resulta que és una cova. A mesura que avancem la foscor ens va engolint, el soroll del mar que pica contra les roques es un soroll estrident i que no et transmet gaire confiança. Cada vegada anem més endins, noto una sensació que es va apoderant de mi, és por. Por a la foscor, no veig res i qualsevol cosa em podria fer cridar. Necessitava sortir d’allà i tornar a veure la llum del sol. Un cop a fora, em bé al cap una sola paraula: autosuperació, necessito tornar a entrar per dir-me a mi mateixa que ho puc fer i que puc deixar de sentir por. A la segona vegada la emoció ja no es tan pronunciada i em permet gaudir del moment.

Suor a la cara, pes a l'esquena, les mans vermelles del fred. Deixant al darrere les roques més esmolades. El Pedraforca, un repte en tota regla. Una salt, per seguir endavant i de cop, un peu mal col·locat. La sensació de caure al buit m’envaeix tot el cos i em paralitza. Ven agafada a la roca, respiro fort i em tranquil·litzo. Jo ho puc fer, jo puc seguir avançant.

Aquestes  són dues sensacions que vaig tenir en moments d’aventura, és curiós com el control d’aquestes emocions i aquests sentiments poden ajudar-te a seguir avançant en el camí. I com et fan sentir molt millor i molt més apte per continuar.

M'agrada que la natura em posi obstacles per sentir-me capaç de superar-los.

Insensibilitat televisiva.

Miro el rellotge són dos quarts de dues, una bona hora per fer el dinar. De fons escolto música per a fer més lúdica la preparació de l’àpat.

A les dues em poso a dinar. El canal televisiu escollit: les notícies, per saber què passa al món.

1er plat:

Amanida variada acompanyada de dos-cents morts a l’altre punta del món.  L’amaneixes amb imatges de sang, cossos morts al terra i un nen petit en mans dels soldats.

2n plat:

Peix a la planxa acompanyat de més imatges de persones mortes i ferits amb sang, amb molta sang, a les diferents parts del cos, aquest accident però està al costat del nostre continent.

Postres:

Flam d’ou amb una cullerada de persones desnonades que han de marxar del seus habitatges per anar a un alberg.

Sembla que només dini males noticies, tantes imatges sensacionalistes fan que pugui ser capaç d’ingerir aliments mentres observo l’espectacle.

Ja n’hi ha prou! Vull un menú diferent!

Malauradament el que hauré de fer és canviar de restaurant i no pas de menú. 

Conversación.

N: ¿Papa tu eres feliz?

P: Si claro.

N: Pero…tu casi nunca te ríes.

P: ¿Porque debería hacerlo?

N: No se, Mama me ha dicho que la felicidad es cuando uno ríe mucho.

P: ¿Eso te ha dicho Mama?

N: Sí.

P: Mira, la felicidad no se cuenta por las risas que tienes sino por tener aquello que quieres. Puedes reír sin que ello comporte felicidad. Es algo más grande, tan grande que no lo podrías coger con las manos.

N: Ah!!¿Entonces tú eres feliz, no? ¿Tienes a Mama y me tienes a mi , no?

P: Si, pero la felicidad es una mezcla de todas aquellas personas que te quieren y que te lo demuestran, y que sin ellas la vida no tendría sentido. ¿Lo entiendes ahora?

N: Ah!! Si!! Sí, ahora lo entiendo…pero yo no soy feliz.

P:¿Porqué? 

N: Por que no tengo a quien quiero.

P: ¿Ah, no?

N: No! Ella no me quiere, pasa de mí en el recreo.

P: No te preocupes por ello, cuando vayas creciendo sabrás quien te hace feliz. Será entonces cuando deberás esforzarte para lograrlo.

N: Aha! ¿Entonces, cuando sea grande sabré que tengo que hacer, no?… ¿Pero? por qué cuando ves a María sonríes de una manera tan diferente?

P: ¿Tan diferente? No te entiendo…

N: Pues que cuando miras a Mama no sonríes igual.

P: Eso lo entenderás cuando seas grande, no siempre se tiene a quien se quiere. 

N: Sabes Papa, Mama dice que a los mentirosos les crece la nariz …y tu la tienes muy grande.

Avui és un gran dia.

Ja ha arribat el moment, per fi!

El teu naixement. Tothom està feliç i desitja veure’t. En el millor del casos et portaran un vestit blanc, en el pitjor un de color rosa. Per a que de ven petita sàpigues quin és el color que t’identifica. Espero que les primeres joguines que et portin siguin toves, suaus i que tinguin molts colors. Potser serà  un os o un lleó però espero que no sigui una nina.

Quan creixis, segurament jugaràs amb Barbie o amb Nancy o amb alguna d’aquestes nines de plàstic que marquen, un altre cop, un estil de noia a seguir. Les bambes que portis segur que seran brillants i roses, i inclòs faran llum si balles. No estic segura que aquestes bambes aguantin els esports que hauries de fer però, no passa res, ja trobaràs alguna tàctica per aprendre a dir que no et trobes bé per no realitzar-lo. El futbol quelcom que odiaràs i que segur que aprendràs que només és de homes.

Les teves opinions al costat de les de un noi molt probablement, en una primera instancia, no siguin escoltades. De ben segur que si ho dius amb un to més alt i amb cara de pocs amics, potser llavors sí que et fan cas.

Ja n’hi ha prou. Avui és el NOSTRE dia. Trenquem els prototips d’infància femenina i les diferenciacions que proporciona la societat respecte la dona. Lluitem des de la diferència per trobar una igualtat de drets i d’oportunitats.

Deixem enrere el “com ha de ser una dona” per deixar via lliure a l’expressió pròpia. Mostrar-se tal i com una es sent, i no tal i com li diuen que s’ha de sentir. Això si sempre amb coherència  i amb consciència de que es una mateixa la que esta decidint.

Que si esculls el color rosa que sigui perquè t’agrada i no perquè des de ben petita és el que t’han posat. 

Sempre amb mi!

Un petit caos.

12:05 am, la directora de l'escola es presenta a l'aula on estem tots reunits i comença a parlar:

-Nois avui hem de tenir els ulls ven oberts, hem de fer menjar als nens ràpidament perquè durant el dinar els pares els vindran a buscar. Fora tonteries, cap mirament, han de menjar abans de que vinguin els seus pares. Tranquils estareu informats de tots els avisos que es donin pel meteocat. La nostra missió és que a les 15 l'escola estigui desallotjada. No hi pot haver ningú, perquè la nevada, la Gran nevada es preveu a les 16 i per aquelles hores la gent ja ha de ser a casa . Ha quedat clar?

Evidentment que ha quedat clar, vaja bogeria. S'acaba el món, tot va tant ràpid, els nens es posen nerviosos, les mestres també i els pares van venint a poc a poc a recollir als nens. A les tres tothom fora.

Començo a baixar de l'escola, els carres plens de sal, dues maquines lleva neus a la cantonada d'un carrer i milers de cotxes amb nens a dintre. El caos s'ha apoderat de Barcelona. Miro el cel i penso que no serà per tant, no potser que sigui com l'altre vegada. N'estan fent un gra massa.

Les notícies van allargant la previsió de la nevada, ara ja no arriba a les 16 sinó a les 18. Demanen que ningú surti de casa si no es imprescindible. Tot plegat una alarmant situació per a res. No va succeir res, simplement el caos es va apoderar de tothom sense que hi hagués un perill imminent.

La meva posició respecte això, crec que son més o menys comprensibles les mesures pels antecedents que hi van haver fa dos anys però crec que hi ha hagut punts en els que es van passar. Crec que estava bastant clar que a Barcelona no anava a nevar però com diu el fet; mas vale prevenir que curar.

Educació.

Tots els actes haurien d’anar acompanyats d'una conseqüència, ja sigui positiva o negativa.

Això és el que, entre d'altres coses, s'hauria d'ensenyar als nens. I que les coses ben fetes són mereixedores d’elogis, de premis i de quelcom positiu però que les coses mal fetes també tenen un preu. Això és molt fàcil a la teoria però és molt complicat si tots els entorns en el qual el nen es desenvolupa no van a la una.

Les mestres de classe fan una feina d'ensenyament i alhora estan educant, les monitores de menjadors,d'extraescolars també ensenyen i eduquen. Els pares són els qui eduquen i ensenyen. Es aquí on hi hauria d'haver una harmonia entre totes les persones que eduquen a un nen. Perquè per molt que és pugui fer fora de casa si en aquesta se li permet tot, no té un resultat bo. Es llavors quan el nen, procura boicotejar als altres llocs per tal de cridar l'atenció o aconseguir allò que vol. Es per això que resulta difícil corregir conductes apreses a casa. No obstant, no és impossible i tots els nens tenen les capacitats per entendre i corregir allò que no li és permès. Això sí amb paciència, amb molta paciència s'aconsegueixen coses extraordinàries.

Un nadal diferent.

Es el primer Nadal que no paso a casa. La meva sensació és estranya perquè a dia d'avui encara no tinc la sensació d'haver passat les vacances de Nadal.

La meva sensació és d'haver passat una setmana de vacances, en la qual he rebut i he fet regals. Però no ha tingut el significat dels altres anys. Jo era de les que pensava que el dia de Nadal és màgic perquè et reuneixes amb la família i es crea una atmosfera d’il•lusió, però en realitat aquesta atmosfera es pot produir  un altre dia i en un altre lloc. He pasat el dia 25 igual que el dia 24 i el dia 23, treballant i amb gent que no coneixia de res. Hem creat una petita família postissa per sobreportar aquests dies però si la gent que t’estimes no hi és, res és igual. Quan vaig aterrar ja era cap d'any, en la festa d’aquest dia hi havia molta gent que m'estimava però estic convençuda que si no ho ha hagués pasat amb ells, el dia no hagués estat tant especial.

Recordo que m’agradava pasejar pels carrers plens de llums de nadal i de gent amb boses a la ma però aquest any només he percebut la persones amb regals . Això ja no m’ha agradat tant. Potser aquesta és la realitat que hi ha, quan treballes o quan el Nadal només són regals, la màgia del Nadal desapareix.

Despres de tot plegat he arribat a la conclusió que les festes són i esdevenen importants quan les pases amb les persones que estimes i no quan et diuen que es Nadal.

Així que espero hagueu tingut unes dues setmanes de consumisme i alegries familiars. I sobretot una bona entrada d’any.