L'etern acomiadament.

Ens aferrem a la idea que hi ha gent a la qual mai diràs adéu, només  si aquesta  mor, que no es pas el cas...
M'aferro a l'idea que sempre estarà al meu costat, que sempre podré veure'l quan em vingui de gust però en realitat ja fa temps que això està canviant i s'està acostant el dia. El dia en el qual l'acomiadament ja no sigui un fins aviat sinó un fins per sempre. No em puc fer a la idea d'estones sense ell, de les paraules ben calibrades per a que en els moments més precisos ajudin a seguir endavant i a no dubtar. Però el què més em pregunto es com podré tancar la ferida del seu acomiadament, què faré amb l'enorme espai que hi ha en el meu cor. Sé que mai serà reemplaçat i que mai hi haurà res ni ningú que supleixi el que ell ha ocupat durant tots aquests anys...

"Adéu mòbil de targeta prepagament!"

"Hola mòbil de contracte!"

Buscando en el baúl de los recuerdos.

Avui he obert una carpeta que fa anys i panys que tinc.

El perquè s'ha obert; fàcil me mare la volia llençar. El perquè no s'ha llençat; perquè conté la meva antiga col·lecció de sobres i cartes. Bua, ja no me'n recordava de què era això, però quan he obert la carpeta m'ha vingut l'olor peculiar que tenien i tenen, i alhora un munt de moments han reviscut en la meva ment. 

Increïble, he vist el record de quan era petita que estava en el pati de l'escola i ens endúiem les carpetes i els intercanviàvem. D'això ja en fa molt de temps.

M'he passat una estona contemplant-los, mirant quins eren els meus "prefes", quins no volia canviar i quins gairebé volia regalar perquè no els volia. Alguns tenien una etiqueta que hi posava reservat, encara a dia d'avui ho estan. 

Quan he arribat al final de la carpeta, m'hi he sentit tan bé que no volia tornar al present. Volia quedar-me allà, amb l'olor, amb les rialles però sobretot en el moment.