La impersonalitat d’un moment personal

Asseguda en una terrassa prenent un cafè em dedico a mirar quina classe de persones m’envolten. Intento esbrinar què es diuen, quina relació poden tenir, quines senyals corporals emeten, tot un seguit de missatges que em durà com a mínim una tarda.

Al meu costat una parella prenent un gelat. Ella mirant-se la seva parella amb una cara de preocupació, en la qual si llegia: ei soc aquí!. Ell mirant el mòbil i somrient, ignorant per complert qui tenia davant. El silenci s’apoderava dels dos i la incomoditat d’ella anava en augment. Així van passar una mitja hora, quan ella va decidir aixecar-se per marxar, ell sense mirar-la als ulls es va aixecar i la va seguir.

A l’altre costat, una família composada per dos nens i dos adults. Un dels nens fent entremaliadures a les altres taules, l’altre nen enganxat a una maquineta de color negre que no parava d’emetre un soroll estrident. Si no fos perquè conec aquestes consoles hagués jurat que era una maquina d’absorbir nens. Els adults, els dos ocupats mirant i fent gracietes amb els mòbils, tot plegat una pena.

Aquests són dos exemples a l’atzar però que cada vegada més s’estan multiplicant. La gent ha deixat integrar el mòbil amb Internet com una part del seu cos, pendent del què hi diuen i de qui diu la tonteria més gran i obviant la companyia que tenen al davant. No ho suporto, no puc evitar sentir-me ofesa quan algú no té en compte la companyia presencial d’una persona.

M’agradaria poder cridar, tatuar, impulsar a fer servir correctament i amb moderació aquestes tecnologies, intentant evitar aquest estat d’estupidesa mental que proporciona.

Dintre de l'aigua

El món aquàtic aquest que per naturalesa no ens ha estat assignat. Passem nou mesos dintre de quelcom similar però després tot és fora d’aquest medi.

Neixem amb els cromoses d’ambos pares i la genètica fa la resta, crea éssers amb malformacions per errors produïts en el transcurs del creixement de l’embrió i també crea éssers ben desenvolupats. Això no t’assegura que sigui una criatura amb totes les seves capacitats. El moment del part un altre entrebanc. Complicat, complexe i desesperador.

Tot plegat un cúmul de circumstàncies properes a fer patir aquells qui comencen un nou rol en la seva vida; ser pares.

Nens que neixen amb discapacitats o nens que adquireixen discapacitats, resulten una gran dedicació, esforç, comprensió i paciència per part dels pares.

M’agradaria posar-me dintre del cap d’aquests nens quan són a l’aigua. La felicitat els omple la cara i les discapacitats es queden a fora d’ella. Neden, somriuen, s’enfonsen, ho fan tot, són per un petit moment feliços de sentir-se lliures i flotar. Esquitxar, jugar, cridar, nedar i sobre tot  lliures de totes les limitacions que tenen en un medi que no és aquàtic.

Jo em pregunto què ha de tenir l’aigua o quin és el significat que ells hi atribueixen, m’agradaria poder-me ficar per una escletxa dels seus caps i trobar la resposta o respostes.