sábado, 25 de agosto de 2012

La impersonalitat d’un moment personal


Asseguda en una terrassa prenent un cafè em dedico a mirar quina classe de persones m’envolten. Intento esbrinar què es diuen, quina relació poden tenir, quines senyals corporals emeten, tot un seguit de missatges que em durà com a mínim una tarda.
Al meu costat una parella prenent un gelat. Ella mirant-se la seva parella amb una cara de preocupació, en la qual si llegia: ei soc aquí!. Ell mirant el mòbil i somrient, ignorant per complert qui tenia davant. El silenci s’apoderava dels dos i la incomoditat d’ella anava en augment. Així van passar una mitja hora, quan ella va decidir aixecar-se per marxar, ell sense mirar-la als ulls es va aixecar i la va seguir.
A l’altre costat, una família composada per dos nens i dos adults. Un dels nens fent entremaliadures a les altres taules, l’altre nen enganxat a una maquineta de color negre que no parava d’emetre un soroll estrident. Si no fos perquè conec aquestes consoles hagués jurat que era una maquina d’absorbir nens. Els adults, els dos ocupats mirant i fent gracietes amb els mòbils, tot plegat una pena.

Aquests són dos exemples a l’atzar però que cada vegada més s’estan multiplicant. La gent ha deixat integrar el mòbil amb Internet com una part del seu cos, pendent del què hi diuen i de qui diu la tonteria més gran i obviant la companyia que tenen al davant. No ho suporto, no puc evitar sentir-me ofesa quan algú no té en compte la companyia presencial d’una persona.
M’agradaria poder cridar, tatuar, impulsar a fer servir correctament i amb moderació aquestes tecnologies, intentant evitar aquest estat d’estupidesa mental que proporciona.

1 comentario: