Asseguda en una
terrassa prenent un cafè em dedico a mirar quina classe de persones m’envolten.
Intento esbrinar què es diuen, quina relació poden tenir, quines senyals
corporals emeten, tot un seguit de missatges que em durà com a mínim una tarda.
Al meu costat una
parella prenent un gelat. Ella mirant-se la seva parella amb una cara de
preocupació, en la qual si llegia: ei soc aquí!. Ell mirant el mòbil i somrient,
ignorant per complert qui tenia davant. El silenci s’apoderava dels dos i la
incomoditat d’ella anava en augment. Així van passar una mitja hora, quan ella
va decidir aixecar-se per marxar, ell sense mirar-la als ulls es va aixecar i
la va seguir.
A l’altre costat, una família
composada per dos nens i dos adults. Un dels nens fent entremaliadures a les
altres taules, l’altre nen enganxat a una maquineta de color negre que no
parava d’emetre un soroll estrident. Si no fos perquè conec aquestes consoles hagués
jurat que era una maquina d’absorbir nens. Els adults, els dos ocupats mirant i
fent gracietes amb els mòbils, tot plegat una pena.
Aquests són dos
exemples a l’atzar però que cada vegada més s’estan multiplicant. La gent ha
deixat integrar el mòbil amb Internet com una part del seu cos, pendent del què
hi diuen i de qui diu la tonteria més gran i obviant la companyia que tenen al
davant. No ho suporto, no puc evitar sentir-me ofesa quan algú no té en compte
la companyia presencial d’una persona.
M’agradaria poder
cridar, tatuar, impulsar a fer servir correctament i amb moderació aquestes tecnologies,
intentant evitar aquest estat d’estupidesa mental que proporciona.
Anticapitalista radical!!!
ResponderEliminar