La valorització dels altres ens dóna ànims i la desvalorització ens pot destorçar. El més sa és no estar enganxat aquest tipus de reforçaments. Però no és fàcil, s'aprèn a base de cometre errors, d'observar com aquestes conductes enfonsen a persones i no s'aixequen fins que algú els torna a aixecar. Quantes vegades hauré sentit busco la meva mitja taronja. I jo em pregunto per a què buscar-ne mitja, si en realitat primer hem de ser una taronja sencera? Som únics i cadascú de nosaltres es té en una primera instància a ell mateix. Perquè no ens cuidem, ens estimem, ens diem coses positives i fem que això repercuteix ens els altres, però per decisió pròpia. No parlo d'egocentrisme ni d'egoisme. Sinó d'estimar-se un mateix i cuidar-se per si mateix, que el reforçament extern sigui un premi i no una dependència.
Si jo m'estimo jo podré estimar, si jo em cuido jo podré cuidar.
Aquesta potser la part teòrica però i a la pràctica com es desenvolupa això?
Sinceritat, maduresa, confiança, negociació i consens. Una comunicació de qualitat i amb consonància amb el què un mateix sent.
No ho se, la veritat que com a retòrica és molt bona i el plantejament està bé.
ResponderEliminarI el que més m'agrada és que et facis la pregunta "a la pràctica com es desenvolupa això?".
Perquè per altra banda, demanem i diem que és sa tenir relacions socials, desprès que no és bo dependre, llavors si trobem gent que no s'estima però si estima, altres que s'estimen massa i no saben estimar a ningú més...
És tant complicat que cada vegada em costa més dir alguna cosa que soni certa.