Al límit

Els músculs en tensió, una pala a la dreta i una altra a l'esquerra. El sol a l'esquena i l'olor de mar que ens envolta per acompanyar-nos en tot el nostre recorregut amb kayak. Un forat en una roca, ens hi anem acostant i resulta que és una cova. A mesura que avancem la foscor ens va engolint, el soroll del mar que pica contra les roques es un soroll estrident i que no et transmet gaire confiança. Cada vegada anem més endins, noto una sensació que es va apoderant de mi, és por. Por a la foscor, no veig res i qualsevol cosa em podria fer cridar. Necessitava sortir d’allà i tornar a veure la llum del sol. Un cop a fora, em bé al cap una sola paraula: autosuperació, necessito tornar a entrar per dir-me a mi mateixa que ho puc fer i que puc deixar de sentir por. A la segona vegada la emoció ja no es tan pronunciada i em permet gaudir del moment.

Suor a la cara, pes a l'esquena, les mans vermelles del fred. Deixant al darrere les roques més esmolades. El Pedraforca, un repte en tota regla. Una salt, per seguir endavant i de cop, un peu mal col·locat. La sensació de caure al buit m’envaeix tot el cos i em paralitza. Ven agafada a la roca, respiro fort i em tranquil·litzo. Jo ho puc fer, jo puc seguir avançant.

Aquestes  són dues sensacions que vaig tenir en moments d’aventura, és curiós com el control d’aquestes emocions i aquests sentiments poden ajudar-te a seguir avançant en el camí. I com et fan sentir molt millor i molt més apte per continuar.

M'agrada que la natura em posi obstacles per sentir-me capaç de superar-los.