La malaltia no fa festa.

Avui ja fa una setmana de la gran nevada. Tots vam gaudir-ne, ens vam alegrar de que nevés i sobretot ens vam alegrar per no tenir classe el dimarts. Quina gran notícia, una dia per gaudir de la neu i no haver-te d’aixecar aviat per anar a la uni ( Per a aquells que van a primera hora, clar!).

Dimarts tenia practicum i per culpa de la nevada vaig arribar tard, perquè els trens no anaven encara a la seva hora. Mentres baixava el meu cap va començar a pensar... i s'hi hagués estat tota la setmana nevant i ens haguéssim quedat aïllats o amb falta de transport públic, què farien elles? Quan parlo d'elles parlo de les noies que s'estan tractant d'un trastorn alimentari. Aquelles que han d'anar de dilluns a divendres a un centre. Què hagués passat amb elles? Haguessin empitjorat? Els pares no podrien controlar-les?... Quan tota aquesta pila de preguntes envaïen per complert els meus pensaments, el missatge del conductor del tren em va retornar de nou al món real. Estava a Sant Andreu Arenal parada amb el tren i ens van dir que fins a les tres no es mouria d'allà. Per tan vaig haver d’agafar el metro i els pensaments es van quedar en aquell tren. Però encara ara hi segueixo pensant, què hagués passat?

Discussions.

Discutir és examinar en detall una qüestió, raonar-hi presentant consideracions favorables i adverses a fi d'arribar a una conclusió.

Tenim una tendència a donar connotacions negatives a termes que per definició no són així. Quan parlem de discussions sempre o gairebé sempre pensem de manera negativa, com sí l'objectiu final fos enfadar-se per no arribar a un acord. Ens fa pal sentir el terme perquè ja tenim aquest xip posat. Tot i que ens neguem a acceptar-ho, és bo discutir. Ho és perquè poses sobre la taula els punts a favor i els punts en contra, l'opinió d'un i de l'altre.

He fet una prova; he escrit "discutir" en el google i n'he buscat imatges, què he trobat?, en la primera pàgina gairebé totes les fotos són de persones amb cares enfadades, cridant i, fins i tot, amb intencions d'arribar a la violència.

A on vull arribar amb tot això?. Doncs és cert que tots percebem la realitat de manera subjectiva però una cosa és la subjectivitat d'una persona i una altre és la modificació dels termes que en teoria són objectius, no? Vull dir en cap cas la definició ens diu que ens hem d'enfadar per discutir però tot i així ho pensem. Llavors on està l'error?

Sincerament no ho entenc. Reflexione-m'hi senyors, reflexione-m'hi.

I'm waiting for....

Fa temps que intento fer una entrada. Entro en el blog em disposo a escriure i de cop em venen tantes idees alhora que no se quina escollir. N'agafo una i la començo a escriure i quan l'estic acabant veig que no és exactament el que jo volia que s'entengués, per tant la borro. Torno a començar de nou, n'agafo una altre i de cop em quedo en blanc, tenia tantes coses i tan poques que marxen del meu cap. Potser es que no estic concentrada, per tant deixo una estoneta aviam si ho aconsegueixo. Durant aquest ratet de temps penso perquè no puc concentrar-me en una en concret i plasmar-la. No ho se, potser perquè fa temps els teus processos mentals estan al 100% i ara ha arribat el moment de baixar el rendiment. Però això és la solució? Torno a intentar-ho, histories quotidianes que esdevenen histories de la vida. Moments compartits, interaccions confuses, paraules no dites, accions contrariades. No se per on tirar així que em sentaré una estona a pensar aviam si em decideixo per una.

Un gran frase d'una gran pel·lícula.

"Tranquila no es un beso de esos."

Els 22.

Vint-i-dos anys, la pregunta que més m’han fet és: què sents amb 22 anys? Com senten els dos aneguets? La meva resposta ha sigut senzilla i coherent; encara no sento res.

Pot ser complir aquests anys no impliquen gaires canvis, simplement en tinc un més. Però hi ha moltes coses que canviaran al llarg d’aquest any. És un any en el qual hi hauran molts canvis significatius en la meva vida. El primer és que espero que al juny ja pugui ser Llicenciada en Psicologia. Ja han passat quatre anys des de que vaig sortir de l’ institut per anar a la universitat. En aquests quatre anys han passat coses increïbles, he conegut gent nova i n’he passat de tots els colors. El segon canvi és que he de començar a dir adéu a molta gent, potser serà un arreveure però serà difícil. Durant aquest temps he creat una mini família amb un grupet de gent que són d’arreu de terres Catalanes i la distància pot destruir el vincle afectiu que hem creat. El tercer, canviaré de ciutat de residència, potser no és un canvi gaire bèstia però quan es tracta de passar de Cerdanyola a Barcelona potser si que ho és. El següent és que començaré un màster, bé aquest em fa especial curiositat perquè n’espero aprendre molt, conèixer coses més concretes d’allò que crec que serà la meva vocació. I finalment, l’últim canvi es que podré començar a tantejar el terreny professional i això em crea una miqueta de incertesa, perquè no se com posicionar-me, tot i així ja en tinc ganes.

I la resta de coses espero que no canviï, que es quedin igual o millor del que estan. Perquè som el fem i fem el que som.

La meva intenció no ha estat explicar la meva vida, perquè no m’agrada fer-ho però crec que totes aquestes coses es mereixien una entrada en aquest blog.

Un propòsit per un any nou...

...no deixaré enrere tot allò pel que he lluitat, i sobretot no perdrè el que he aconseguit.

Feliç any 2010!

Humor.

Començaré amb un tema que segur que un gran percentatge de la gent que hi ha aquí es sent identificat. En faig una parodia d’això i ja els tinc a la butxaca. Típics temes que sempre tenen èxit; les parelles, els sexe i la manera de lligar. Comença l’actuació, faig unes quantes gracietes a veure com és aquest públic. Perfecte! crec que ja els tinc on volia. M’allunyo d’aquests típics temes i n’enceto uns de diferents. Vull innovar, aviam com surt. Els cotxes, les televisions, les series, la gent gran. Bé, bé me n’estic ensortin! i ara faré el tema bomba amb el qual tancar l’actuació i sortiré aclamat; la mort... La gent no riu, em mira amb cara estranya i comença a sentir-se incòmode. No ho entenc, que està passant? Però si en aquest món es pot fer broma de tot. La gent ho hauria d’entendre i riure’s de la mort perquè a tots en tocarà, com menys por li tinguem millor. Acaba l’espectacle, el públic aplaudeix a mitges. Em sento fracassat i no ho entenc.

Un quart d’hora més tard uns dels cambrers m’ho explica. Doncs sí!, feia 2 dies que el propietari havia mort i tots volien portar una miqueta d’humor per evadir les penes. Joder quina cagada!... jo que pensava que de tot se’n podia fer broma.