Educació.

Tots els actes haurien d’anar acompanyats d'una conseqüència, ja sigui positiva o negativa.

Això és el que, entre d'altres coses, s'hauria d'ensenyar als nens. I que les coses ben fetes són mereixedores d’elogis, de premis i de quelcom positiu però que les coses mal fetes també tenen un preu. Això és molt fàcil a la teoria però és molt complicat si tots els entorns en el qual el nen es desenvolupa no van a la una.

Les mestres de classe fan una feina d'ensenyament i alhora estan educant, les monitores de menjadors,d'extraescolars també ensenyen i eduquen. Els pares són els qui eduquen i ensenyen. Es aquí on hi hauria d'haver una harmonia entre totes les persones que eduquen a un nen. Perquè per molt que és pugui fer fora de casa si en aquesta se li permet tot, no té un resultat bo. Es llavors quan el nen, procura boicotejar als altres llocs per tal de cridar l'atenció o aconseguir allò que vol. Es per això que resulta difícil corregir conductes apreses a casa. No obstant, no és impossible i tots els nens tenen les capacitats per entendre i corregir allò que no li és permès. Això sí amb paciència, amb molta paciència s'aconsegueixen coses extraordinàries.

Un nadal diferent.

Es el primer Nadal que no paso a casa. La meva sensació és estranya perquè a dia d'avui encara no tinc la sensació d'haver passat les vacances de Nadal.

La meva sensació és d'haver passat una setmana de vacances, en la qual he rebut i he fet regals. Però no ha tingut el significat dels altres anys. Jo era de les que pensava que el dia de Nadal és màgic perquè et reuneixes amb la família i es crea una atmosfera d’il•lusió, però en realitat aquesta atmosfera es pot produir  un altre dia i en un altre lloc. He pasat el dia 25 igual que el dia 24 i el dia 23, treballant i amb gent que no coneixia de res. Hem creat una petita família postissa per sobreportar aquests dies però si la gent que t’estimes no hi és, res és igual. Quan vaig aterrar ja era cap d'any, en la festa d’aquest dia hi havia molta gent que m'estimava però estic convençuda que si no ho ha hagués pasat amb ells, el dia no hagués estat tant especial.

Recordo que m’agradava pasejar pels carrers plens de llums de nadal i de gent amb boses a la ma però aquest any només he percebut la persones amb regals . Això ja no m’ha agradat tant. Potser aquesta és la realitat que hi ha, quan treballes o quan el Nadal només són regals, la màgia del Nadal desapareix.

Despres de tot plegat he arribat a la conclusió que les festes són i esdevenen importants quan les pases amb les persones que estimes i no quan et diuen que es Nadal.

Així que espero hagueu tingut unes dues setmanes de consumisme i alegries familiars. I sobretot una bona entrada d’any.

Dies de pluja.

Per fi arribo a casa, tota xopa perquè esta diluviant. Tot està a les fosques i hi fa molt de fred.

Decideixo treure'm la roba perquè si hi estic dos minuts més només em caldrà el sabó per acabar la dutxa. Em desvesteixo poc a poc, primer els mitjons. Quan me'ls trec sembla que hi hagi pintura en ells. Continuu amb el texans que s'han convertit en una espècie de vestit de neoprè, impossible de treure, s'han enganxat com si fos una segona pell. Desprès de 10 minuts intentant, ho aconsegueixo. La samarreta, que si algú hi hagués estat present hagués fet el comentari pertinent; vols jugar a mis camiseta mojada. I per últim, la roba interior. Aquesta també està xopa. Tot i portar el paraigües no hi ha hagut res que s'hagi salvat.

Poso en marxa la calefacció i em dirigeixo cap al bany, avui ho tinc decidit; malgastaré l'aigua però ho necessito, em faré una banyera de sals aromàtiques molt calenta. Ho faré bé, posaré música relaxant i la llum molt tènue per fer de l'estona del bany un petit plaer.

Vagi a buscar les sals i el pijama per tenir-ho tot a ma, una cop ja ho tinc em dirigeixo cap al bany. Quan vaig pel passadís ja començo a sentir-me millor, tinc menys fred i començo a notar que els músculs se'm relaxen, només de pensar en el gran moment.

Quina és la meva sorpresa quan arribo al bany?

 Hi ha una nota que hi posa;

" Avui han vingut els de l'aigua, m'han dit que no funciona el calentador. Demà al matí vindran a solucionar-ho. Al final vindrè a sopar, un peto."

No m'ho puc creure!. De cop tota l'aigua freda que havia rebut de la pluja no és res comparable amb la que acabo de rebre. No pot ser, de cop noto que el meu cos agafa fred, els músculs em pesen i la cara de felicitat va desapareixent poc a poc per donar pas a la d'enfadada. Ara hauré d'anar a casa de la venia a dutxar-me ràpidament.

Què fàcil és refugiar-se en un record positiu i que dura pot ser la realitat.

Sweet home.

Desprès de tot aquí no s'hi està tant malament. S'està calentet, no passa aire i es silenciós. Què més necessito per reflexionar? en realitat no necessito res més que el meu propi espai i trobar-me amb els meus propis pensaments i reflexions. Necessito trobar la meva pròpia bombolla , aquella que em serveix de refugi. Un refugi que cada vegada més s'assembla a una habitació, on cada vegada hi passo menys temps però que quan hi estic es com si estigues a casa. 

Un lloc blanc amb un sofà molt còmode i amb un munt de fotos, de frases i sobretot de records en format comprimit. En aquests hi ha guardats les resolucions dels meus conflictes, de les meves preses de decisions i també de les meves errades. Aquestes últimes tenen un format molt petit però són prou intensos com per a que sorgeixi un petit avis ; NO HO TORNIS A FER. Es curiós quan diuen que l'home pot caure amb la mateixa pedra dues vegades, suposo que es per això que intento no esborrar aquestes carpetes, aquestes que sempre em seran útils per avançar i no caure.

Un cop revisades aquestes carpetes, contemplades les fotos i trobada la postura més còmode es quan comença el ritual, que et preocupa? que hi has vingut a buscar? quina resposta necessites? què et succeïx?...i es llavors quan començo a meditar i a relaxar-me per a trobar una decisió. Aquesta que m'ajudarà a triar el millor camí en aquella situació.

L'escencia del muntanyissme.

Gasoil: 20 euros
Guia Alpina Núria-Puigmal: 11 euros
Menjar: 18 euros

Aixecar-nos a les 5:30 del matí amb les lleganyes en els ulls, per sortir a les 6 direcció Queralbs (1236m). Temps estimat 1:30'. Massa d'hora per tant poc temps descansat, entre una cosa i una altre a les 9 hi arribem. Ens posem les botes, acabem de posar el menjar i les aigües a la motxilla i amunt. De Queralbs a Fontalba (2065 m) 11km de pista forestal. Els ànims estan a tope. Comencem a caminar i decidim fer autoestop, un home de Platja d'Aro amb el seu 4x4 i el seu gos, ens porta amunt fins al principi del camí. Més endavant descobrirem que aquesta serà la clau del èxit de la ruta. 9:30 mapa i brúixola en ma comencem el camí; primera fita Puigmal (2911 m). De camí ens trobem dos cims; el de la Dou (2462 m) i el dels Borruts ( 2673m). Fem petites parades, per recuperar l'alè i menjar quelcom que ens proporcioni energia immediata. A les 12, amb les forces a mig carregar, coronem el cim del Puigmal. Ens fem les fotos pertinents per donar crèdit al que acabem d'aconseguir. Tornem a agafar el mapa i la brúixola, aquest cop per desviar-nos per un camí que poques persones de les que hi ha allà donen crèdit a que es pugui realitzar.Següent fita pic de Finestrelles (2828 m),abans però coronem el Puigmail Petit de Segre ( 2819m), el Puigmal de Segre (2843m) i el Puig de la Coma de Finestrelles (2744m). El dia continua i aquesta vegada el temps no ens està acompanyant, s'estan formant uns núvols que amenacen amb tempesta i a més a més la boira ens guanya terreny. Dificultat afegida, no veiem res més que el camí i de tant en tant, quan la boira ens dona un respir, les vistes que seguim. No ens descuidem de la davallada de l'oxigen. Ens orientem amb el mapa, la brúixola i la seva perseverança, seguretat, confiança i orientació. A cada pas, les forces van mimbant i la moral decaiguen, ja que no sabem quan trigarem a arribar a la barraca de Noufonts. Entre la boira, isards que passegen per casa seva i àguiles que proven el seu vol per aquestes fantàstiques terres. Cim de Núria (2789m), cim del Coll d’Eina (2771m), cim del Pic d’Eina (2830m); 18 pm ens acostem al final de la jornada, ara ja fa estona que he perdut l'orientació, la boria cada vegada més densa em provoca una davallada de la moral molt gran. Les forces físiques comencen a tocar el seu límit. L'últim cim el de Noufonts ( 2861m). Arribat aquest cim, ja només queda l'últim esforç arribar al coll i poder plantar la tenda. Incertesa, dubtes i sobretot por a un camí erroni. 18:30 pm, arribem al coll. Les forces estan a zero però la sensació de superació, la força d'haver aconseguit la primera ruta, ens donen l'energia suficient per muntar la tenda i descansar per preparar i afrontar un nou dia. Això si, si la boira persisteix, anul·lem la ruta prevista i baixem per Núria. Un dia ens la podem jugar, dos no. Sopem i ens preparem per recuperar totes les energies. 20 pm tanquem els ulls per descansar i donar pas a una nova jornada.

7:30 ens aixequem, entre el soroll del vent que pica contra la tenda i els raig de sol que entren. Això és una bona senyal, no hi ha boira per tant la ruta prevista la podrem realitzar. Esmorzem, recollim, contemplem les vistes que el dia anterior no vam poder veure i ens preparem per sortir.

8:30 comencem la ruta, primera fita el cim de Noucreus (2799m). Pel camí ens trobem més isards, aquest cop en són molts, un bon ramat que ens segueixen de ben aprop. Fossa del Gegant (2808m) el següent cim. Comencem a trobar-nos diferents animals; vaques i cavalls. Parlant, observant i contemplant ens equivoquem de camí però tornem enrere per no desviar-nos de la ruta preestablerta. Objectius cim de l'Infern ( 2859m ) i Bastiments (2882 m). Una ruta que en principi en el mapa sembla senzilla, es converteix en realitat en un camí ple de pedres mal posades i roques trencades. Hem de canviar de modalitat, ara ja no només caminem que sinó que hem d'escalar. No fins el punt de necessitar cordes però si fins el punt d'haver de saltar i assegurar els tres punts de recolzament, aixì realitzem baixades i pujades que no són gens fàcils.

11 am Pic de l'Infern ( 2859 m), coronant de camí el cim Superior de la Vaca (2826 m) i el cim dels Gorgs (2840m). L'Infern de lluny la forma que ens sembla que té és d'una forca, quan hi arribem també creiem que els munt de pedres que hi han abans d'arribar li donen aquest nom tant característic. Agafem forces per els dos darrers cims; Pic de Fressers (2835m) i Bastiments (2883m) , el camí no canvia gens, la dificultat és la mateixa i les forces com sempre comencen mínbar. 12:30 bastiments. Ens trobem gent que també ha fet el cim. Quan pregunten d'on venim, no s'ho poden creure i el que menys es creuen és cap a on anem. En qualsevol, cas baixem de Bastiments per afrontar l'última fita; tornar al cotxe. Ens espera una ruta molt llarga, tot i que ens pensem que no ho serà tant. També és veritat que no havíem previst; les forces físiques estarien al limit dels límits.

Baixem pel costat del riu i en topem amb ramats de vaques que es mostren indiferents davant la nostra presència. Alhora ens creuem amb cavalls que tampoc sembla que els hi importi gaire que estiguem per allà.

15 pm arribem al refugi de Coma de Vaca. Aquí ens enduem una decepció, queden 3:40 hores per baixar i per poder-ho fer hem de pujar un xic. Me'n fonso perquè crec que en aquells moments no puc més. Vull arribar al cotxe i no tinc forces per seguir. Moments d'incertesa però de ràpida recuperació; l'últim esforç per aconseguir allò que ens havíem proposat. Ruta llarga, parades més sovint per recuperar l'alè.

18 arribada a la central elèctrica, creiem que ja hem arribat però ens tornem a decebre. Trobar-nos la última de les pujades fins al cotxe, 25 minuts per la carretera. Ara si treiem les reserves del nostre cos per arribar al final. 18:30 toquem el cotxe, gairebé no ens ho creiem. Hem arribat, amb les forces a zero però amb un sentiem molt fort. Hem aconseguit allò que ens havíem proposat i que si; ara puc dir que es una bogeria. En dos dies 18 pic coronats i uns 2000 de metres acumulats.

                                                    Tot això no té preu...

Per a tota la resta; visa carnet jove.

2.

Per que tot no era com abans, ja fa temps que les coses havien canviat. Ell distant i ella  amb incertesa, però cap feia l'esforç per parlar. 

I arribat un dia, ell va trencar el silenci...el silenci de molts anys erere, aquest que feia ennegrir el cor de tots dos. Algun dia entendràs petita que el que hi guardes en el fons amb clau, que reprimeixes, que rebutges i que amagues algun dia tornar a brotar i llavors no tindrà frenada. No podràs evitar-ho i explotarà.

De cop les coses van canviar, les distàncies es van escurçar i ara ja es podien tocar la pell. Va ser instantani, el foc va ressorgir del fons, tal i com ell havia dit, i es van començar a enredar els seus cosos, les seves llengües i les seves parts. Tot es va convertir en un record rememorat i reviscut, era tant real que fins i tot es podia confondre...realitat? o somni? 

Mentres pensava això, l'olor a cos nu, a calor, a saliva li feia posar l'olfacte a l'excitació màxima. Els ulls no paraven de parpellejar, no podien tancar-se, no donaven crèdit al que estava passant. Les mans no paraven quietes volien tocar, relliscar per la seva pell, no es volien perdre cap part del seu cos. Els ritmes alterats, la respiració embogida i el cor accelerat, el que escoltava era com música dolça per a relaxar-se i deixar pas al gust; tornar a assaborir la seva essència.

Sense dubte tenir els sentits a la màxima expressió per deixar pas al més immens dels orgasmes. Aquell que semblava infinit i que feia temps que no tenia. No el recordava tant explosiu ni tant plaent.

Quan tot va tornar al seu lloc es van adonar que allò no havia sigut un somni sinó que havia passat i en realitat mai havia deixat d'estar allà. Simplement s'havia evitat i mai s'havia reconegut.

Assistits.

Em poso  a la dutxa arrastrant tot el meu cos. Obro l'aixeta de l'aigua i noto com les gotes es passegen lliurement pel meu cos, sense permís de ningú fan la seva. Em vesteixo, em poso colònia i em maquillo per intentar dissimular el cansament de la meva cara. Potser no es nota tant. Arribada al lloc somric, explico coses divertides i escolto allò que m'expliquen...en realitat la meva ment no hi és present però si el meu cos.

Torno a la realitat, aquella que em demostra que el meu cos és la presó de la meva ment. Que no puc mourem sense algú i no puc fer res sense aquesta persona. Sóc  presonera del meu propi cos, allà on vagi aquesta serà la meva penitencia...