Els diners no fan la felicitat...

però ajuden. Si tots hem sentit aquesta frase i tots n'hem parlat, comentat i debatut com a mínim un cop en la nostra vida. Què n'obtenim com a conclusió? doncs que no fan la felicitat però que ens ajuden. Típic cas; una persona té molts i molts de diners i no té amics o no té parella o no té ningú que es preocupi per ell. Només aquelles persones que volen la seva herència. Per altra banda tenim a aquell qui no té res però esta envoltat de gent, les seves condicions de salut o de salubritat potser no són correctes llavors. I en el punt mig, qui té diners per anar tirant i a més a més té amics. Però i si tinguéssim una persona amb molts de diners i amb molts d'amics? que pensaríem llavors? potser una falsa felicitat perquè aquells qui el rodegen en el fons només volen els diners? o realment això és el de menys?

Cada dia em passo parlant dels diners que fan falta per sobreviure, aquells què m'ajudaran a pagar les coses que fins ara paguen els pares...en definitiva aquells que em donaran la independència de la banca familiar. Cada dia és un dia a menys a un objectiu concret, l'únic que em falta trobar és quin és el número de dies al qual estic restant. Mentres no el trobi en seguiré parlant.