El poder de l'armilla.

Arribes al Dechatlon amb la roba del carrer i ets una clienta més, passes desapercebuda entre la gent del carrer. Arribés a les taquilles, et poses l'armilla i surts a la botiga. En aquell moment et trobes a persones que t'han visualitzat i et pregunten coses. Abans no arribis a la teva secció, ja t'han preguntat tres o quatre dubtes. Un cop hi arribes, l'armilla et distingeix de la resta de gent que hi ha comprant i això et dona un coneixement, que tot i que potser no tinguis, fa que la gent cregui que el tens. Es curiós perquè ja m'he trobat amb un parell de persones que et diuen;" aconsellem que jo d'això no en tinc ni idea". Segurament es cert però el que també ho és, és que jo els primers dies tampoc en tenia ni idea però tot i així l'armilla feia que tingues una acreditació d'uns coneixements que no tenia.

Com a tots els llocs de treball en els quals has de portar tratjo distintiu, aquest et dóna el poder del saber i el poder de la raó. I sinó que li diguin a els policies.

Un amic per a cada ocasió.

Els amics de veritat és poden comptar amb els dits d'una mà. Aquests hi seran sempre en els bons i en els mals moments. A cadascun d'ells els hi explicaràs coses que potser a un altre no ho faràs, per varies raons; potser perquè no ho podran entendre i per tant no et podran donar consells adients, ho potser perquè no han passat per aquelles circumstàncies i tampoc podrien posar-se en el teu lloc (tot i aproximar-se a la situació) o simplement perquè no saben tota la història i demanar consell és una miqueta més complicat. En qualsevol cas, ets tu qui els elegix i decideix explicar o no el que et succeïx. Explicar què ha passat i com t'has sentit i sobretot tu decideixes quina part dels consells et serveix i quina no. Això no vol dir que la informació que et proporcionen sigui dolenta simplement no s'adequa al que tu esperaves o buscaves.

Hi ha una cosa que crec que hauríem de tenir clara i es que qui millor ens coneix som nosaltres mateixos i qui sap tota la informació ets tu, i que hi ha coses que ningú no sabrà, però no perquè no les vulguis explicar sinó perquè es informació pròpia que no cal que ningú sàpiga.

Ara bé si jo unís a tots els meus amics i cadascun d'ells expliques el que saben de mi, llavors si que podrien aproximar-se moltíssim a tota la meva historia biogràfica. Cadascun d'elles coneix una part de mi que és diferent o no de la d'un altre amic, i aixo és el que els fa únics. Sense ells no sóc res, sense ells la meva vida no tindria un fil argumental continuo, sense ells la meva història no tindria sentit.

Temps per escapar?

Ara és temps de crisis, de calor i d’estatut masses coses per una persona. Suportant tants comentaris tan a favor com en contra de qualsevol dels punts anteriors és un merder. Però ara sembla que s’hagi parat el temps, toca temps de mundial. Tothom es reuneix per mirar-lo i per celebrar-ho. La gent esta embogida, banderes pels carrers, gent pintada i cridant pel carrer. Vagis on vagis es nota que hi és. I la meva pregunta és; un parèntesis en un gran enrenou? O una fugida dels temes rellevants? Les noticies no paren de parlar de la vermella, sembla que totes les altres noticies s’hagin aturat, com si res més existits. Crec que no cal tan enrenou. No vull dir que ningú ho miri però que segur que hi ha coses més importants que s’estan ometent.

Els nens.

L'altre dia estava fent un joc amb els nens, que s'anomena Scattergories. Els nens havien de fer un llistat de paraules amb català i guanyava qui en tenia més. En una dels partides un dels nens em va mentir i em va dir que havia posat un seguit de paraules que no havia posat en realitat. Al principi li vaig dir; sé que m'estàs mentint però posaré en dubte la meva suposició, només et diré una cosa...no hi ha res pitjor que et menteixen en algo que és tan evident. Al cap d'uns segons el nen em va dir; si, t'estic mentint però això no és just. Jo li vaig preguntar perquè i ell em va contestar que com que era psicòloga podia llegir la ment dels altres i podia endevinar els perquè de les seves conductes i actes. I que per tant fer trampes amb mi no era gaire divertit perquè els acaba descobrint.

Quan em va dir això em vaig quedar de pedra però alhora em va fer pensar. Nosaltres no veiem una realitat diferent de les persones veiem la que tothom veu. Però si que es veritat que anem més enllà de les paraules, els gestos que les acompanyen prenen molta importància en tots els contextos. Tendim a analitzar les dinàmiques, les relacions, els conflictes i a indagar en els perquè de les accions però això no vol dir que siguem endevins.

Ara ja a nivell més personal, m'agrada saber com sóc jo amb les persones que m'envolten i com són els altres amb mi. M'agrada descobrir els perquès de les coses i m'agrada indagar sobre els rols i conductes de persones que no conec. Tot i que no t'ensenyen això a la carrera si que acabes analitzant i fent canvis amb tu mateix i amb el teu voltant. Això si en les teves mans està voler-ho veure i voler-ho canviar. Perquè tothom té dret a decidir si vol o no fer el canvi.

Crec que els canvis sempre seran necessaris, perquè sinó t'estanques i no avances.

Com diu el refrany aquell; renovar o morir!!

11/06/2010

Bufff avui és divendres així que suposo que ja hauran penjat les notes, va obro la pàgina de l'UAB. Noto com el meu pols s'accelera, vaig al campus, les meves mans comencen a tremolar, poso el nia i la contrasenya amb moltes dificultats. La pàgina està apunt d'obrir-se, noto com el meu cor està a punt de sortir-se del pit. Només falta carregar la meitat de la pàgina. No puc més... canvio de pàgina per relaxar-me una mica. Quan veig que ja està carregada la pàgina em disposo a canviar... i zas!!!

L'ordinador mort per causes desconegudes. Potser no era el millor dia per mirar-ho.

Un bitllet pel camí de la societat.

-Perdoni m'agradaria que m'expliquessin una miqueta en què consisteix el camí que marca el recorregut de la societat. Les quatre coses més importants.

- D'acord; miri primer s'haurà d'anar a l'escola fins acabar l'ESO, seria recomanable seguir fins a batxillerat. Un cop aquí s'elegeixi la carrera professional, quan s'acabi es començarà a treballar d'això. Busquis m'entres estant, cap al primer any de carrera, una persona amb la qual vulgui tenir-hi una relació estable. Un cop acabada la carrera, com deia abans, vagi a viure amb la seva parella. Compre-vos un pis, tingueu fills. Eduqueu-los tan bé com podeu i expliqueu-li's el camí d'aquest recorregut.

Normes; no es pot mentir, si es té una parella s'ha de respectar, si té aquesta parella vagi amb ella allà on vulguin els dos però sobretot sempre junts. Mai per separat, per suposat sigues fidel en els teus actes, paraules i sobretot no siguis independent de la teva parella. Estarà mal vist si vas amb una persona del sexe oposat tot i que només sigui un amic. I per últim el més important no facis el que vulguis sinó el que marca la societat.

Bé crec que no em deixo res. Així doncs quants bitllets vol?

- Bueno només venia a preguntar que era el que marcava el recorregut, no vull cap bitllet. Crec que aniré a peu així podré decidir en cada moment cap a quin camí vull anar i no cap a on m'obliguen anar.

Avui baixant amb els ferrocarrils ens hem trobat un home què ha tingut una manera molt subtil de demanar-nos diners.

(H) -Que sou del Barça?

(E)- Si

(H)- Va guanyar el Barça, vaya partidàs, no?

(E)- Si, si.

(H)- Que us puc parlar amb català?

(E)- Si clar.

(H)- Doncs no us ho demanaria si no ho necessites, però no tindríeu 1 euro cadascuna per donar-me. Dormo al carrer, tinc esquizofrènia i tot és una merda....

Bé la meva opinió, l'olor alcohol cantava massa. La meva pregunta, una persona així que teòricament és conscient de la seva malaltia i no té diners per menjar ni res, tindrà diners per la medicació? no hauria d'estar intern? i la televisió que hi pinta alguna cosa en la meva opinió?

Sincerament estic una miqueta confusa...no se que pensar-ne. No vull jutjar però crec que ja ho fet.