Per que res es el que era.

Perquè les coses ja no són com abans. Les coses canvien i les coses no tornen al seu lloc. Només si les persones ho volen. Però què fas quan només una ho vol? ja ha lluitat, ja ha exposat les cartes sobre la taula i no hi ha hagut cap moviment, cap resposta ...què ha de fer? abandonar? resignar-se? deixar-ho estar?

Es llavors quan es pregunta si realment val la pena segui lluitant contra la paret. Si realment cal seguir preguntant si és el camí o si en algun moment hi va haver un camí... Sí, ja ho té decidit: Ho deixarà i el que en algun dia va significar molt, ara poc a poc significarà menys i just en el punt exacte, on pugui deixar de posar una cara de amargura es frenarà. I allà és on es quedarà. No avançarà però tampoc anirà endarrere. Aquest és el punt que busca. Això sí, té clar que no serà fàcil però ja ho ha decidit. Dedicarà el temps aquells que responen a les seves accions, als seus moviments i quan es trobi un altre cop en la mateixa situació, tornarà a decidir...i es llavors quan em pregunta: 

-Creus que sempre he d'actuar igual?

- No. El que has de fer es valorar qui o què estas perdent d'aquella persona i llavors tornar a decidir.

- I això que estic fent, no és un acte de covards?

- Bé, si tu has fet tot el que podies i no has obtingut resposta, no és un acte de covards. És un acte de "autosalvació", no pots seguir lluitant per quelcom que t'està fent mal i que, a més a més, la ignorància és el que reps.

- Vist així, potser si que tens raó.

A cada pas...

ja queda poc em deia. Els músculs a màxima pressió, la ment desitjant arribar a dalt i la vista tornant-me a la realitat, encara queda molt per arribar a dalt. Mentres descansem, quatre fotos. Els núvols i la boira no volen que hi pugem, amenacen fort  amb un missatge clar: marxa endarrere és l'arribada. Però sabeu que els hi deia jo; no he arribat fins aquí per deixar-ho estar. El meu objectiu és el cim, peti qui peti allà és on vull ser, aquesta és la meva motivació.

Un esforç fins al pròxima parada o fins el cim. Les cames gairebé no em responen, l'esquena, del pes de la motxilla, em fa mal i em molesta. La respiració i el ritme cardíac, per la meva sorpresa, van bé.

Pujar, escalar, saltar, reslliscar i finalment l'arribada, ho he aconseguit. Aquesta és la meva recompensa, les vistes i la satisfacció personal de haver arribat. 

Si! 1100 metres de desnivell és el que no sé encara que he pujat, que hi havia un altre camí més fàcil també ho descobriré més tard però tot el que ha sigut el camí i el recorregut ha valgut la pena. Esmorzem, fem fotos i agafem l'ultim alè per començar la tornada. 

            Puig Campana , 1406 metres. El Finestrat ( Alacant)

Inocència interrompuda?

L'altre dia em van preguntar que si  podia fer una associació o una identificació de  tendències de comportament desviats els quals possiblement acabessin passant per la presó en algun moment de les seves vides.

La pregunta em va sobtar ja que jo treballo amb tres col·lectius; nens petis, adolescents i dones a la presó. Aquesta és una pregunta que encara no m'havia plantejat. Sincerament quan els nens tenen tres anys pots observar conductes juganeres, amb ganes de que estiguis per ells. Als 12 les conductes canvien i la seva manera de buscar atenció ja no és volent jugant sinó provocant, aquí si que pots intuir quelcom.

Un cop veus a les dones que hi ha a la presó, no ets capaç d'imaginar-te com eren als 12 ni molt menys als 3. Ni tan se vols les reconeixeria si m'ensenyessin una foto i em diguessin mira aquestes noies han estat a la presó. No m'ho creuria.

Realment si que hi ha experiències  que ens marquen i ens desvien cap  a un camí o cap  a un altre, però dubto bastant que es pugui saber com serà la trajectòria d'una persona des de els 3 anys. Simplement s'ha de deixar evolucionar i  observar com s'adapta al medi que l'envolta , només així amb els anys és podrà predir o intuir i en una ultima instància intervenir.

Felicitats!

<< Avui és un gran dia>>

Benvingut al món de la incompetència.

La meva indignació creix a mesura que em vaig trobant pel meu camí incompetents en llocs de treball importants.

És tan injust que aquestes persones segueixin treballant a llocs, on ni tan se vols tenen la motivació ni l'interès. Si aquestes persones a més tenen al seu càrrec a altres persones això es converteix en un caos bestial. Els que estan abaix s'indignen i no treballen bé. Crec que l'incompetència s'encomana fins i tot anant a un lloc per oci també me'ls trobo.

Llavors em podríeu dir, però quan vas per oci hauries de tenir més paciència...i sí, la tinc! però una cosa és carregar-te de paciència i una altre de ben diferent és que et prenguin per tonta.Us posaré dos exemples per a què veieu d'on em ve la indignació.

El primer és el d'oci. Vaig anar a esquiar i vaig anar a llogar les botes  i els hi vam preguntar als de la botiga si ens podien posar bé les fixacions dels esquis. Ens van dir que cap problema, que això era un moment. I quina és la sorpresa quan arribem a pistes? Que les fixacions no estan ben col·locades però no ben col·locades per mil·límetres sinó que gairebé hi cabien les dues botes en una fixació.

I per últim, en el món laboral. una monitora de menjador en un patí de 30 nens de P3, els quals no paren de jugar. La noia no sap fer res més que posar-se a llimar les ungles en comptes de mirar què fan els nens, res per si s'obren el cap jugant.

En fi, en podria explicar més perquè últimament me'ls estic trobant tots però crec que amb això ja en teniu prou.

Barcelona és...

...creadora de somnis

...centralitzada
...destructora del medi ambient
...formadora de persones
...impersonal
...impactant
...impacient
...imperfecta
...imprevista
...individualista
...infinita
...la ciutat de les oportunitats
...lluitadora
...solidària

Converses estúpides.

L'altre dia estava al metro i vaig sentir una conversa entre un noi i una noia. Estaven parlant de la sinceritat de les parelles i que era molt important i tot plegat. A tot això la noia que parlava va dir, home però quan algú fa menjar i aquest no està bo no s'ha de dir res. Simplement s'ha dir que està bo per a què torni a cuinar. I el noi va remarcar, clar això és el que s'ha de dir.

Avere estamos locos o què?, si una cosa està dolenta o està millorable s'ha dir, perquè és la manera  de progressar, la manera de canviar, la manera de fer les coses bé. Si no et diuen res, no sabràs que ho estas fent malament i per tant ho seguiràs fent igual.
I una altra cosa és que es converteixi en una obligació, en quelcom  que està fixe i no es pot canviar. 

Per favor refelxionem-hi.