Per que tot no era com abans, ja fa temps que les coses havien canviat. Ell distant i ella amb incertesa, però cap feia l'esforç per parlar.
I arribat un dia, ell va trencar el silenci...el silenci de molts anys erere, aquest que feia ennegrir el cor de tots dos. Algun dia entendràs petita que el que hi guardes en el fons amb clau, que reprimeixes, que rebutges i que amagues algun dia tornar a brotar i llavors no tindrà frenada. No podràs evitar-ho i explotarà.
De cop les coses van canviar, les distàncies es van escurçar i ara ja es podien tocar la pell. Va ser instantani, el foc va ressorgir del fons, tal i com ell havia dit, i es van començar a enredar els seus cosos, les seves llengües i les seves parts. Tot es va convertir en un record rememorat i reviscut, era tant real que fins i tot es podia confondre...realitat? o somni?
Mentres pensava això, l'olor a cos nu, a calor, a saliva li feia posar l'olfacte a l'excitació màxima. Els ulls no paraven de parpellejar, no podien tancar-se, no donaven crèdit al que estava passant. Les mans no paraven quietes volien tocar, relliscar per la seva pell, no es volien perdre cap part del seu cos. Els ritmes alterats, la respiració embogida i el cor accelerat, el que escoltava era com música dolça per a relaxar-se i deixar pas al gust; tornar a assaborir la seva essència.
Sense dubte tenir els sentits a la màxima expressió per deixar pas al més immens dels orgasmes. Aquell que semblava infinit i que feia temps que no tenia. No el recordava tant explosiu ni tant plaent.
Quan tot va tornar al seu lloc es van adonar que allò no havia sigut un somni sinó que havia passat i en realitat mai havia deixat d'estar allà. Simplement s'havia evitat i mai s'havia reconegut.
