I'm waiting for....

Fa temps que intento fer una entrada. Entro en el blog em disposo a escriure i de cop em venen tantes idees alhora que no se quina escollir. N'agafo una i la començo a escriure i quan l'estic acabant veig que no és exactament el que jo volia que s'entengués, per tant la borro. Torno a començar de nou, n'agafo una altre i de cop em quedo en blanc, tenia tantes coses i tan poques que marxen del meu cap. Potser es que no estic concentrada, per tant deixo una estoneta aviam si ho aconsegueixo. Durant aquest ratet de temps penso perquè no puc concentrar-me en una en concret i plasmar-la. No ho se, potser perquè fa temps els teus processos mentals estan al 100% i ara ha arribat el moment de baixar el rendiment. Però això és la solució? Torno a intentar-ho, histories quotidianes que esdevenen histories de la vida. Moments compartits, interaccions confuses, paraules no dites, accions contrariades. No se per on tirar així que em sentaré una estona a pensar aviam si em decideixo per una.

Un gran frase d'una gran pel·lícula.

"Tranquila no es un beso de esos."

Els 22.

Vint-i-dos anys, la pregunta que més m’han fet és: què sents amb 22 anys? Com senten els dos aneguets? La meva resposta ha sigut senzilla i coherent; encara no sento res.

Pot ser complir aquests anys no impliquen gaires canvis, simplement en tinc un més. Però hi ha moltes coses que canviaran al llarg d’aquest any. És un any en el qual hi hauran molts canvis significatius en la meva vida. El primer és que espero que al juny ja pugui ser Llicenciada en Psicologia. Ja han passat quatre anys des de que vaig sortir de l’ institut per anar a la universitat. En aquests quatre anys han passat coses increïbles, he conegut gent nova i n’he passat de tots els colors. El segon canvi és que he de començar a dir adéu a molta gent, potser serà un arreveure però serà difícil. Durant aquest temps he creat una mini família amb un grupet de gent que són d’arreu de terres Catalanes i la distància pot destruir el vincle afectiu que hem creat. El tercer, canviaré de ciutat de residència, potser no és un canvi gaire bèstia però quan es tracta de passar de Cerdanyola a Barcelona potser si que ho és. El següent és que començaré un màster, bé aquest em fa especial curiositat perquè n’espero aprendre molt, conèixer coses més concretes d’allò que crec que serà la meva vocació. I finalment, l’últim canvi es que podré començar a tantejar el terreny professional i això em crea una miqueta de incertesa, perquè no se com posicionar-me, tot i així ja en tinc ganes.

I la resta de coses espero que no canviï, que es quedin igual o millor del que estan. Perquè som el fem i fem el que som.

La meva intenció no ha estat explicar la meva vida, perquè no m’agrada fer-ho però crec que totes aquestes coses es mereixien una entrada en aquest blog.

Un propòsit per un any nou...

...no deixaré enrere tot allò pel que he lluitat, i sobretot no perdrè el que he aconseguit.

Feliç any 2010!

Humor.

Començaré amb un tema que segur que un gran percentatge de la gent que hi ha aquí es sent identificat. En faig una parodia d’això i ja els tinc a la butxaca. Típics temes que sempre tenen èxit; les parelles, els sexe i la manera de lligar. Comença l’actuació, faig unes quantes gracietes a veure com és aquest públic. Perfecte! crec que ja els tinc on volia. M’allunyo d’aquests típics temes i n’enceto uns de diferents. Vull innovar, aviam com surt. Els cotxes, les televisions, les series, la gent gran. Bé, bé me n’estic ensortin! i ara faré el tema bomba amb el qual tancar l’actuació i sortiré aclamat; la mort... La gent no riu, em mira amb cara estranya i comença a sentir-se incòmode. No ho entenc, que està passant? Però si en aquest món es pot fer broma de tot. La gent ho hauria d’entendre i riure’s de la mort perquè a tots en tocarà, com menys por li tinguem millor. Acaba l’espectacle, el públic aplaudeix a mitges. Em sento fracassat i no ho entenc.

Un quart d’hora més tard uns dels cambrers m’ho explica. Doncs sí!, feia 2 dies que el propietari havia mort i tots volien portar una miqueta d’humor per evadir les penes. Joder quina cagada!... jo que pensava que de tot se’n podia fer broma.

Ja estan aquí les joguines.

Com cada any ja han arribat els anuncis de les joguines, aquests que t’estan avisant que dintre de poc els nens començaran a fer la carta als reis macs, i per tan que les demanaran. Aquest any hi ha una cosa que m’ha cridat molt l’atenció, hi ha unes Barbies que són fashionistes, és a dir, que van a la moda. Hi han sis nines que van vestides de diferent manera i cada una d’elles reflecteix un estil de moda diferent. Fins aquí podríem començar a pensar bueno pues tipus gòtica, dels anys 60, roquera, esportista, provocativa, no se alguna cosa com aquesta i que ens trobem, doncs que els sis estils són ; glamurosa, rebel, artista, atrevida, simpàtica i carinyosa. Des de quan hi ha un estil de moda que sigui simpàtica o carinyosa? Vull dir com es vesteix una persona simpàtica o una carinyosa? Es pot reconèixer una característica per la roba?

Se que si ens em de posar a mirar amb lupa joguina per joguina segur que hi trobarem de tot, però el que no pot ser es que es vengui una característica de personalitat com un estil de moda, només escriure això s’hem posa una cara de circumstància amb una única expressió a la boca; eing?

Direcció a la presó.....

Us col·loco en situació; estava baixant, amb el tren d'un quart de cinc, direcció Maçanet-Massanes. A l’alçada de Sant Andreu de Llavaneres el tren es para en sec al mig de les dues estacions i sona la musiqueta del megàfon. Ti, no, ni atenció senyors passatgers em atropellat una persona, ens mantindrem parats una estona per tal de comprovar la situació. Tots els que estàvem al tren ens em mirat i en començat a pensar joder per què aquest tren i aquesta hora. A la cap d'una estona ha sortit el conductor i ha començat a mirar per fora del tren per mirar si trobava el cos, o en el seu lloc la persona ferida. Al cap d'uns trenta minuts aproximadament ha tornat el conductor i ens ha dit; bueno al final no he atropellat al home.

Per què us explico això per què m'han resultat molt curioses les atribucions que ha fet. Si es tractava d'un mort parlava en general. Tot el tren, és a dir, nosaltres hem atropellat una persona. Però quan ha tingut la informació del què ha passat llavors ha parlat en tremes de jo no l'he atropellat. Per una fracció de minuts ens ha implicat en un homicidi del qual cap de nosaltres n'erem els responsables. Això sí si es tractava de la situació favorable, ja parlava en termes individuals.