I tu quina classe de sexe tens?

Podria fer molts i molts apartats inventant i imaginant quina classe de sexe té la gent. Podria començar per parlar del sexe tendre, aquell en el qual tots els detalls estan preparats i tot està mil·limetrat. Res pot ser brusc i tot ha de ser pausat, les llums apagades o mig obertes, els llençols una peça indispensable per cobrir el cos nu i la posició correcte; el missioner, per descomptat el noi a sobre. Podria continuar amb el sexe salvatge, aquell en el qual tot és ràpid i l'excitació la portes per corbata. Tot és agressiu, la llum encesa a la màxima potència, els ulls ven oberts per poder estar atent a tot el que pot ocórrer. Podria continuar amb el sexe d'innovació, la gracia d'aquest és que tot allò que ja s'ha fet no val. Ha de ser nou, noves postures, nous joguets, nous elements, nous llocs tot completament nou menys la persona amb qui ho fas. També s'hi pot afegir una persona però aquesta ha de ser un tercer element, mai un element principal. Podria seguir amb el sexe de supervivència, aquell que quan les dues persones es troben i poden, ho fan. Aquest és considera de supervivència perquè el sexe el considerem una necessitat bàsica per sobreviure. Pels motius que siguin es un sexe en el qual la funció és suplir la mancança de la sensació de no tenir sexe. 

En podria dir més, sense dubte, però de moment aquest em serviran. A més a més, que jo els hi hagi posat una etiqueta, que els hagi col·locat aquí no vol dir que no podrien anomenar-se d'una altre manera i per suposat, això no vol dir que no es podrien combinar. Per què el sexe és una manifestació d'una expressió corporal i sensual l'objectiu del qual és el plaer d'ambos persones. 

Així que senyors i senyores a divertir-se.

1.

A cada pas que avançava les fustes s'anaven esmicolant un cop el meu pes deixava de posar-s'hi, no hi havia marxa enrere però el que m'hi esperava no sé si seria gaire millor. En la immensa foscor d'aquell lloc els meus sentits s'aguditzaven i intentaven esbrinar cap a on em dirigia. De cop em vaig veure atrapada en una teranyina. Llavors les meves neurones es posar en màxima alerta, buscava alternatives d'una manera fugaç i esperava el moment adequat per sortir però des de el primer moment ja hi estava enganxada.

Sense saber què fer, vaig buscar a les meves butxaques quelcom que em servis per escapar i al cap d'uns minuts em trobava apretant-lo fort contra el meu pit. M'aferrava a  l'idea que ell em salvaria, la meva única esperança era aquesta i a mesura que avançava el temps m'adonava que no hi havia res pitjo que l'autoenganyament. La solució al problema estava en les meves mans i no pas en les d'aquell objecte estrany. Em vaig posar a recordar què havia fet per arribar aquell lloc i per a quines raons hi estava i de sobte em vaig trobar aferrada al fil més prim i gairebé transparent de la meva ànima. Notava com el fil conductor d'energia ja no tenia sentit, i sense més contemplacions ho vaig deixar tot, i allà em vaig quedar. Mirant-me a mi mateixa sense fer res. Perquè l'esperança de vida ja havia marxat...

Todo lo que nos gusta.

Feia molt de temps que no escoltava aquesta cançó i em ve molt de gust penjar-hi la lletra;

Sidonie, Todo lo que nos gusta.

Todo lo que nos gusta
nos va a matar mañana,
pero es mejor reinar en el infierno
que servir en el cielo.

Yo soy tu ruina
y tú mi final,
nuestro romance
es loco y fatal.

Yo soy el joven
conde victoriano
mancillando mi honor.

Tú eres la diva
que almuerza con ginebra
en el Berlín del treinta y dos.

Todo lo que nos gusta
nos va a matar mañana,
pero es mejor reinar en el infierno
que servir en el cielo.

Mis venas siempre
te llevarán
a mi sistema
nervioso central.

Tú te despides
no quieres otro drama
de función dominical.

Con paso lento
yo llevo una corona
de flores en mi funeral.

M'hi assemblo?

Ja és la cinquena vegada que m'ho diuen. Jo crec que no m'hi assemblo però la gent insisteix que si que és així.

 Què en penseu? M'hi assemblo?

Els diners no fan la felicitat...

però ajuden. Si tots hem sentit aquesta frase i tots n'hem parlat, comentat i debatut com a mínim un cop en la nostra vida. Què n'obtenim com a conclusió? doncs que no fan la felicitat però que ens ajuden. Típic cas; una persona té molts i molts de diners i no té amics o no té parella o no té ningú que es preocupi per ell. Només aquelles persones que volen la seva herència. Per altra banda tenim a aquell qui no té res però esta envoltat de gent, les seves condicions de salut o de salubritat potser no són correctes llavors. I en el punt mig, qui té diners per anar tirant i a més a més té amics. Però i si tinguéssim una persona amb molts de diners i amb molts d'amics? que pensaríem llavors? potser una falsa felicitat perquè aquells qui el rodegen en el fons només volen els diners? o realment això és el de menys?

Cada dia em passo parlant dels diners que fan falta per sobreviure, aquells què m'ajudaran a pagar les coses que fins ara paguen els pares...en definitiva aquells que em donaran la independència de la banca familiar. Cada dia és un dia a menys a un objectiu concret, l'únic que em falta trobar és quin és el número de dies al qual estic restant. Mentres no el trobi en seguiré parlant.

Fer-ho.

Despullada davant seu sento com cada centímetre de mi s'exposa a les més cruels de les revisions. Amb un sol cop d'ull m'enfonsa el més profund dels meus murs. Increïble...com s'ho ha fet. Intento tornar a aixecar-lo però ja no serà el mateix. Com hi ha entrat? no hi ha drecera, no hi ha entrada, com s'ho ha fet? Cada minut d'exposició és un anàlisis constant, en cada paraula hi descobreix les més profundes de les meves intencions, no pot ser. És tan similar a mi, sembla una replica mal feta del que jo sóc en realitat. Sap per on vaig, sap per on navego però no hi veu la direcció. Li podria ensenyar i segur que arribaria al centre de la incògnita però... val la pena? ho meditaré més per poder descobrir com fer-ho. Com poder tornar a aixecar allò que mai havia estat descobert per a ningú i ara ha vist la llum d'algú desconegut, d'algú que cada vegada més s'acosta a la clau de com obrir l'entramat del que hi amago en el subsol del meu id.

Un somni molt real.

Em desperto suant en una nit molt freda. Miro a costat i costat del dormitori i no hi ha ningú. No m'ho puc creure, tinc tot el cos embogit, la meva pell està en plena efervescència i no hi ha ningú. Acaricio l'aire perquè és l'únic que puc sentir però sento que hi ha alguna cosa que estremeix cada centímetre de la meva pell, segueixo sense creure-m'ho no hi ha ningú. Suada de cap a peus decideixo anar a la dutxa per refrescar-me...potser el record d'alguna nit esbojarrada ha fet que em despertés així.

Torno anar al llit i al cap d'uns minuts estic en un somni molt real, tant que quasi podria atrevir-me a dir que noto com m'acaricien, com descobreixen cada centímetre del meu cos i com sense jo voler-ho, les meves pulsacions comencen augmentar de manera estrepitosa, és tan real...les 4:16 de la nit em torno a despertar. No entenc que està passant em sento com si estigués en una constant difamació d'embogides sensacions, crec que no estic bé. Em toco el cap i potser està massa calent, no se si és pel que somiava o perquè tinc algunes dècimes...

En qualsevol cas dormir m'anirà bé...ara que si segueixo així potser no podré aclocar l'ull. Torno a tancar els ulls i aquest cop veig alguna cosa, alguna ombra que em penetra amb la mirada no sé perquè però torno a sentir-me com abans. Aquest cop és diferent, les distàncies s'escurcen cada vegada més i sento com s'hi el meu cos estigués a l'extrem, com si dintre de poc arribés al moment de perdre el control de les meves accions i m'endugués pel més pur dels plaers. Els llavis de l'ombra s'acosten cada vegada més a mi, no puc aguantar-ho més m'hi acosto per tal de sentir-los i ...pip,pip,pip...8:15 sona el despertador. Estic xopa de suor, decideixo posar-me el termòmetre això no és normal... 40º estava delirant.