Benvingut al món de la incompetència.

La meva indignació creix a mesura que em vaig trobant pel meu camí incompetents en llocs de treball importants.

És tan injust que aquestes persones segueixin treballant a llocs, on ni tan se vols tenen la motivació ni l'interès. Si aquestes persones a més tenen al seu càrrec a altres persones això es converteix en un caos bestial. Els que estan abaix s'indignen i no treballen bé. Crec que l'incompetència s'encomana fins i tot anant a un lloc per oci també me'ls trobo.

Llavors em podríeu dir, però quan vas per oci hauries de tenir més paciència...i sí, la tinc! però una cosa és carregar-te de paciència i una altre de ben diferent és que et prenguin per tonta.Us posaré dos exemples per a què veieu d'on em ve la indignació.

El primer és el d'oci. Vaig anar a esquiar i vaig anar a llogar les botes  i els hi vam preguntar als de la botiga si ens podien posar bé les fixacions dels esquis. Ens van dir que cap problema, que això era un moment. I quina és la sorpresa quan arribem a pistes? Que les fixacions no estan ben col·locades però no ben col·locades per mil·límetres sinó que gairebé hi cabien les dues botes en una fixació.

I per últim, en el món laboral. una monitora de menjador en un patí de 30 nens de P3, els quals no paren de jugar. La noia no sap fer res més que posar-se a llimar les ungles en comptes de mirar què fan els nens, res per si s'obren el cap jugant.

En fi, en podria explicar més perquè últimament me'ls estic trobant tots però crec que amb això ja en teniu prou.

Barcelona és...

...creadora de somnis

...centralitzada
...destructora del medi ambient
...formadora de persones
...impersonal
...impactant
...impacient
...imperfecta
...imprevista
...individualista
...infinita
...la ciutat de les oportunitats
...lluitadora
...solidària

Converses estúpides.

L'altre dia estava al metro i vaig sentir una conversa entre un noi i una noia. Estaven parlant de la sinceritat de les parelles i que era molt important i tot plegat. A tot això la noia que parlava va dir, home però quan algú fa menjar i aquest no està bo no s'ha de dir res. Simplement s'ha dir que està bo per a què torni a cuinar. I el noi va remarcar, clar això és el que s'ha de dir.

Avere estamos locos o què?, si una cosa està dolenta o està millorable s'ha dir, perquè és la manera  de progressar, la manera de canviar, la manera de fer les coses bé. Si no et diuen res, no sabràs que ho estas fent malament i per tant ho seguiràs fent igual.
I una altra cosa és que es converteixi en una obligació, en quelcom  que està fixe i no es pot canviar. 

Per favor refelxionem-hi.

Feliç 2011!

Un any més, aquí estic davant de l'ordinador pensant i recomptant com ha estat aquest 2010. 

Cada any que passa és un any d'experiència, de coneixement i de descobriment. En aquest hi han passat moltes coses, de les quals cada una m'ha ensenyat que no tot es pot calcular i que no tot es pot preveure. He conegut a gent diferent i sobretot gent que m'ha donat claus per anar obrint parts de mi que no sabia que tenien pany.

He pogut descobrir  que tot allò que m'envolta és tan enriquidor per mi i pel desenvolupament de la meva personalitat, que això fa que desitgi un altre any similar. Que a vegades no saps qui són els que t'envolten fins que preguntes, fins que descobreixes, fins que trobes la connexió per entrar a dintre seu. I es llavors quan t'hi enganxes, perquè el que hi veus és tan estrany, tan bell i tan encantador que t'hi quedaries una bona estona. I es aquí on em trobo a mi mateixa, i on m'hi sento com a casa.

Amb un dels meus grans somriures...Us desitjo un any de descobriment personal, força per lluitar contra les adversitats que es puguin presentar i sobretot molta felicitat.

Les illes medes.

El tresor que m'omple l'ànima de tranquil·litat i de pau.

I va aparèixer el silenci...

...i en aquest s'escoltava a si mateixa i es feia por. Havia desenterrat la part més profunda i negre del seu interior i ara no s'havia com tornar-la al seu lloc. Els sentiments negatius afloraven tan ràpidament que no els podia controlar, la seva conducta s'enfosquia amb el mínim detall de pressió, de canvi o d'alteració de la quotidianitat. Els experts diuen que la única manera de tornar-ho al lloc és fent un canvi radical, el qual és el camí més ràpid però no el més sa, o combatre la foscor, un camí ple d'incoherències emmascarades de ràbia i amargor.  Es preguntava, a cada segon que li quedava, si realment valia la pena. Si les coses tornarien al seu lloc. 

Diuen que el primer pas és saber que estas malament, que hi ha quelcom que t'entristeix i que això et bloqueja. El segon pas és saber si això es pot solucionar i saber-ne el preu. I el tercer, i  últim, és decidir...

Ara ja havia decidit, s'enfonsava lentament cap el fons del llac preguntant-se si realment havia escollit bé.

On estas? Cada nit abans d'anar a dormir m'ho pregunto, no sé si et busco però sé que et trobo a faltar. Necessito tornar-te a sentir, tornar-te a escoltar i a qüestionar-me què em dius. Tinc ganes de remodelar i de tornar a construir, de muntar i desmuntar allò que fa temps que està en obres. Potser és l'espai, potser és el temps, potser és la gent o potser soc jo. Potser sense voler vaig prémer el boto d'apagat i per això no et veig. T'asseguro que em moro de ganes però no et trobo...potser em toca esperar...on ets inspiració?