Assistits.

Em poso  a la dutxa arrastrant tot el meu cos. Obro l'aixeta de l'aigua i noto com les gotes es passegen lliurement pel meu cos, sense permís de ningú fan la seva. Em vesteixo, em poso colònia i em maquillo per intentar dissimular el cansament de la meva cara. Potser no es nota tant. Arribada al lloc somric, explico coses divertides i escolto allò que m'expliquen...en realitat la meva ment no hi és present però si el meu cos.

Torno a la realitat, aquella que em demostra que el meu cos és la presó de la meva ment. Que no puc mourem sense algú i no puc fer res sense aquesta persona. Sóc  presonera del meu propi cos, allà on vagi aquesta serà la meva penitencia...

El carpe diem d'unes vacances.

El moment dels impulsos sexuals immediats;

Ara vol menjar-li la boca al que té al costat. Conseqüències cap, avantatges saciar la seva necessitat. Doncs vamos allà. Mai havia vist quelcom així. El no importar tenir parella, el no importar que aquesta estigui al costat i el no importar que al cap de 10 minuts canvis de boca. Simplement és el aquí i l'ara.

8:25 s'aixeca per començar el dia.
8:30 la primera pastilla; aquesta és per l'Artrosi.
8:35 es disposa  a esmorzar, no pot menjar res de sucre i poques coses dolces, per tant una tros de pa amb embotit però també ha de ser sense sal, per tant formatge.
9:00 la segona pastilla aquesta és per a l'estomac, per preparar una barrera per a que no se li facin ulceres.
9:30 fer el dinar per la família.
10:30 anar a comprar menjar.
1:00 arriba tothom.
1:05 tercera pastilla aquesta pel cor.
1:30 frega els plats, neteja la taula i la cuina.
15:00 quarta pastilla per el reuma.
15.05 fa la bogada,  neteja el menjador i  fa el sopar.
17:00 anar a la guarderia a buscar el net.
17:05 donar un tomb al parc amb el net, jugar amb ell, donar-li el berenar.
20:00 tothom torna a ser a casa. Ningú ajuda a posar la taula. Tots exigeixen l'àpat.
21:00 fregar els plats i recollir la cuina.
22:30 tothom està al sofà, no hi ha un espai per ella.
22:35 marxa a dormir.
22:40 l'ultima pastilla, un somnífer per oblidar el dia d'avui i per agafar forces per demà.

A vegades diuen que no som màquines...

I arribat al final de la terra...

                 m'hi quedaré contemplant l'immensitat de l'oceà atlàntic.
                                                               

L'etern acomiadament.

Ens aferrem a la idea que hi ha gent a la qual mai diràs adéu, només  si aquesta  mor, que no es pas el cas...
M'aferro a l'idea que sempre estarà al meu costat, que sempre podré veure'l quan em vingui de gust però en realitat ja fa temps que això està canviant i s'està acostant el dia. El dia en el qual l'acomiadament ja no sigui un fins aviat sinó un fins per sempre. No em puc fer a la idea d'estones sense ell, de les paraules ben calibrades per a que en els moments més precisos ajudin a seguir endavant i a no dubtar. Però el què més em pregunto es com podré tancar la ferida del seu acomiadament, què faré amb l'enorme espai que hi ha en el meu cor. Sé que mai serà reemplaçat i que mai hi haurà res ni ningú que supleixi el que ell ha ocupat durant tots aquests anys...

"Adéu mòbil de targeta prepagament!"

"Hola mòbil de contracte!"

Buscando en el baúl de los recuerdos.

Avui he obert una carpeta que fa anys i panys que tinc.

El perquè s'ha obert; fàcil me mare la volia llençar. El perquè no s'ha llençat; perquè conté la meva antiga col·lecció de sobres i cartes. Bua, ja no me'n recordava de què era això, però quan he obert la carpeta m'ha vingut l'olor peculiar que tenien i tenen, i alhora un munt de moments han reviscut en la meva ment. 

Increïble, he vist el record de quan era petita que estava en el pati de l'escola i ens endúiem les carpetes i els intercanviàvem. D'això ja en fa molt de temps.

M'he passat una estona contemplant-los, mirant quins eren els meus "prefes", quins no volia canviar i quins gairebé volia regalar perquè no els volia. Alguns tenien una etiqueta que hi posava reservat, encara a dia d'avui ho estan. 

Quan he arribat al final de la carpeta, m'hi he sentit tan bé que no volia tornar al present. Volia quedar-me allà, amb l'olor, amb les rialles però sobretot en el moment.

Carta a

" Benvolgut Allò, t'escric per saber què està passant. Últimament corren rumors que no m'estan agradant. De ben segur que són falsos però m'incomoden i per tant, preguntaré. Les obres s'estan enrederint, i no entenc el perquè. Els materials estaven tots llestos, només calia muntar-los. El temps ja estava reservat, què ha passat. Vull entendre perquè l'obra no està acabada."

"Benvolgut Superjo, ara que tinc un minut et contestaré a les teves preguntes. Tot i que, els materials i el temps estaven controlats, l'obra no tindrà un final, sempre estarà en construcció. És massa ambiciosa per poder-la acabar. Serà una construcció constant que perseguirà, això si, l'objectiu que havíem preestablert; ser un mateix."