Buscando en el baúl de los recuerdos.

Avui he obert una carpeta que fa anys i panys que tinc.

El perquè s'ha obert; fàcil me mare la volia llençar. El perquè no s'ha llençat; perquè conté la meva antiga col·lecció de sobres i cartes. Bua, ja no me'n recordava de què era això, però quan he obert la carpeta m'ha vingut l'olor peculiar que tenien i tenen, i alhora un munt de moments han reviscut en la meva ment. 

Increïble, he vist el record de quan era petita que estava en el pati de l'escola i ens endúiem les carpetes i els intercanviàvem. D'això ja en fa molt de temps.

M'he passat una estona contemplant-los, mirant quins eren els meus "prefes", quins no volia canviar i quins gairebé volia regalar perquè no els volia. Alguns tenien una etiqueta que hi posava reservat, encara a dia d'avui ho estan. 

Quan he arribat al final de la carpeta, m'hi he sentit tan bé que no volia tornar al present. Volia quedar-me allà, amb l'olor, amb les rialles però sobretot en el moment.

Carta a

" Benvolgut Allò, t'escric per saber què està passant. Últimament corren rumors que no m'estan agradant. De ben segur que són falsos però m'incomoden i per tant, preguntaré. Les obres s'estan enrederint, i no entenc el perquè. Els materials estaven tots llestos, només calia muntar-los. El temps ja estava reservat, què ha passat. Vull entendre perquè l'obra no està acabada."

"Benvolgut Superjo, ara que tinc un minut et contestaré a les teves preguntes. Tot i que, els materials i el temps estaven controlats, l'obra no tindrà un final, sempre estarà en construcció. És massa ambiciosa per poder-la acabar. Serà una construcció constant que perseguirà, això si, l'objectiu que havíem preestablert; ser un mateix."

La reina de gel.

Sóc el centre de totes les mirades que busquen bellesa, pensa ella.

Quan hi ha nois juganers, ella els somriu i juga amb les seves mirades. Ara et miro, ara no  i ara  riu però sembla que no ho faci. Però en el moment en que ella comet un error; fer coincidir les mirades una estona massa llarga, la ha cagat.  

Ells es sorprenen del què veuen i tenen un sentiment contradictori; tan bella i tan freda. Els sentiments de fredor congelen aquestes mirades i pocs s'atreveixen a creuar el portal de gel. El atrevits quan  arriben veuen que el gel no és res més que un vidre molt gruixut que es pot trencar amb escalfor. Allà dins hi fa molt de fred, no hi ha res amb vida i en el fons hi ha una llum parpellejant on hi ha escrites dues paraules: soledat i incomprensió.

Quan han arribat en aquest punt, no hi ha res més que una decepció i una afirmació :

"No val la pena entrar-hi, la bellesa em transmet alegria però el interior em congela la sang i no em vull congelar com ella"

Per que res es el que era.

Perquè les coses ja no són com abans. Les coses canvien i les coses no tornen al seu lloc. Només si les persones ho volen. Però què fas quan només una ho vol? ja ha lluitat, ja ha exposat les cartes sobre la taula i no hi ha hagut cap moviment, cap resposta ...què ha de fer? abandonar? resignar-se? deixar-ho estar?

Es llavors quan es pregunta si realment val la pena segui lluitant contra la paret. Si realment cal seguir preguntant si és el camí o si en algun moment hi va haver un camí... Sí, ja ho té decidit: Ho deixarà i el que en algun dia va significar molt, ara poc a poc significarà menys i just en el punt exacte, on pugui deixar de posar una cara de amargura es frenarà. I allà és on es quedarà. No avançarà però tampoc anirà endarrere. Aquest és el punt que busca. Això sí, té clar que no serà fàcil però ja ho ha decidit. Dedicarà el temps aquells que responen a les seves accions, als seus moviments i quan es trobi un altre cop en la mateixa situació, tornarà a decidir...i es llavors quan em pregunta: 

-Creus que sempre he d'actuar igual?

- No. El que has de fer es valorar qui o què estas perdent d'aquella persona i llavors tornar a decidir.

- I això que estic fent, no és un acte de covards?

- Bé, si tu has fet tot el que podies i no has obtingut resposta, no és un acte de covards. És un acte de "autosalvació", no pots seguir lluitant per quelcom que t'està fent mal i que, a més a més, la ignorància és el que reps.

- Vist així, potser si que tens raó.

A cada pas...

ja queda poc em deia. Els músculs a màxima pressió, la ment desitjant arribar a dalt i la vista tornant-me a la realitat, encara queda molt per arribar a dalt. Mentres descansem, quatre fotos. Els núvols i la boira no volen que hi pugem, amenacen fort  amb un missatge clar: marxa endarrere és l'arribada. Però sabeu que els hi deia jo; no he arribat fins aquí per deixar-ho estar. El meu objectiu és el cim, peti qui peti allà és on vull ser, aquesta és la meva motivació.

Un esforç fins al pròxima parada o fins el cim. Les cames gairebé no em responen, l'esquena, del pes de la motxilla, em fa mal i em molesta. La respiració i el ritme cardíac, per la meva sorpresa, van bé.

Pujar, escalar, saltar, reslliscar i finalment l'arribada, ho he aconseguit. Aquesta és la meva recompensa, les vistes i la satisfacció personal de haver arribat. 

Si! 1100 metres de desnivell és el que no sé encara que he pujat, que hi havia un altre camí més fàcil també ho descobriré més tard però tot el que ha sigut el camí i el recorregut ha valgut la pena. Esmorzem, fem fotos i agafem l'ultim alè per començar la tornada. 

            Puig Campana , 1406 metres. El Finestrat ( Alacant)

Inocència interrompuda?

L'altre dia em van preguntar que si  podia fer una associació o una identificació de  tendències de comportament desviats els quals possiblement acabessin passant per la presó en algun moment de les seves vides.

La pregunta em va sobtar ja que jo treballo amb tres col·lectius; nens petis, adolescents i dones a la presó. Aquesta és una pregunta que encara no m'havia plantejat. Sincerament quan els nens tenen tres anys pots observar conductes juganeres, amb ganes de que estiguis per ells. Als 12 les conductes canvien i la seva manera de buscar atenció ja no és volent jugant sinó provocant, aquí si que pots intuir quelcom.

Un cop veus a les dones que hi ha a la presó, no ets capaç d'imaginar-te com eren als 12 ni molt menys als 3. Ni tan se vols les reconeixeria si m'ensenyessin una foto i em diguessin mira aquestes noies han estat a la presó. No m'ho creuria.

Realment si que hi ha experiències  que ens marquen i ens desvien cap  a un camí o cap  a un altre, però dubto bastant que es pugui saber com serà la trajectòria d'una persona des de els 3 anys. Simplement s'ha de deixar evolucionar i  observar com s'adapta al medi que l'envolta , només així amb els anys és podrà predir o intuir i en una ultima instància intervenir.

Felicitats!

<< Avui és un gran dia>>