Si digui?

Aquest estiu vaig conèixer un noi amb una filosofia del mòbil molt peculiar.Em va explicar que ell no el necessitava. Si l’havien de localitzar una de dos; o el trucaven al fixe o les persones que el buscaven ja sabien on era per què a priori ja els hi havia dit. Jo ho vaig trobar una xorrada i vaig exposar-li que crec que era útil tenir mòbil per situacions d’emergència o per tenir una comunicació a distància. Per exemple, quan algú està fora del teu municipi, fora del teu barri, fora del teu país i tu no estàs a casa i has de ser localitzat per x motius .O per exemple quan un dels dos no té telèfon fixe. Ara ve hi ha dues coses que comparteixo amb ell; la primera són les trucades absurdes ( tipu m’estic avorrint vaig a parlar amb algú o ostres em sento sol esperant el bus, he de fer quelcom ) jo això no ho trobo bé. Si t’avorreixes ves a busca aquella persona, serà tot un detall. I esperant el bus pots llegir, escoltar música, parlar amb la persona del costat, fer apunts, etc. I la segona cosa és escoltar la música pel mòbil. Són nens que fan que els altres haguem de tragar la seva estúpida música. Si jo vull escoltar aquella música agafaré l’aparell que tingui, me la descarregaré i l’escoltaré JO i només jo. Estic molt cansada de veure ninyatos que presumeixen de portar el mòbil amb el volum alt per què tothom ho escolti. Sincerament em sembla una falta respecte i francament no cal.

Me perdut alguna part de la teoria?

És una cosa que em qüestiono des de fa estona. Avui tornava de fer uns encàrrecs i me trobat a una família composta per tres membres; els respectius pares i el nen. Bé el nen estava jugant a saltar les escales i de cop sento com la mare, molt enfadada, li diu al nen; “ Andrés pero no ves que hay sangre en el suelo, no sabemos de donde proviene, podría ser peligroso y podiras infectarte, así que deja de jugar ya!”.

Jo al escoltat això m’he fixat en la sang del terra, i sí era sang, però estava seca. Vull dir que no hi havia cap gota que brilles més ni que indiques que allò estva moll. El nen no havia vist la sang, simplement estava saltant a sobre del terra i a donat la casualitat que allà hi havia sang. El nen es podria haver infectat? Que jo sàpiga per a que les dues entressin en contacte primer la sang hauria d’estar molla, segon el nen hauria d’anar descalç, sense bambes ni mitjons, i a més a més hauria de tenir una ferida al peu. Vull dir hauria d’estar en unes altres condicions, no? És una xorrada molt gran ho sé, però de la manera en que ho ha expressat la seva mare semblava que en sabia molt del tema. Si jo hagués estat el nen segur que m’hagués preocupat però per sort el nen li ha deixat anar una frase a la seva mare que inclús a mi m’ha sobtat: “ Mama no tienes ni idea de lo que hablas” i ja està. El nen tan alegrement ha seguit amb el seu joc i la mare s’ha quedat tan ample.

Necessitats profitoses.

No sempre sabem trobar nous horitzons, nous camins o idees productives als problemes. Se'ns fa un món, un camí molt dur i costos que fa que a vegades ens col·lapsem i no puguem veure més enllà de la paraula problema. Curiosament quan és té una mancança o una necessitat es més simple trobar alternatives. Al no veureu com una cosa negativa, treballem de manera diferent i es més senzill trobar la complementarietat a aquesta mancança. Per què dic això per què l'altre dia parlant amb un amic, em vaig adonar que he descobert moltes més coses de les que imaginava amb una necessitat. Si pot ser és una tonteria però potser si convertíssim els problemes en necessitats i es produís aquest efecte no tindrem tantes dificultats per solucionar-los. Evidentment a efectes pràctics cadascú farà el que vol però mai esta de més saber segons què.

11 de setembre

La meva llengua el Català.
La meva terra Catalunya.

Olor a record.

Ahir quan tornava de treballar, em dirigia amb moto cap a casa meva. Com cada dia faig el mateix recorregut; en el qual hi trobo dos semàfors i tres passos de vianants . És evident que no sempre em trobo els mateixos cotxes ni els mateixos vianants, en qualsevol cas ahir quan estava en l'últim semàfor em va venir una olor. De cop una imatge em va aparèixer al cap. Era un record de la meva companya de pis quan sortia de festa, quan s’arreglava i marxava. Aquesta sensació de tenir un record en format d'olor m'encanta. Gairebé sempre que em passa això és un record agradable i em porta enyorança. Desprès de tenir aquella sensació, tenia i tinc moltes ganes d'acabar de treballar, començar el curs i tornar a fer convivència amb els meus companys de pis.

Amics, companys i coneguts.

Fa molt de temps que volia fer un petit incís en el vocabulari de tothom. Cadascú pot pensar i fer el que vulgui però jo ho deixo aquí.
A vegades quan expliquem anècdotes i historietes de la nostra vida personal, parlem de persones que ens acompanyen en aquestes aventures. Aquestes les hem d'anomenar d'alguna manera; pel seu nom o per qui són en la nostra vida. Estic molt cansada d'escoltar coses com; no si l'altre dia vaig anar amb un amic de festa... i comences a escoltar tota la història i te'n adones que no és un amic sinó que és un colega de festa. Se que és una xorrada i que pot ser és una tocada d'ous, però em rebenta que no es parli amb propietats. Per què si no es parla bé, la paraula amic queda desvalorada. Es per això que m'agradaria fer una pròpia definició de tres simples paraules.
Amic; els pots contar amb els dits de la ma, és la típica frase però és certa. Són aquelles persones que sempre estan allà, pel bons moments i pel dolents. Que són capaces de deixar-ho tot per venir a donar-te suport. Encara que faci molt que no us veieu la retrobada és com si el temps no hagués passat.
Company; de festa, de classe ell hi serà en els bons moments i en trobades esporàdiques. Són aquelles persones que si estan presents tu passes genial però que mai els hi explicaries un problema teu.
Coneguts; persones del mateix poble, del mateix barri, amics d'amics. Saps qui són, i hi hauràs creuat quatre paraules però ja està.
En fi que jo crec que no es gaire difícil anomenar les coses pel seu nom.

M'encantes!