Un bitllet pel camí de la societat.

-Perdoni m'agradaria que m'expliquessin una miqueta en què consisteix el camí que marca el recorregut de la societat. Les quatre coses més importants.

- D'acord; miri primer s'haurà d'anar a l'escola fins acabar l'ESO, seria recomanable seguir fins a batxillerat. Un cop aquí s'elegeixi la carrera professional, quan s'acabi es començarà a treballar d'això. Busquis m'entres estant, cap al primer any de carrera, una persona amb la qual vulgui tenir-hi una relació estable. Un cop acabada la carrera, com deia abans, vagi a viure amb la seva parella. Compre-vos un pis, tingueu fills. Eduqueu-los tan bé com podeu i expliqueu-li's el camí d'aquest recorregut.

Normes; no es pot mentir, si es té una parella s'ha de respectar, si té aquesta parella vagi amb ella allà on vulguin els dos però sobretot sempre junts. Mai per separat, per suposat sigues fidel en els teus actes, paraules i sobretot no siguis independent de la teva parella. Estarà mal vist si vas amb una persona del sexe oposat tot i que només sigui un amic. I per últim el més important no facis el que vulguis sinó el que marca la societat.

Bé crec que no em deixo res. Així doncs quants bitllets vol?

- Bueno només venia a preguntar que era el que marcava el recorregut, no vull cap bitllet. Crec que aniré a peu així podré decidir en cada moment cap a quin camí vull anar i no cap a on m'obliguen anar.

Avui baixant amb els ferrocarrils ens hem trobat un home què ha tingut una manera molt subtil de demanar-nos diners.

(H) -Que sou del Barça?

(E)- Si

(H)- Va guanyar el Barça, vaya partidàs, no?

(E)- Si, si.

(H)- Que us puc parlar amb català?

(E)- Si clar.

(H)- Doncs no us ho demanaria si no ho necessites, però no tindríeu 1 euro cadascuna per donar-me. Dormo al carrer, tinc esquizofrènia i tot és una merda....

Bé la meva opinió, l'olor alcohol cantava massa. La meva pregunta, una persona així que teòricament és conscient de la seva malaltia i no té diners per menjar ni res, tindrà diners per la medicació? no hauria d'estar intern? i la televisió que hi pinta alguna cosa en la meva opinió?

Sincerament estic una miqueta confusa...no se que pensar-ne. No vull jutjar però crec que ja ho fet.

Rectificar és de savis.

Ara ja fa un any, vaig dir; “No crec en els canvis de les persones, crec que tothom té una manera de comportar-se que no pot canviar.”

Em vaig equivocar. Les persones podem canviar, podem modificar conductes que no són correctes, podem millorar els nostres actes i podem valorar coses que abans no fèiem.

Ningú em va dir; Sí Ester ! Les persones poden canviar i tu estàs per això. Tu seràs l’eina que ajudarà a la gent a canviar, a modificar les seves estratègies d’afrontament, a enfrontar-se a les pors i a mirar el món des d’una altre perspectiva. Tu seràs la clau del canvi.

Em vaig equivocar dins de l’evidència. Tots modifiquem els nostres pensaments, les nostres idees i les nostres maneres de fer. Tenim un filtre que és la personalitat però aquesta deixa passar algunes coses que fan puguis modificar-te, que puguis en el fons madurar.

Ara ja fa un any que m'has demostrat que els canvis són possibles.

Gràcies.

La malaltia no fa festa.

Avui ja fa una setmana de la gran nevada. Tots vam gaudir-ne, ens vam alegrar de que nevés i sobretot ens vam alegrar per no tenir classe el dimarts. Quina gran notícia, una dia per gaudir de la neu i no haver-te d’aixecar aviat per anar a la uni ( Per a aquells que van a primera hora, clar!).

Dimarts tenia practicum i per culpa de la nevada vaig arribar tard, perquè els trens no anaven encara a la seva hora. Mentres baixava el meu cap va començar a pensar... i s'hi hagués estat tota la setmana nevant i ens haguéssim quedat aïllats o amb falta de transport públic, què farien elles? Quan parlo d'elles parlo de les noies que s'estan tractant d'un trastorn alimentari. Aquelles que han d'anar de dilluns a divendres a un centre. Què hagués passat amb elles? Haguessin empitjorat? Els pares no podrien controlar-les?... Quan tota aquesta pila de preguntes envaïen per complert els meus pensaments, el missatge del conductor del tren em va retornar de nou al món real. Estava a Sant Andreu Arenal parada amb el tren i ens van dir que fins a les tres no es mouria d'allà. Per tan vaig haver d’agafar el metro i els pensaments es van quedar en aquell tren. Però encara ara hi segueixo pensant, què hagués passat?

Discussions.

Discutir és examinar en detall una qüestió, raonar-hi presentant consideracions favorables i adverses a fi d'arribar a una conclusió.

Tenim una tendència a donar connotacions negatives a termes que per definició no són així. Quan parlem de discussions sempre o gairebé sempre pensem de manera negativa, com sí l'objectiu final fos enfadar-se per no arribar a un acord. Ens fa pal sentir el terme perquè ja tenim aquest xip posat. Tot i que ens neguem a acceptar-ho, és bo discutir. Ho és perquè poses sobre la taula els punts a favor i els punts en contra, l'opinió d'un i de l'altre.

He fet una prova; he escrit "discutir" en el google i n'he buscat imatges, què he trobat?, en la primera pàgina gairebé totes les fotos són de persones amb cares enfadades, cridant i, fins i tot, amb intencions d'arribar a la violència.

A on vull arribar amb tot això?. Doncs és cert que tots percebem la realitat de manera subjectiva però una cosa és la subjectivitat d'una persona i una altre és la modificació dels termes que en teoria són objectius, no? Vull dir en cap cas la definició ens diu que ens hem d'enfadar per discutir però tot i així ho pensem. Llavors on està l'error?

Sincerament no ho entenc. Reflexione-m'hi senyors, reflexione-m'hi.

I'm waiting for....

Fa temps que intento fer una entrada. Entro en el blog em disposo a escriure i de cop em venen tantes idees alhora que no se quina escollir. N'agafo una i la començo a escriure i quan l'estic acabant veig que no és exactament el que jo volia que s'entengués, per tant la borro. Torno a començar de nou, n'agafo una altre i de cop em quedo en blanc, tenia tantes coses i tan poques que marxen del meu cap. Potser es que no estic concentrada, per tant deixo una estoneta aviam si ho aconsegueixo. Durant aquest ratet de temps penso perquè no puc concentrar-me en una en concret i plasmar-la. No ho se, potser perquè fa temps els teus processos mentals estan al 100% i ara ha arribat el moment de baixar el rendiment. Però això és la solució? Torno a intentar-ho, histories quotidianes que esdevenen histories de la vida. Moments compartits, interaccions confuses, paraules no dites, accions contrariades. No se per on tirar així que em sentaré una estona a pensar aviam si em decideixo per una.

Un gran frase d'una gran pel·lícula.

"Tranquila no es un beso de esos."