M'hi assemblo?

Ja és la cinquena vegada que m'ho diuen. Jo crec que no m'hi assemblo però la gent insisteix que si que és així.

 Què en penseu? M'hi assemblo?

Els diners no fan la felicitat...

però ajuden. Si tots hem sentit aquesta frase i tots n'hem parlat, comentat i debatut com a mínim un cop en la nostra vida. Què n'obtenim com a conclusió? doncs que no fan la felicitat però que ens ajuden. Típic cas; una persona té molts i molts de diners i no té amics o no té parella o no té ningú que es preocupi per ell. Només aquelles persones que volen la seva herència. Per altra banda tenim a aquell qui no té res però esta envoltat de gent, les seves condicions de salut o de salubritat potser no són correctes llavors. I en el punt mig, qui té diners per anar tirant i a més a més té amics. Però i si tinguéssim una persona amb molts de diners i amb molts d'amics? que pensaríem llavors? potser una falsa felicitat perquè aquells qui el rodegen en el fons només volen els diners? o realment això és el de menys?

Cada dia em passo parlant dels diners que fan falta per sobreviure, aquells què m'ajudaran a pagar les coses que fins ara paguen els pares...en definitiva aquells que em donaran la independència de la banca familiar. Cada dia és un dia a menys a un objectiu concret, l'únic que em falta trobar és quin és el número de dies al qual estic restant. Mentres no el trobi en seguiré parlant.

Fer-ho.

Despullada davant seu sento com cada centímetre de mi s'exposa a les més cruels de les revisions. Amb un sol cop d'ull m'enfonsa el més profund dels meus murs. Increïble...com s'ho ha fet. Intento tornar a aixecar-lo però ja no serà el mateix. Com hi ha entrat? no hi ha drecera, no hi ha entrada, com s'ho ha fet? Cada minut d'exposició és un anàlisis constant, en cada paraula hi descobreix les més profundes de les meves intencions, no pot ser. És tan similar a mi, sembla una replica mal feta del que jo sóc en realitat. Sap per on vaig, sap per on navego però no hi veu la direcció. Li podria ensenyar i segur que arribaria al centre de la incògnita però... val la pena? ho meditaré més per poder descobrir com fer-ho. Com poder tornar a aixecar allò que mai havia estat descobert per a ningú i ara ha vist la llum d'algú desconegut, d'algú que cada vegada més s'acosta a la clau de com obrir l'entramat del que hi amago en el subsol del meu id.

Un somni molt real.

Em desperto suant en una nit molt freda. Miro a costat i costat del dormitori i no hi ha ningú. No m'ho puc creure, tinc tot el cos embogit, la meva pell està en plena efervescència i no hi ha ningú. Acaricio l'aire perquè és l'únic que puc sentir però sento que hi ha alguna cosa que estremeix cada centímetre de la meva pell, segueixo sense creure-m'ho no hi ha ningú. Suada de cap a peus decideixo anar a la dutxa per refrescar-me...potser el record d'alguna nit esbojarrada ha fet que em despertés així.

Torno anar al llit i al cap d'uns minuts estic en un somni molt real, tant que quasi podria atrevir-me a dir que noto com m'acaricien, com descobreixen cada centímetre del meu cos i com sense jo voler-ho, les meves pulsacions comencen augmentar de manera estrepitosa, és tan real...les 4:16 de la nit em torno a despertar. No entenc que està passant em sento com si estigués en una constant difamació d'embogides sensacions, crec que no estic bé. Em toco el cap i potser està massa calent, no se si és pel que somiava o perquè tinc algunes dècimes...

En qualsevol cas dormir m'anirà bé...ara que si segueixo així potser no podré aclocar l'ull. Torno a tancar els ulls i aquest cop veig alguna cosa, alguna ombra que em penetra amb la mirada no sé perquè però torno a sentir-me com abans. Aquest cop és diferent, les distàncies s'escurcen cada vegada més i sento com s'hi el meu cos estigués a l'extrem, com si dintre de poc arribés al moment de perdre el control de les meves accions i m'endugués pel més pur dels plaers. Els llavis de l'ombra s'acosten cada vegada més a mi, no puc aguantar-ho més m'hi acosto per tal de sentir-los i ...pip,pip,pip...8:15 sona el despertador. Estic xopa de suor, decideixo posar-me el termòmetre això no és normal... 40º estava delirant.

L'enyorança de setembre.

1 de setembre; la gent comença a preparar-se les coses per començar el nou curs. Tornar a allò que el juny va finalitzar. La gent torna cap a casa perquè les vacances ja han acabat. Cada any em passa el mateix, a aquestes dades em comença a venir un sentiment d'enyorança, ganes de tornar a començar a la rutina de l'hivern, ganes que el fred torni i ganes de passar estones en el pis d'estudiants. Aquest any però, no és el mateix. El sentiment hi és però no puc recordar sensacions que tenia al pis perquè aquest any serà diferent. Tot serà nou i tot serà tornar a començar.

Sé que no començo de zero però hauré de crear noves sensacions i nous records per a què al setembre següent pugui recordar-ho amb el mateix sentiment.

El poder de l'armilla.

Arribes al Dechatlon amb la roba del carrer i ets una clienta més, passes desapercebuda entre la gent del carrer. Arribés a les taquilles, et poses l'armilla i surts a la botiga. En aquell moment et trobes a persones que t'han visualitzat i et pregunten coses. Abans no arribis a la teva secció, ja t'han preguntat tres o quatre dubtes. Un cop hi arribes, l'armilla et distingeix de la resta de gent que hi ha comprant i això et dona un coneixement, que tot i que potser no tinguis, fa que la gent cregui que el tens. Es curiós perquè ja m'he trobat amb un parell de persones que et diuen;" aconsellem que jo d'això no en tinc ni idea". Segurament es cert però el que també ho és, és que jo els primers dies tampoc en tenia ni idea però tot i així l'armilla feia que tingues una acreditació d'uns coneixements que no tenia.

Com a tots els llocs de treball en els quals has de portar tratjo distintiu, aquest et dóna el poder del saber i el poder de la raó. I sinó que li diguin a els policies.

Un amic per a cada ocasió.

Els amics de veritat és poden comptar amb els dits d'una mà. Aquests hi seran sempre en els bons i en els mals moments. A cadascun d'ells els hi explicaràs coses que potser a un altre no ho faràs, per varies raons; potser perquè no ho podran entendre i per tant no et podran donar consells adients, ho potser perquè no han passat per aquelles circumstàncies i tampoc podrien posar-se en el teu lloc (tot i aproximar-se a la situació) o simplement perquè no saben tota la història i demanar consell és una miqueta més complicat. En qualsevol cas, ets tu qui els elegix i decideix explicar o no el que et succeïx. Explicar què ha passat i com t'has sentit i sobretot tu decideixes quina part dels consells et serveix i quina no. Això no vol dir que la informació que et proporcionen sigui dolenta simplement no s'adequa al que tu esperaves o buscaves.

Hi ha una cosa que crec que hauríem de tenir clara i es que qui millor ens coneix som nosaltres mateixos i qui sap tota la informació ets tu, i que hi ha coses que ningú no sabrà, però no perquè no les vulguis explicar sinó perquè es informació pròpia que no cal que ningú sàpiga.

Ara bé si jo unís a tots els meus amics i cadascun d'ells expliques el que saben de mi, llavors si que podrien aproximar-se moltíssim a tota la meva historia biogràfica. Cadascun d'elles coneix una part de mi que és diferent o no de la d'un altre amic, i aixo és el que els fa únics. Sense ells no sóc res, sense ells la meva vida no tindria un fil argumental continuo, sense ells la meva història no tindria sentit.