I va aparèixer el silenci...

...i en aquest s'escoltava a si mateixa i es feia por. Havia desenterrat la part més profunda i negre del seu interior i ara no s'havia com tornar-la al seu lloc. Els sentiments negatius afloraven tan ràpidament que no els podia controlar, la seva conducta s'enfosquia amb el mínim detall de pressió, de canvi o d'alteració de la quotidianitat. Els experts diuen que la única manera de tornar-ho al lloc és fent un canvi radical, el qual és el camí més ràpid però no el més sa, o combatre la foscor, un camí ple d'incoherències emmascarades de ràbia i amargor.  Es preguntava, a cada segon que li quedava, si realment valia la pena. Si les coses tornarien al seu lloc. 

Diuen que el primer pas és saber que estas malament, que hi ha quelcom que t'entristeix i que això et bloqueja. El segon pas és saber si això es pot solucionar i saber-ne el preu. I el tercer, i  últim, és decidir...

Ara ja havia decidit, s'enfonsava lentament cap el fons del llac preguntant-se si realment havia escollit bé.

On estas? Cada nit abans d'anar a dormir m'ho pregunto, no sé si et busco però sé que et trobo a faltar. Necessito tornar-te a sentir, tornar-te a escoltar i a qüestionar-me què em dius. Tinc ganes de remodelar i de tornar a construir, de muntar i desmuntar allò que fa temps que està en obres. Potser és l'espai, potser és el temps, potser és la gent o potser soc jo. Potser sense voler vaig prémer el boto d'apagat i per això no et veig. T'asseguro que em moro de ganes però no et trobo...potser em toca esperar...on ets inspiració?

I tu quina classe de sexe tens?

Podria fer molts i molts apartats inventant i imaginant quina classe de sexe té la gent. Podria començar per parlar del sexe tendre, aquell en el qual tots els detalls estan preparats i tot està mil·limetrat. Res pot ser brusc i tot ha de ser pausat, les llums apagades o mig obertes, els llençols una peça indispensable per cobrir el cos nu i la posició correcte; el missioner, per descomptat el noi a sobre. Podria continuar amb el sexe salvatge, aquell en el qual tot és ràpid i l'excitació la portes per corbata. Tot és agressiu, la llum encesa a la màxima potència, els ulls ven oberts per poder estar atent a tot el que pot ocórrer. Podria continuar amb el sexe d'innovació, la gracia d'aquest és que tot allò que ja s'ha fet no val. Ha de ser nou, noves postures, nous joguets, nous elements, nous llocs tot completament nou menys la persona amb qui ho fas. També s'hi pot afegir una persona però aquesta ha de ser un tercer element, mai un element principal. Podria seguir amb el sexe de supervivència, aquell que quan les dues persones es troben i poden, ho fan. Aquest és considera de supervivència perquè el sexe el considerem una necessitat bàsica per sobreviure. Pels motius que siguin es un sexe en el qual la funció és suplir la mancança de la sensació de no tenir sexe. 

En podria dir més, sense dubte, però de moment aquest em serviran. A més a més, que jo els hi hagi posat una etiqueta, que els hagi col·locat aquí no vol dir que no podrien anomenar-se d'una altre manera i per suposat, això no vol dir que no es podrien combinar. Per què el sexe és una manifestació d'una expressió corporal i sensual l'objectiu del qual és el plaer d'ambos persones. 

Així que senyors i senyores a divertir-se.

1.

A cada pas que avançava les fustes s'anaven esmicolant un cop el meu pes deixava de posar-s'hi, no hi havia marxa enrere però el que m'hi esperava no sé si seria gaire millor. En la immensa foscor d'aquell lloc els meus sentits s'aguditzaven i intentaven esbrinar cap a on em dirigia. De cop em vaig veure atrapada en una teranyina. Llavors les meves neurones es posar en màxima alerta, buscava alternatives d'una manera fugaç i esperava el moment adequat per sortir però des de el primer moment ja hi estava enganxada.

Sense saber què fer, vaig buscar a les meves butxaques quelcom que em servis per escapar i al cap d'uns minuts em trobava apretant-lo fort contra el meu pit. M'aferrava a  l'idea que ell em salvaria, la meva única esperança era aquesta i a mesura que avançava el temps m'adonava que no hi havia res pitjo que l'autoenganyament. La solució al problema estava en les meves mans i no pas en les d'aquell objecte estrany. Em vaig posar a recordar què havia fet per arribar aquell lloc i per a quines raons hi estava i de sobte em vaig trobar aferrada al fil més prim i gairebé transparent de la meva ànima. Notava com el fil conductor d'energia ja no tenia sentit, i sense més contemplacions ho vaig deixar tot, i allà em vaig quedar. Mirant-me a mi mateixa sense fer res. Perquè l'esperança de vida ja havia marxat...

Todo lo que nos gusta.

Feia molt de temps que no escoltava aquesta cançó i em ve molt de gust penjar-hi la lletra;

Sidonie, Todo lo que nos gusta.

Todo lo que nos gusta
nos va a matar mañana,
pero es mejor reinar en el infierno
que servir en el cielo.

Yo soy tu ruina
y tú mi final,
nuestro romance
es loco y fatal.

Yo soy el joven
conde victoriano
mancillando mi honor.

Tú eres la diva
que almuerza con ginebra
en el Berlín del treinta y dos.

Todo lo que nos gusta
nos va a matar mañana,
pero es mejor reinar en el infierno
que servir en el cielo.

Mis venas siempre
te llevarán
a mi sistema
nervioso central.

Tú te despides
no quieres otro drama
de función dominical.

Con paso lento
yo llevo una corona
de flores en mi funeral.

M'hi assemblo?

Ja és la cinquena vegada que m'ho diuen. Jo crec que no m'hi assemblo però la gent insisteix que si que és així.

 Què en penseu? M'hi assemblo?

Els diners no fan la felicitat...

però ajuden. Si tots hem sentit aquesta frase i tots n'hem parlat, comentat i debatut com a mínim un cop en la nostra vida. Què n'obtenim com a conclusió? doncs que no fan la felicitat però que ens ajuden. Típic cas; una persona té molts i molts de diners i no té amics o no té parella o no té ningú que es preocupi per ell. Només aquelles persones que volen la seva herència. Per altra banda tenim a aquell qui no té res però esta envoltat de gent, les seves condicions de salut o de salubritat potser no són correctes llavors. I en el punt mig, qui té diners per anar tirant i a més a més té amics. Però i si tinguéssim una persona amb molts de diners i amb molts d'amics? que pensaríem llavors? potser una falsa felicitat perquè aquells qui el rodegen en el fons només volen els diners? o realment això és el de menys?

Cada dia em passo parlant dels diners que fan falta per sobreviure, aquells què m'ajudaran a pagar les coses que fins ara paguen els pares...en definitiva aquells que em donaran la independència de la banca familiar. Cada dia és un dia a menys a un objectiu concret, l'únic que em falta trobar és quin és el número de dies al qual estic restant. Mentres no el trobi en seguiré parlant.