El destí és metafòricament com una persona que vol intentar creuar un poble. En el qual tu ets un punt petit en mig d’allò desconegut. Et creues a gent que t’aportarà coses bones i/o dolentes, en tot cas et donaran el saber, aquell que determinarà on aniràs i que hauràs de fer per afrontar allò que vols. Hi haurà gent que s’hi quedarà i d’altre que marxarà, alguns que passaran només de refil i que tot i haver-los tractat poc et marcaran un abans i un desprès. Persones que creus que no t’aporten res però en el fons tots donem coses, per petites que siguin, sempre tindran significat.
Que passes d’una etapa a una altre elegint que deixaràs enrere i que no permetràs deixar-ho mai. Que allò nou és temor, por, incertesa però també esperança, visió de futur i perquè no ganes de canvis.
Vull anar creixent amb els dies, creixent d’aquelles persones, enriquint-me i formant-me. Però a mesura que passen els dies els canvis s’aproximen i et fan por, por de distància, por de no comunicació, por de no relació...som-hi?
“Camins que ara s’esvaeixen , camins que hem de fer sols, mai és massa tard per tornar a començar...”
No hay comentarios:
Publicar un comentario