Dies de pluja.

Per fi arribo a casa, tota xopa perquè esta diluviant. Tot està a les fosques i hi fa molt de fred.

Decideixo treure'm la roba perquè si hi estic dos minuts més només em caldrà el sabó per acabar la dutxa. Em desvesteixo poc a poc, primer els mitjons. Quan me'ls trec sembla que hi hagi pintura en ells. Continuu amb el texans que s'han convertit en una espècie de vestit de neoprè, impossible de treure, s'han enganxat com si fos una segona pell. Desprès de 10 minuts intentant, ho aconsegueixo. La samarreta, que si algú hi hagués estat present hagués fet el comentari pertinent; vols jugar a mis camiseta mojada. I per últim, la roba interior. Aquesta també està xopa. Tot i portar el paraigües no hi ha hagut res que s'hagi salvat.

Poso en marxa la calefacció i em dirigeixo cap al bany, avui ho tinc decidit; malgastaré l'aigua però ho necessito, em faré una banyera de sals aromàtiques molt calenta. Ho faré bé, posaré música relaxant i la llum molt tènue per fer de l'estona del bany un petit plaer.

Vagi a buscar les sals i el pijama per tenir-ho tot a ma, una cop ja ho tinc em dirigeixo cap al bany. Quan vaig pel passadís ja començo a sentir-me millor, tinc menys fred i començo a notar que els músculs se'm relaxen, només de pensar en el gran moment.

Quina és la meva sorpresa quan arribo al bany?

 Hi ha una nota que hi posa;

" Avui han vingut els de l'aigua, m'han dit que no funciona el calentador. Demà al matí vindran a solucionar-ho. Al final vindrè a sopar, un peto."

No m'ho puc creure!. De cop tota l'aigua freda que havia rebut de la pluja no és res comparable amb la que acabo de rebre. No pot ser, de cop noto que el meu cos agafa fred, els músculs em pesen i la cara de felicitat va desapareixent poc a poc per donar pas a la d'enfadada. Ara hauré d'anar a casa de la venia a dutxar-me ràpidament.

Què fàcil és refugiar-se en un record positiu i que dura pot ser la realitat.

Sweet home.

Desprès de tot aquí no s'hi està tant malament. S'està calentet, no passa aire i es silenciós. Què més necessito per reflexionar? en realitat no necessito res més que el meu propi espai i trobar-me amb els meus propis pensaments i reflexions. Necessito trobar la meva pròpia bombolla , aquella que em serveix de refugi. Un refugi que cada vegada més s'assembla a una habitació, on cada vegada hi passo menys temps però que quan hi estic es com si estigues a casa. 

Un lloc blanc amb un sofà molt còmode i amb un munt de fotos, de frases i sobretot de records en format comprimit. En aquests hi ha guardats les resolucions dels meus conflictes, de les meves preses de decisions i també de les meves errades. Aquestes últimes tenen un format molt petit però són prou intensos com per a que sorgeixi un petit avis ; NO HO TORNIS A FER. Es curiós quan diuen que l'home pot caure amb la mateixa pedra dues vegades, suposo que es per això que intento no esborrar aquestes carpetes, aquestes que sempre em seran útils per avançar i no caure.

Un cop revisades aquestes carpetes, contemplades les fotos i trobada la postura més còmode es quan comença el ritual, que et preocupa? que hi has vingut a buscar? quina resposta necessites? què et succeïx?...i es llavors quan començo a meditar i a relaxar-me per a trobar una decisió. Aquesta que m'ajudarà a triar el millor camí en aquella situació.

L'escencia del muntanyissme.

Gasoil: 20 euros
Guia Alpina Núria-Puigmal: 11 euros
Menjar: 18 euros

Aixecar-nos a les 5:30 del matí amb les lleganyes en els ulls, per sortir a les 6 direcció Queralbs (1236m). Temps estimat 1:30'. Massa d'hora per tant poc temps descansat, entre una cosa i una altre a les 9 hi arribem. Ens posem les botes, acabem de posar el menjar i les aigües a la motxilla i amunt. De Queralbs a Fontalba (2065 m) 11km de pista forestal. Els ànims estan a tope. Comencem a caminar i decidim fer autoestop, un home de Platja d'Aro amb el seu 4x4 i el seu gos, ens porta amunt fins al principi del camí. Més endavant descobrirem que aquesta serà la clau del èxit de la ruta. 9:30 mapa i brúixola en ma comencem el camí; primera fita Puigmal (2911 m). De camí ens trobem dos cims; el de la Dou (2462 m) i el dels Borruts ( 2673m). Fem petites parades, per recuperar l'alè i menjar quelcom que ens proporcioni energia immediata. A les 12, amb les forces a mig carregar, coronem el cim del Puigmal. Ens fem les fotos pertinents per donar crèdit al que acabem d'aconseguir. Tornem a agafar el mapa i la brúixola, aquest cop per desviar-nos per un camí que poques persones de les que hi ha allà donen crèdit a que es pugui realitzar.Següent fita pic de Finestrelles (2828 m),abans però coronem el Puigmail Petit de Segre ( 2819m), el Puigmal de Segre (2843m) i el Puig de la Coma de Finestrelles (2744m). El dia continua i aquesta vegada el temps no ens està acompanyant, s'estan formant uns núvols que amenacen amb tempesta i a més a més la boira ens guanya terreny. Dificultat afegida, no veiem res més que el camí i de tant en tant, quan la boira ens dona un respir, les vistes que seguim. No ens descuidem de la davallada de l'oxigen. Ens orientem amb el mapa, la brúixola i la seva perseverança, seguretat, confiança i orientació. A cada pas, les forces van mimbant i la moral decaiguen, ja que no sabem quan trigarem a arribar a la barraca de Noufonts. Entre la boira, isards que passegen per casa seva i àguiles que proven el seu vol per aquestes fantàstiques terres. Cim de Núria (2789m), cim del Coll d’Eina (2771m), cim del Pic d’Eina (2830m); 18 pm ens acostem al final de la jornada, ara ja fa estona que he perdut l'orientació, la boria cada vegada més densa em provoca una davallada de la moral molt gran. Les forces físiques comencen a tocar el seu límit. L'últim cim el de Noufonts ( 2861m). Arribat aquest cim, ja només queda l'últim esforç arribar al coll i poder plantar la tenda. Incertesa, dubtes i sobretot por a un camí erroni. 18:30 pm, arribem al coll. Les forces estan a zero però la sensació de superació, la força d'haver aconseguit la primera ruta, ens donen l'energia suficient per muntar la tenda i descansar per preparar i afrontar un nou dia. Això si, si la boira persisteix, anul·lem la ruta prevista i baixem per Núria. Un dia ens la podem jugar, dos no. Sopem i ens preparem per recuperar totes les energies. 20 pm tanquem els ulls per descansar i donar pas a una nova jornada.

7:30 ens aixequem, entre el soroll del vent que pica contra la tenda i els raig de sol que entren. Això és una bona senyal, no hi ha boira per tant la ruta prevista la podrem realitzar. Esmorzem, recollim, contemplem les vistes que el dia anterior no vam poder veure i ens preparem per sortir.

8:30 comencem la ruta, primera fita el cim de Noucreus (2799m). Pel camí ens trobem més isards, aquest cop en són molts, un bon ramat que ens segueixen de ben aprop. Fossa del Gegant (2808m) el següent cim. Comencem a trobar-nos diferents animals; vaques i cavalls. Parlant, observant i contemplant ens equivoquem de camí però tornem enrere per no desviar-nos de la ruta preestablerta. Objectius cim de l'Infern ( 2859m ) i Bastiments (2882 m). Una ruta que en principi en el mapa sembla senzilla, es converteix en realitat en un camí ple de pedres mal posades i roques trencades. Hem de canviar de modalitat, ara ja no només caminem que sinó que hem d'escalar. No fins el punt de necessitar cordes però si fins el punt d'haver de saltar i assegurar els tres punts de recolzament, aixì realitzem baixades i pujades que no són gens fàcils.

11 am Pic de l'Infern ( 2859 m), coronant de camí el cim Superior de la Vaca (2826 m) i el cim dels Gorgs (2840m). L'Infern de lluny la forma que ens sembla que té és d'una forca, quan hi arribem també creiem que els munt de pedres que hi han abans d'arribar li donen aquest nom tant característic. Agafem forces per els dos darrers cims; Pic de Fressers (2835m) i Bastiments (2883m) , el camí no canvia gens, la dificultat és la mateixa i les forces com sempre comencen mínbar. 12:30 bastiments. Ens trobem gent que també ha fet el cim. Quan pregunten d'on venim, no s'ho poden creure i el que menys es creuen és cap a on anem. En qualsevol, cas baixem de Bastiments per afrontar l'última fita; tornar al cotxe. Ens espera una ruta molt llarga, tot i que ens pensem que no ho serà tant. També és veritat que no havíem previst; les forces físiques estarien al limit dels límits.

Baixem pel costat del riu i en topem amb ramats de vaques que es mostren indiferents davant la nostra presència. Alhora ens creuem amb cavalls que tampoc sembla que els hi importi gaire que estiguem per allà.

15 pm arribem al refugi de Coma de Vaca. Aquí ens enduem una decepció, queden 3:40 hores per baixar i per poder-ho fer hem de pujar un xic. Me'n fonso perquè crec que en aquells moments no puc més. Vull arribar al cotxe i no tinc forces per seguir. Moments d'incertesa però de ràpida recuperació; l'últim esforç per aconseguir allò que ens havíem proposat. Ruta llarga, parades més sovint per recuperar l'alè.

18 arribada a la central elèctrica, creiem que ja hem arribat però ens tornem a decebre. Trobar-nos la última de les pujades fins al cotxe, 25 minuts per la carretera. Ara si treiem les reserves del nostre cos per arribar al final. 18:30 toquem el cotxe, gairebé no ens ho creiem. Hem arribat, amb les forces a zero però amb un sentiem molt fort. Hem aconseguit allò que ens havíem proposat i que si; ara puc dir que es una bogeria. En dos dies 18 pic coronats i uns 2000 de metres acumulats.

                                                    Tot això no té preu...

Per a tota la resta; visa carnet jove.

2.

Per que tot no era com abans, ja fa temps que les coses havien canviat. Ell distant i ella  amb incertesa, però cap feia l'esforç per parlar. 

I arribat un dia, ell va trencar el silenci...el silenci de molts anys erere, aquest que feia ennegrir el cor de tots dos. Algun dia entendràs petita que el que hi guardes en el fons amb clau, que reprimeixes, que rebutges i que amagues algun dia tornar a brotar i llavors no tindrà frenada. No podràs evitar-ho i explotarà.

De cop les coses van canviar, les distàncies es van escurçar i ara ja es podien tocar la pell. Va ser instantani, el foc va ressorgir del fons, tal i com ell havia dit, i es van començar a enredar els seus cosos, les seves llengües i les seves parts. Tot es va convertir en un record rememorat i reviscut, era tant real que fins i tot es podia confondre...realitat? o somni? 

Mentres pensava això, l'olor a cos nu, a calor, a saliva li feia posar l'olfacte a l'excitació màxima. Els ulls no paraven de parpellejar, no podien tancar-se, no donaven crèdit al que estava passant. Les mans no paraven quietes volien tocar, relliscar per la seva pell, no es volien perdre cap part del seu cos. Els ritmes alterats, la respiració embogida i el cor accelerat, el que escoltava era com música dolça per a relaxar-se i deixar pas al gust; tornar a assaborir la seva essència.

Sense dubte tenir els sentits a la màxima expressió per deixar pas al més immens dels orgasmes. Aquell que semblava infinit i que feia temps que no tenia. No el recordava tant explosiu ni tant plaent.

Quan tot va tornar al seu lloc es van adonar que allò no havia sigut un somni sinó que havia passat i en realitat mai havia deixat d'estar allà. Simplement s'havia evitat i mai s'havia reconegut.

Assistits.

Em poso  a la dutxa arrastrant tot el meu cos. Obro l'aixeta de l'aigua i noto com les gotes es passegen lliurement pel meu cos, sense permís de ningú fan la seva. Em vesteixo, em poso colònia i em maquillo per intentar dissimular el cansament de la meva cara. Potser no es nota tant. Arribada al lloc somric, explico coses divertides i escolto allò que m'expliquen...en realitat la meva ment no hi és present però si el meu cos.

Torno a la realitat, aquella que em demostra que el meu cos és la presó de la meva ment. Que no puc mourem sense algú i no puc fer res sense aquesta persona. Sóc  presonera del meu propi cos, allà on vagi aquesta serà la meva penitencia...

El carpe diem d'unes vacances.

El moment dels impulsos sexuals immediats;

Ara vol menjar-li la boca al que té al costat. Conseqüències cap, avantatges saciar la seva necessitat. Doncs vamos allà. Mai havia vist quelcom així. El no importar tenir parella, el no importar que aquesta estigui al costat i el no importar que al cap de 10 minuts canvis de boca. Simplement és el aquí i l'ara.

8:25 s'aixeca per començar el dia.
8:30 la primera pastilla; aquesta és per l'Artrosi.
8:35 es disposa  a esmorzar, no pot menjar res de sucre i poques coses dolces, per tant una tros de pa amb embotit però també ha de ser sense sal, per tant formatge.
9:00 la segona pastilla aquesta és per a l'estomac, per preparar una barrera per a que no se li facin ulceres.
9:30 fer el dinar per la família.
10:30 anar a comprar menjar.
1:00 arriba tothom.
1:05 tercera pastilla aquesta pel cor.
1:30 frega els plats, neteja la taula i la cuina.
15:00 quarta pastilla per el reuma.
15.05 fa la bogada,  neteja el menjador i  fa el sopar.
17:00 anar a la guarderia a buscar el net.
17:05 donar un tomb al parc amb el net, jugar amb ell, donar-li el berenar.
20:00 tothom torna a ser a casa. Ningú ajuda a posar la taula. Tots exigeixen l'àpat.
21:00 fregar els plats i recollir la cuina.
22:30 tothom està al sofà, no hi ha un espai per ella.
22:35 marxa a dormir.
22:40 l'ultima pastilla, un somnífer per oblidar el dia d'avui i per agafar forces per demà.

A vegades diuen que no som màquines...

I arribat al final de la terra...

                 m'hi quedaré contemplant l'immensitat de l'oceà atlàntic.
                                                               

L'etern acomiadament.

Ens aferrem a la idea que hi ha gent a la qual mai diràs adéu, només  si aquesta  mor, que no es pas el cas...
M'aferro a l'idea que sempre estarà al meu costat, que sempre podré veure'l quan em vingui de gust però en realitat ja fa temps que això està canviant i s'està acostant el dia. El dia en el qual l'acomiadament ja no sigui un fins aviat sinó un fins per sempre. No em puc fer a la idea d'estones sense ell, de les paraules ben calibrades per a que en els moments més precisos ajudin a seguir endavant i a no dubtar. Però el què més em pregunto es com podré tancar la ferida del seu acomiadament, què faré amb l'enorme espai que hi ha en el meu cor. Sé que mai serà reemplaçat i que mai hi haurà res ni ningú que supleixi el que ell ha ocupat durant tots aquests anys...

"Adéu mòbil de targeta prepagament!"

"Hola mòbil de contracte!"

Buscando en el baúl de los recuerdos.

Avui he obert una carpeta que fa anys i panys que tinc.

El perquè s'ha obert; fàcil me mare la volia llençar. El perquè no s'ha llençat; perquè conté la meva antiga col·lecció de sobres i cartes. Bua, ja no me'n recordava de què era això, però quan he obert la carpeta m'ha vingut l'olor peculiar que tenien i tenen, i alhora un munt de moments han reviscut en la meva ment. 

Increïble, he vist el record de quan era petita que estava en el pati de l'escola i ens endúiem les carpetes i els intercanviàvem. D'això ja en fa molt de temps.

M'he passat una estona contemplant-los, mirant quins eren els meus "prefes", quins no volia canviar i quins gairebé volia regalar perquè no els volia. Alguns tenien una etiqueta que hi posava reservat, encara a dia d'avui ho estan. 

Quan he arribat al final de la carpeta, m'hi he sentit tan bé que no volia tornar al present. Volia quedar-me allà, amb l'olor, amb les rialles però sobretot en el moment.

Carta a

" Benvolgut Allò, t'escric per saber què està passant. Últimament corren rumors que no m'estan agradant. De ben segur que són falsos però m'incomoden i per tant, preguntaré. Les obres s'estan enrederint, i no entenc el perquè. Els materials estaven tots llestos, només calia muntar-los. El temps ja estava reservat, què ha passat. Vull entendre perquè l'obra no està acabada."

"Benvolgut Superjo, ara que tinc un minut et contestaré a les teves preguntes. Tot i que, els materials i el temps estaven controlats, l'obra no tindrà un final, sempre estarà en construcció. És massa ambiciosa per poder-la acabar. Serà una construcció constant que perseguirà, això si, l'objectiu que havíem preestablert; ser un mateix."

La reina de gel.

Sóc el centre de totes les mirades que busquen bellesa, pensa ella.

Quan hi ha nois juganers, ella els somriu i juga amb les seves mirades. Ara et miro, ara no  i ara  riu però sembla que no ho faci. Però en el moment en que ella comet un error; fer coincidir les mirades una estona massa llarga, la ha cagat.  

Ells es sorprenen del què veuen i tenen un sentiment contradictori; tan bella i tan freda. Els sentiments de fredor congelen aquestes mirades i pocs s'atreveixen a creuar el portal de gel. El atrevits quan  arriben veuen que el gel no és res més que un vidre molt gruixut que es pot trencar amb escalfor. Allà dins hi fa molt de fred, no hi ha res amb vida i en el fons hi ha una llum parpellejant on hi ha escrites dues paraules: soledat i incomprensió.

Quan han arribat en aquest punt, no hi ha res més que una decepció i una afirmació :

"No val la pena entrar-hi, la bellesa em transmet alegria però el interior em congela la sang i no em vull congelar com ella"

Per que res es el que era.

Perquè les coses ja no són com abans. Les coses canvien i les coses no tornen al seu lloc. Només si les persones ho volen. Però què fas quan només una ho vol? ja ha lluitat, ja ha exposat les cartes sobre la taula i no hi ha hagut cap moviment, cap resposta ...què ha de fer? abandonar? resignar-se? deixar-ho estar?

Es llavors quan es pregunta si realment val la pena segui lluitant contra la paret. Si realment cal seguir preguntant si és el camí o si en algun moment hi va haver un camí... Sí, ja ho té decidit: Ho deixarà i el que en algun dia va significar molt, ara poc a poc significarà menys i just en el punt exacte, on pugui deixar de posar una cara de amargura es frenarà. I allà és on es quedarà. No avançarà però tampoc anirà endarrere. Aquest és el punt que busca. Això sí, té clar que no serà fàcil però ja ho ha decidit. Dedicarà el temps aquells que responen a les seves accions, als seus moviments i quan es trobi un altre cop en la mateixa situació, tornarà a decidir...i es llavors quan em pregunta: 

-Creus que sempre he d'actuar igual?

- No. El que has de fer es valorar qui o què estas perdent d'aquella persona i llavors tornar a decidir.

- I això que estic fent, no és un acte de covards?

- Bé, si tu has fet tot el que podies i no has obtingut resposta, no és un acte de covards. És un acte de "autosalvació", no pots seguir lluitant per quelcom que t'està fent mal i que, a més a més, la ignorància és el que reps.

- Vist així, potser si que tens raó.

A cada pas...

ja queda poc em deia. Els músculs a màxima pressió, la ment desitjant arribar a dalt i la vista tornant-me a la realitat, encara queda molt per arribar a dalt. Mentres descansem, quatre fotos. Els núvols i la boira no volen que hi pugem, amenacen fort  amb un missatge clar: marxa endarrere és l'arribada. Però sabeu que els hi deia jo; no he arribat fins aquí per deixar-ho estar. El meu objectiu és el cim, peti qui peti allà és on vull ser, aquesta és la meva motivació.

Un esforç fins al pròxima parada o fins el cim. Les cames gairebé no em responen, l'esquena, del pes de la motxilla, em fa mal i em molesta. La respiració i el ritme cardíac, per la meva sorpresa, van bé.

Pujar, escalar, saltar, reslliscar i finalment l'arribada, ho he aconseguit. Aquesta és la meva recompensa, les vistes i la satisfacció personal de haver arribat. 

Si! 1100 metres de desnivell és el que no sé encara que he pujat, que hi havia un altre camí més fàcil també ho descobriré més tard però tot el que ha sigut el camí i el recorregut ha valgut la pena. Esmorzem, fem fotos i agafem l'ultim alè per començar la tornada. 

            Puig Campana , 1406 metres. El Finestrat ( Alacant)

Inocència interrompuda?

L'altre dia em van preguntar que si  podia fer una associació o una identificació de  tendències de comportament desviats els quals possiblement acabessin passant per la presó en algun moment de les seves vides.

La pregunta em va sobtar ja que jo treballo amb tres col·lectius; nens petis, adolescents i dones a la presó. Aquesta és una pregunta que encara no m'havia plantejat. Sincerament quan els nens tenen tres anys pots observar conductes juganeres, amb ganes de que estiguis per ells. Als 12 les conductes canvien i la seva manera de buscar atenció ja no és volent jugant sinó provocant, aquí si que pots intuir quelcom.

Un cop veus a les dones que hi ha a la presó, no ets capaç d'imaginar-te com eren als 12 ni molt menys als 3. Ni tan se vols les reconeixeria si m'ensenyessin una foto i em diguessin mira aquestes noies han estat a la presó. No m'ho creuria.

Realment si que hi ha experiències  que ens marquen i ens desvien cap  a un camí o cap  a un altre, però dubto bastant que es pugui saber com serà la trajectòria d'una persona des de els 3 anys. Simplement s'ha de deixar evolucionar i  observar com s'adapta al medi que l'envolta , només així amb els anys és podrà predir o intuir i en una ultima instància intervenir.

Felicitats!

<< Avui és un gran dia>>

Benvingut al món de la incompetència.

La meva indignació creix a mesura que em vaig trobant pel meu camí incompetents en llocs de treball importants.

És tan injust que aquestes persones segueixin treballant a llocs, on ni tan se vols tenen la motivació ni l'interès. Si aquestes persones a més tenen al seu càrrec a altres persones això es converteix en un caos bestial. Els que estan abaix s'indignen i no treballen bé. Crec que l'incompetència s'encomana fins i tot anant a un lloc per oci també me'ls trobo.

Llavors em podríeu dir, però quan vas per oci hauries de tenir més paciència...i sí, la tinc! però una cosa és carregar-te de paciència i una altre de ben diferent és que et prenguin per tonta.Us posaré dos exemples per a què veieu d'on em ve la indignació.

El primer és el d'oci. Vaig anar a esquiar i vaig anar a llogar les botes  i els hi vam preguntar als de la botiga si ens podien posar bé les fixacions dels esquis. Ens van dir que cap problema, que això era un moment. I quina és la sorpresa quan arribem a pistes? Que les fixacions no estan ben col·locades però no ben col·locades per mil·límetres sinó que gairebé hi cabien les dues botes en una fixació.

I per últim, en el món laboral. una monitora de menjador en un patí de 30 nens de P3, els quals no paren de jugar. La noia no sap fer res més que posar-se a llimar les ungles en comptes de mirar què fan els nens, res per si s'obren el cap jugant.

En fi, en podria explicar més perquè últimament me'ls estic trobant tots però crec que amb això ja en teniu prou.

Barcelona és...

...creadora de somnis

...centralitzada
...destructora del medi ambient
...formadora de persones
...impersonal
...impactant
...impacient
...imperfecta
...imprevista
...individualista
...infinita
...la ciutat de les oportunitats
...lluitadora
...solidària

Converses estúpides.

L'altre dia estava al metro i vaig sentir una conversa entre un noi i una noia. Estaven parlant de la sinceritat de les parelles i que era molt important i tot plegat. A tot això la noia que parlava va dir, home però quan algú fa menjar i aquest no està bo no s'ha de dir res. Simplement s'ha dir que està bo per a què torni a cuinar. I el noi va remarcar, clar això és el que s'ha de dir.

Avere estamos locos o què?, si una cosa està dolenta o està millorable s'ha dir, perquè és la manera  de progressar, la manera de canviar, la manera de fer les coses bé. Si no et diuen res, no sabràs que ho estas fent malament i per tant ho seguiràs fent igual.
I una altra cosa és que es converteixi en una obligació, en quelcom  que està fixe i no es pot canviar. 

Per favor refelxionem-hi.