Carpe diem.

“Viu el moment”

Com cada expressió tothom se la pren com vol, però no podem o des de el meu punt de vista crec que no es viable, fer un carpe diem constant. Hi ha vegades que he desitjat que arribés un determinat dia, i en aquell precís moment no gaudia del present per què la meva ment estava en un temps futur. Oblidant-me momentàniament del present. Un carpe diem és, o jo l’utilitzo, per un determinant moment o per un determinat dia. Es possible que una dia visquí més que mai aquell moment, i que en una estona oblidi tot el que m’envolta però això no ho puc fer sempre, i crec que hi ha poc gent que ho puigui fer.

En fi , la meva curiositat recau en la variabilitat del ésser humà la qual produeix paraules, frases, expressions i qualsevol tipus de representació lingüística amb significats i interpretacions diferents.

El ser humano es extraordinario.

No me mires que me mojas.

Quan era petita i estàvem al pati de l’escola a vegades fèiem una sèrie de gestos amb les mans que volien dir xorrades. Per exemple; depèn com posessis els dits de les mans volia dir te quiero o te mato o alguna cosa així, no ho recordo gairebé. Quan vas creixent aquestes coses creus que les deixes enrere però crec que els gestos que abans feia encara ara segueixen tenint un significat . Que vol dir una picada d’ullet? És un signe de complicitat no cal pensar en termes d’amor o sexe, aquí tot si val. Que vol dir una mirada als llavis?que vol dir un toquet a la cama, o una puntada de peu per sota la taula? I que et treguin la llengua? Evidentment que cadascú té els seus signes i els fa servir i els dota del significat que vol però crec que hi ha alguns signes que són universals. Per tan si jo els hi faig a la persona que tinc davant i el del seu costat em veu, sabrà el significat. Pot ser m’equivoco i no tothom els fa servir però en qualsevol cas per aquelles persones que encara els fem servir no oblidem que era un joc de nens, el qual l’hem convertit en el món dels adults. I que per tant, si jo els conec un altre persona també. Així que si volem dissimular haurem de canviar les regles del joc.
“Nunca dejamos de ser niños pequeños pero nos lo creemos”

La curiosidad mató al gato.

El essers humans a vegades som tan “masoques” que sembla mentida que tinguem un cervellet per pensar. Hi ha una cosa que mai podré entendre, la curiositat passa per sobre de tos els mals de cap. Un exemple típic i tòpic; estàs surtin amb un noi i el principi no vols parlar de les antigues relacions d’aquella persona, però amb el temps ho acabes fent i el pitjor de tot es que acabes trobant informació que no t’agrada veure i que per molt que et faci mal no vols treuen els ulls d’allà. Per què la curiositat va tan enllà? Serà per què vols agafar perspectiva? Saber com és aquella persona fora del teu cercle? Per què no te’n fies ni de la teva ombra? Per proves? Per què? No ho entenc? Però és així i com més busques més raons trobes per seguir buscant, en fi sigui com sigui tinc una curiositat que no m’ha matat per algun dia ho farà.

PD: Quan vegis una porta i tinguis ganes de obri-la ADVERTÈNCIA ni tan sols t’acostis al pany.

Com veig el destí?

El destí és metafòricament com una persona que vol intentar creuar un poble. En el qual tu ets un punt petit en mig d’allò desconegut. Et creues a gent que t’aportarà coses bones i/o dolentes, en tot cas et donaran el saber, aquell que determinarà on aniràs i que hauràs de fer per afrontar allò que vols. Hi haurà gent que s’hi quedarà i d’altre que marxarà, alguns que passaran només de refil i que tot i haver-los tractat poc et marcaran un abans i un desprès. Persones que creus que no t’aporten res però en el fons tots donem coses, per petites que siguin, sempre tindran significat.

Que passes d’una etapa a una altre elegint que deixaràs enrere i que no permetràs deixar-ho mai. Que allò nou és temor, por, incertesa però també esperança, visió de futur i perquè no ganes de canvis.

Vull anar creixent amb els dies, creixent d’aquelles persones, enriquint-me i formant-me. Però a mesura que passen els dies els canvis s’aproximen i et fan por, por de distància, por de no comunicació, por de no relació...som-hi?

“Camins que ara s’esvaeixen , camins que hem de fer sols, mai és massa tard per tornar a començar...”

Gràcies!

Les agulles

Deixa’m penjar-me de l’agulla que marca les hores, tu agafa’t de la minutera i agafem el temps per on no ens pugi fer res del que no estigui en les nostres mans. Anem a exprimir cada segon i cada minut al nostre ball, aquest que mai pot perdre el compàs i si ho fa, no passa res...tornem a repetir, que ningú neix ensenyat. Això sí ,si per qualsevol cosa et deixes anar sempre ens quedarà l’agulla que marca els segons, aquesta és molt fràgil però per casos d’emergència sempre va bé.

En qualsevol cas fem que el temps sigui nostre i que sigui ell qui ens acompanyi en les nostres aventures i no pas qui les controla.