Els petits plaers de l'hivern

Un despertar sota milers de mantes a l'hivern.

L'olor del cafè acabat de fer.

Un passeig per la platja.

La dolçor d'una xocolata desfeta.

Una bona rosa per acompanyar el dinar.

Una tarda plujosa d'hivern.

Crispetes, manta, fred i pel·lícula.

Unes torrades a la llar de foc.

Una posta de sol rogent.

Una dutxa d'aigua molt calenta.

La neu acabada de caure.

El fred només a la cara.

Escudella amb pilota de l'àvia.

No és tan difícil ser feliç.

Aprendre a ser independent.

Naixem sent dependents i hem d'aprendre ha ser independents.

La valorització dels altres ens dóna ànims i la desvalorització ens pot destorçar. El més sa és no estar enganxat aquest tipus de reforçaments. Però no és fàcil, s'aprèn a base de cometre errors, d'observar com aquestes conductes enfonsen a persones i no s'aixequen fins que algú els torna a aixecar. Quantes vegades hauré sentit busco la meva mitja taronja. I jo em pregunto per a què buscar-ne mitja, si en realitat primer hem de ser una taronja sencera? Som únics i cadascú de nosaltres es té en una primera instància a ell mateix. Perquè no ens cuidem, ens estimem, ens diem coses positives i fem que això repercuteix ens els altres, però per decisió pròpia. No parlo d'egocentrisme ni d'egoisme. Sinó d'estimar-se un mateix i cuidar-se per si mateix, que el reforçament extern sigui un premi i no una dependència.
Si jo m'estimo jo podré estimar, si jo em cuido jo podré cuidar.

Aquesta potser la part teòrica però i a la pràctica com es desenvolupa això?
Sinceritat, maduresa, confiança, negociació i consens. Una comunicació de qualitat i amb consonància amb el què un mateix sent.

Operació desesperació

Arribats al cotxe ens canviem la roba que fa olor a suor i ens posem una de neta. Ens preparem per fer la tornada d’unes tres horetes cap a Barcelona. La primera hora, somriures, bromes, explicacions, parades i arrencades previstes. La segona hora relaxats escoltem la ràdio, el futbol, l’home que puja en una càpsula i es vol llençar, tota una proesa. La següent, les cares comencen a canviar. Les notícies de la ràdio informen que hi ha retencions en el nostre sentit. Cinc kilòmetres, en principi no són res. Trenta minuts més tard, ja en són vuit.

Les tres hores previstes ja no seran les mateixes. Ens distraiem mirant els cotxes del davant, els del darrere i estem pendents de l’home que segueix pujant amb la càpsula.

Les notícies de la ràdio augmenten els kilòmetres però nosaltres no avancem cap metre. El cotxe no passa de primera, la relaxació de tot el pont comença a desaparèixer, per donar pas a la ràbia. Els pensaments no paren de venir-nos al cap;  perquè no hi havíem pensat, com pot ser que cada cap de setmana passi el mateix i ningú és torni boig. Segueix passant el temps, acaba el segon partit de futbol, l’home ja s’ha llençat i no s’ha fet mal i nosaltres hem avançat pocs metres. Quatre hores i mitja, i encara no estem a l’entrada de Barcelona. Això és un infern, la desesperació pren forma i no podem més. Volem arribar però no hi ha manera d’avançar. Cinc hores i mitja més tard, arribem a Barcelona.

No m’ho puc creure, mai m’havia sentit tan impotent, tan desesperada i tan esgotada d’estar en una operació tornada.

Mai més tornaré a Barcelona per un pont.

La impersonalitat d’un moment personal

Asseguda en una terrassa prenent un cafè em dedico a mirar quina classe de persones m’envolten. Intento esbrinar què es diuen, quina relació poden tenir, quines senyals corporals emeten, tot un seguit de missatges que em durà com a mínim una tarda.

Al meu costat una parella prenent un gelat. Ella mirant-se la seva parella amb una cara de preocupació, en la qual si llegia: ei soc aquí!. Ell mirant el mòbil i somrient, ignorant per complert qui tenia davant. El silenci s’apoderava dels dos i la incomoditat d’ella anava en augment. Així van passar una mitja hora, quan ella va decidir aixecar-se per marxar, ell sense mirar-la als ulls es va aixecar i la va seguir.

A l’altre costat, una família composada per dos nens i dos adults. Un dels nens fent entremaliadures a les altres taules, l’altre nen enganxat a una maquineta de color negre que no parava d’emetre un soroll estrident. Si no fos perquè conec aquestes consoles hagués jurat que era una maquina d’absorbir nens. Els adults, els dos ocupats mirant i fent gracietes amb els mòbils, tot plegat una pena.

Aquests són dos exemples a l’atzar però que cada vegada més s’estan multiplicant. La gent ha deixat integrar el mòbil amb Internet com una part del seu cos, pendent del què hi diuen i de qui diu la tonteria més gran i obviant la companyia que tenen al davant. No ho suporto, no puc evitar sentir-me ofesa quan algú no té en compte la companyia presencial d’una persona.

M’agradaria poder cridar, tatuar, impulsar a fer servir correctament i amb moderació aquestes tecnologies, intentant evitar aquest estat d’estupidesa mental que proporciona.

Dintre de l'aigua

El món aquàtic aquest que per naturalesa no ens ha estat assignat. Passem nou mesos dintre de quelcom similar però després tot és fora d’aquest medi.

Neixem amb els cromoses d’ambos pares i la genètica fa la resta, crea éssers amb malformacions per errors produïts en el transcurs del creixement de l’embrió i també crea éssers ben desenvolupats. Això no t’assegura que sigui una criatura amb totes les seves capacitats. El moment del part un altre entrebanc. Complicat, complexe i desesperador.

Tot plegat un cúmul de circumstàncies properes a fer patir aquells qui comencen un nou rol en la seva vida; ser pares.

Nens que neixen amb discapacitats o nens que adquireixen discapacitats, resulten una gran dedicació, esforç, comprensió i paciència per part dels pares.

M’agradaria posar-me dintre del cap d’aquests nens quan són a l’aigua. La felicitat els omple la cara i les discapacitats es queden a fora d’ella. Neden, somriuen, s’enfonsen, ho fan tot, són per un petit moment feliços de sentir-se lliures i flotar. Esquitxar, jugar, cridar, nedar i sobre tot  lliures de totes les limitacions que tenen en un medi que no és aquàtic.

Jo em pregunto què ha de tenir l’aigua o quin és el significat que ells hi atribueixen, m’agradaria poder-me ficar per una escletxa dels seus caps i trobar la resposta o respostes.

Al límit

Els músculs en tensió, una pala a la dreta i una altra a l'esquerra. El sol a l'esquena i l'olor de mar que ens envolta per acompanyar-nos en tot el nostre recorregut amb kayak. Un forat en una roca, ens hi anem acostant i resulta que és una cova. A mesura que avancem la foscor ens va engolint, el soroll del mar que pica contra les roques es un soroll estrident i que no et transmet gaire confiança. Cada vegada anem més endins, noto una sensació que es va apoderant de mi, és por. Por a la foscor, no veig res i qualsevol cosa em podria fer cridar. Necessitava sortir d’allà i tornar a veure la llum del sol. Un cop a fora, em bé al cap una sola paraula: autosuperació, necessito tornar a entrar per dir-me a mi mateixa que ho puc fer i que puc deixar de sentir por. A la segona vegada la emoció ja no es tan pronunciada i em permet gaudir del moment.

Suor a la cara, pes a l'esquena, les mans vermelles del fred. Deixant al darrere les roques més esmolades. El Pedraforca, un repte en tota regla. Una salt, per seguir endavant i de cop, un peu mal col·locat. La sensació de caure al buit m’envaeix tot el cos i em paralitza. Ven agafada a la roca, respiro fort i em tranquil·litzo. Jo ho puc fer, jo puc seguir avançant.

Aquestes  són dues sensacions que vaig tenir en moments d’aventura, és curiós com el control d’aquestes emocions i aquests sentiments poden ajudar-te a seguir avançant en el camí. I com et fan sentir molt millor i molt més apte per continuar.

M'agrada que la natura em posi obstacles per sentir-me capaç de superar-los.

Insensibilitat televisiva.

Miro el rellotge són dos quarts de dues, una bona hora per fer el dinar. De fons escolto música per a fer més lúdica la preparació de l’àpat.

A les dues em poso a dinar. El canal televisiu escollit: les notícies, per saber què passa al món.

1er plat:

Amanida variada acompanyada de dos-cents morts a l’altre punta del món.  L’amaneixes amb imatges de sang, cossos morts al terra i un nen petit en mans dels soldats.

2n plat:

Peix a la planxa acompanyat de més imatges de persones mortes i ferits amb sang, amb molta sang, a les diferents parts del cos, aquest accident però està al costat del nostre continent.

Postres:

Flam d’ou amb una cullerada de persones desnonades que han de marxar del seus habitatges per anar a un alberg.

Sembla que només dini males noticies, tantes imatges sensacionalistes fan que pugui ser capaç d’ingerir aliments mentres observo l’espectacle.

Ja n’hi ha prou! Vull un menú diferent!

Malauradament el que hauré de fer és canviar de restaurant i no pas de menú. 

Conversación.

N: ¿Papa tu eres feliz?

P: Si claro.

N: Pero…tu casi nunca te ríes.

P: ¿Porque debería hacerlo?

N: No se, Mama me ha dicho que la felicidad es cuando uno ríe mucho.

P: ¿Eso te ha dicho Mama?

N: Sí.

P: Mira, la felicidad no se cuenta por las risas que tienes sino por tener aquello que quieres. Puedes reír sin que ello comporte felicidad. Es algo más grande, tan grande que no lo podrías coger con las manos.

N: Ah!!¿Entonces tú eres feliz, no? ¿Tienes a Mama y me tienes a mi , no?

P: Si, pero la felicidad es una mezcla de todas aquellas personas que te quieren y que te lo demuestran, y que sin ellas la vida no tendría sentido. ¿Lo entiendes ahora?

N: Ah!! Si!! Sí, ahora lo entiendo…pero yo no soy feliz.

P:¿Porqué? 

N: Por que no tengo a quien quiero.

P: ¿Ah, no?

N: No! Ella no me quiere, pasa de mí en el recreo.

P: No te preocupes por ello, cuando vayas creciendo sabrás quien te hace feliz. Será entonces cuando deberás esforzarte para lograrlo.

N: Aha! ¿Entonces, cuando sea grande sabré que tengo que hacer, no?… ¿Pero? por qué cuando ves a María sonríes de una manera tan diferente?

P: ¿Tan diferente? No te entiendo…

N: Pues que cuando miras a Mama no sonríes igual.

P: Eso lo entenderás cuando seas grande, no siempre se tiene a quien se quiere. 

N: Sabes Papa, Mama dice que a los mentirosos les crece la nariz …y tu la tienes muy grande.

Avui és un gran dia.

Ja ha arribat el moment, per fi!

El teu naixement. Tothom està feliç i desitja veure’t. En el millor del casos et portaran un vestit blanc, en el pitjor un de color rosa. Per a que de ven petita sàpigues quin és el color que t’identifica. Espero que les primeres joguines que et portin siguin toves, suaus i que tinguin molts colors. Potser serà  un os o un lleó però espero que no sigui una nina.

Quan creixis, segurament jugaràs amb Barbie o amb Nancy o amb alguna d’aquestes nines de plàstic que marquen, un altre cop, un estil de noia a seguir. Les bambes que portis segur que seran brillants i roses, i inclòs faran llum si balles. No estic segura que aquestes bambes aguantin els esports que hauries de fer però, no passa res, ja trobaràs alguna tàctica per aprendre a dir que no et trobes bé per no realitzar-lo. El futbol quelcom que odiaràs i que segur que aprendràs que només és de homes.

Les teves opinions al costat de les de un noi molt probablement, en una primera instancia, no siguin escoltades. De ben segur que si ho dius amb un to més alt i amb cara de pocs amics, potser llavors sí que et fan cas.

Ja n’hi ha prou. Avui és el NOSTRE dia. Trenquem els prototips d’infància femenina i les diferenciacions que proporciona la societat respecte la dona. Lluitem des de la diferència per trobar una igualtat de drets i d’oportunitats.

Deixem enrere el “com ha de ser una dona” per deixar via lliure a l’expressió pròpia. Mostrar-se tal i com una es sent, i no tal i com li diuen que s’ha de sentir. Això si sempre amb coherència  i amb consciència de que es una mateixa la que esta decidint.

Que si esculls el color rosa que sigui perquè t’agrada i no perquè des de ben petita és el que t’han posat. 

Sempre amb mi!

Un petit caos.

12:05 am, la directora de l'escola es presenta a l'aula on estem tots reunits i comença a parlar:

-Nois avui hem de tenir els ulls ven oberts, hem de fer menjar als nens ràpidament perquè durant el dinar els pares els vindran a buscar. Fora tonteries, cap mirament, han de menjar abans de que vinguin els seus pares. Tranquils estareu informats de tots els avisos que es donin pel meteocat. La nostra missió és que a les 15 l'escola estigui desallotjada. No hi pot haver ningú, perquè la nevada, la Gran nevada es preveu a les 16 i per aquelles hores la gent ja ha de ser a casa . Ha quedat clar?

Evidentment que ha quedat clar, vaja bogeria. S'acaba el món, tot va tant ràpid, els nens es posen nerviosos, les mestres també i els pares van venint a poc a poc a recollir als nens. A les tres tothom fora.

Començo a baixar de l'escola, els carres plens de sal, dues maquines lleva neus a la cantonada d'un carrer i milers de cotxes amb nens a dintre. El caos s'ha apoderat de Barcelona. Miro el cel i penso que no serà per tant, no potser que sigui com l'altre vegada. N'estan fent un gra massa.

Les notícies van allargant la previsió de la nevada, ara ja no arriba a les 16 sinó a les 18. Demanen que ningú surti de casa si no es imprescindible. Tot plegat una alarmant situació per a res. No va succeir res, simplement el caos es va apoderar de tothom sense que hi hagués un perill imminent.

La meva posició respecte això, crec que son més o menys comprensibles les mesures pels antecedents que hi van haver fa dos anys però crec que hi ha hagut punts en els que es van passar. Crec que estava bastant clar que a Barcelona no anava a nevar però com diu el fet; mas vale prevenir que curar.

Educació.

Tots els actes haurien d’anar acompanyats d'una conseqüència, ja sigui positiva o negativa.

Això és el que, entre d'altres coses, s'hauria d'ensenyar als nens. I que les coses ben fetes són mereixedores d’elogis, de premis i de quelcom positiu però que les coses mal fetes també tenen un preu. Això és molt fàcil a la teoria però és molt complicat si tots els entorns en el qual el nen es desenvolupa no van a la una.

Les mestres de classe fan una feina d'ensenyament i alhora estan educant, les monitores de menjadors,d'extraescolars també ensenyen i eduquen. Els pares són els qui eduquen i ensenyen. Es aquí on hi hauria d'haver una harmonia entre totes les persones que eduquen a un nen. Perquè per molt que és pugui fer fora de casa si en aquesta se li permet tot, no té un resultat bo. Es llavors quan el nen, procura boicotejar als altres llocs per tal de cridar l'atenció o aconseguir allò que vol. Es per això que resulta difícil corregir conductes apreses a casa. No obstant, no és impossible i tots els nens tenen les capacitats per entendre i corregir allò que no li és permès. Això sí amb paciència, amb molta paciència s'aconsegueixen coses extraordinàries.

Un nadal diferent.

Es el primer Nadal que no paso a casa. La meva sensació és estranya perquè a dia d'avui encara no tinc la sensació d'haver passat les vacances de Nadal.

La meva sensació és d'haver passat una setmana de vacances, en la qual he rebut i he fet regals. Però no ha tingut el significat dels altres anys. Jo era de les que pensava que el dia de Nadal és màgic perquè et reuneixes amb la família i es crea una atmosfera d’il•lusió, però en realitat aquesta atmosfera es pot produir  un altre dia i en un altre lloc. He pasat el dia 25 igual que el dia 24 i el dia 23, treballant i amb gent que no coneixia de res. Hem creat una petita família postissa per sobreportar aquests dies però si la gent que t’estimes no hi és, res és igual. Quan vaig aterrar ja era cap d'any, en la festa d’aquest dia hi havia molta gent que m'estimava però estic convençuda que si no ho ha hagués pasat amb ells, el dia no hagués estat tant especial.

Recordo que m’agradava pasejar pels carrers plens de llums de nadal i de gent amb boses a la ma però aquest any només he percebut la persones amb regals . Això ja no m’ha agradat tant. Potser aquesta és la realitat que hi ha, quan treballes o quan el Nadal només són regals, la màgia del Nadal desapareix.

Despres de tot plegat he arribat a la conclusió que les festes són i esdevenen importants quan les pases amb les persones que estimes i no quan et diuen que es Nadal.

Així que espero hagueu tingut unes dues setmanes de consumisme i alegries familiars. I sobretot una bona entrada d’any.

Dies de pluja.

Per fi arribo a casa, tota xopa perquè esta diluviant. Tot està a les fosques i hi fa molt de fred.

Decideixo treure'm la roba perquè si hi estic dos minuts més només em caldrà el sabó per acabar la dutxa. Em desvesteixo poc a poc, primer els mitjons. Quan me'ls trec sembla que hi hagi pintura en ells. Continuu amb el texans que s'han convertit en una espècie de vestit de neoprè, impossible de treure, s'han enganxat com si fos una segona pell. Desprès de 10 minuts intentant, ho aconsegueixo. La samarreta, que si algú hi hagués estat present hagués fet el comentari pertinent; vols jugar a mis camiseta mojada. I per últim, la roba interior. Aquesta també està xopa. Tot i portar el paraigües no hi ha hagut res que s'hagi salvat.

Poso en marxa la calefacció i em dirigeixo cap al bany, avui ho tinc decidit; malgastaré l'aigua però ho necessito, em faré una banyera de sals aromàtiques molt calenta. Ho faré bé, posaré música relaxant i la llum molt tènue per fer de l'estona del bany un petit plaer.

Vagi a buscar les sals i el pijama per tenir-ho tot a ma, una cop ja ho tinc em dirigeixo cap al bany. Quan vaig pel passadís ja començo a sentir-me millor, tinc menys fred i començo a notar que els músculs se'm relaxen, només de pensar en el gran moment.

Quina és la meva sorpresa quan arribo al bany?

 Hi ha una nota que hi posa;

" Avui han vingut els de l'aigua, m'han dit que no funciona el calentador. Demà al matí vindran a solucionar-ho. Al final vindrè a sopar, un peto."

No m'ho puc creure!. De cop tota l'aigua freda que havia rebut de la pluja no és res comparable amb la que acabo de rebre. No pot ser, de cop noto que el meu cos agafa fred, els músculs em pesen i la cara de felicitat va desapareixent poc a poc per donar pas a la d'enfadada. Ara hauré d'anar a casa de la venia a dutxar-me ràpidament.

Què fàcil és refugiar-se en un record positiu i que dura pot ser la realitat.

Sweet home.

Desprès de tot aquí no s'hi està tant malament. S'està calentet, no passa aire i es silenciós. Què més necessito per reflexionar? en realitat no necessito res més que el meu propi espai i trobar-me amb els meus propis pensaments i reflexions. Necessito trobar la meva pròpia bombolla , aquella que em serveix de refugi. Un refugi que cada vegada més s'assembla a una habitació, on cada vegada hi passo menys temps però que quan hi estic es com si estigues a casa. 

Un lloc blanc amb un sofà molt còmode i amb un munt de fotos, de frases i sobretot de records en format comprimit. En aquests hi ha guardats les resolucions dels meus conflictes, de les meves preses de decisions i també de les meves errades. Aquestes últimes tenen un format molt petit però són prou intensos com per a que sorgeixi un petit avis ; NO HO TORNIS A FER. Es curiós quan diuen que l'home pot caure amb la mateixa pedra dues vegades, suposo que es per això que intento no esborrar aquestes carpetes, aquestes que sempre em seran útils per avançar i no caure.

Un cop revisades aquestes carpetes, contemplades les fotos i trobada la postura més còmode es quan comença el ritual, que et preocupa? que hi has vingut a buscar? quina resposta necessites? què et succeïx?...i es llavors quan començo a meditar i a relaxar-me per a trobar una decisió. Aquesta que m'ajudarà a triar el millor camí en aquella situació.

L'escencia del muntanyissme.

Gasoil: 20 euros
Guia Alpina Núria-Puigmal: 11 euros
Menjar: 18 euros

Aixecar-nos a les 5:30 del matí amb les lleganyes en els ulls, per sortir a les 6 direcció Queralbs (1236m). Temps estimat 1:30'. Massa d'hora per tant poc temps descansat, entre una cosa i una altre a les 9 hi arribem. Ens posem les botes, acabem de posar el menjar i les aigües a la motxilla i amunt. De Queralbs a Fontalba (2065 m) 11km de pista forestal. Els ànims estan a tope. Comencem a caminar i decidim fer autoestop, un home de Platja d'Aro amb el seu 4x4 i el seu gos, ens porta amunt fins al principi del camí. Més endavant descobrirem que aquesta serà la clau del èxit de la ruta. 9:30 mapa i brúixola en ma comencem el camí; primera fita Puigmal (2911 m). De camí ens trobem dos cims; el de la Dou (2462 m) i el dels Borruts ( 2673m). Fem petites parades, per recuperar l'alè i menjar quelcom que ens proporcioni energia immediata. A les 12, amb les forces a mig carregar, coronem el cim del Puigmal. Ens fem les fotos pertinents per donar crèdit al que acabem d'aconseguir. Tornem a agafar el mapa i la brúixola, aquest cop per desviar-nos per un camí que poques persones de les que hi ha allà donen crèdit a que es pugui realitzar.Següent fita pic de Finestrelles (2828 m),abans però coronem el Puigmail Petit de Segre ( 2819m), el Puigmal de Segre (2843m) i el Puig de la Coma de Finestrelles (2744m). El dia continua i aquesta vegada el temps no ens està acompanyant, s'estan formant uns núvols que amenacen amb tempesta i a més a més la boira ens guanya terreny. Dificultat afegida, no veiem res més que el camí i de tant en tant, quan la boira ens dona un respir, les vistes que seguim. No ens descuidem de la davallada de l'oxigen. Ens orientem amb el mapa, la brúixola i la seva perseverança, seguretat, confiança i orientació. A cada pas, les forces van mimbant i la moral decaiguen, ja que no sabem quan trigarem a arribar a la barraca de Noufonts. Entre la boira, isards que passegen per casa seva i àguiles que proven el seu vol per aquestes fantàstiques terres. Cim de Núria (2789m), cim del Coll d’Eina (2771m), cim del Pic d’Eina (2830m); 18 pm ens acostem al final de la jornada, ara ja fa estona que he perdut l'orientació, la boria cada vegada més densa em provoca una davallada de la moral molt gran. Les forces físiques comencen a tocar el seu límit. L'últim cim el de Noufonts ( 2861m). Arribat aquest cim, ja només queda l'últim esforç arribar al coll i poder plantar la tenda. Incertesa, dubtes i sobretot por a un camí erroni. 18:30 pm, arribem al coll. Les forces estan a zero però la sensació de superació, la força d'haver aconseguit la primera ruta, ens donen l'energia suficient per muntar la tenda i descansar per preparar i afrontar un nou dia. Això si, si la boira persisteix, anul·lem la ruta prevista i baixem per Núria. Un dia ens la podem jugar, dos no. Sopem i ens preparem per recuperar totes les energies. 20 pm tanquem els ulls per descansar i donar pas a una nova jornada.

7:30 ens aixequem, entre el soroll del vent que pica contra la tenda i els raig de sol que entren. Això és una bona senyal, no hi ha boira per tant la ruta prevista la podrem realitzar. Esmorzem, recollim, contemplem les vistes que el dia anterior no vam poder veure i ens preparem per sortir.

8:30 comencem la ruta, primera fita el cim de Noucreus (2799m). Pel camí ens trobem més isards, aquest cop en són molts, un bon ramat que ens segueixen de ben aprop. Fossa del Gegant (2808m) el següent cim. Comencem a trobar-nos diferents animals; vaques i cavalls. Parlant, observant i contemplant ens equivoquem de camí però tornem enrere per no desviar-nos de la ruta preestablerta. Objectius cim de l'Infern ( 2859m ) i Bastiments (2882 m). Una ruta que en principi en el mapa sembla senzilla, es converteix en realitat en un camí ple de pedres mal posades i roques trencades. Hem de canviar de modalitat, ara ja no només caminem que sinó que hem d'escalar. No fins el punt de necessitar cordes però si fins el punt d'haver de saltar i assegurar els tres punts de recolzament, aixì realitzem baixades i pujades que no són gens fàcils.

11 am Pic de l'Infern ( 2859 m), coronant de camí el cim Superior de la Vaca (2826 m) i el cim dels Gorgs (2840m). L'Infern de lluny la forma que ens sembla que té és d'una forca, quan hi arribem també creiem que els munt de pedres que hi han abans d'arribar li donen aquest nom tant característic. Agafem forces per els dos darrers cims; Pic de Fressers (2835m) i Bastiments (2883m) , el camí no canvia gens, la dificultat és la mateixa i les forces com sempre comencen mínbar. 12:30 bastiments. Ens trobem gent que també ha fet el cim. Quan pregunten d'on venim, no s'ho poden creure i el que menys es creuen és cap a on anem. En qualsevol, cas baixem de Bastiments per afrontar l'última fita; tornar al cotxe. Ens espera una ruta molt llarga, tot i que ens pensem que no ho serà tant. També és veritat que no havíem previst; les forces físiques estarien al limit dels límits.

Baixem pel costat del riu i en topem amb ramats de vaques que es mostren indiferents davant la nostra presència. Alhora ens creuem amb cavalls que tampoc sembla que els hi importi gaire que estiguem per allà.

15 pm arribem al refugi de Coma de Vaca. Aquí ens enduem una decepció, queden 3:40 hores per baixar i per poder-ho fer hem de pujar un xic. Me'n fonso perquè crec que en aquells moments no puc més. Vull arribar al cotxe i no tinc forces per seguir. Moments d'incertesa però de ràpida recuperació; l'últim esforç per aconseguir allò que ens havíem proposat. Ruta llarga, parades més sovint per recuperar l'alè.

18 arribada a la central elèctrica, creiem que ja hem arribat però ens tornem a decebre. Trobar-nos la última de les pujades fins al cotxe, 25 minuts per la carretera. Ara si treiem les reserves del nostre cos per arribar al final. 18:30 toquem el cotxe, gairebé no ens ho creiem. Hem arribat, amb les forces a zero però amb un sentiem molt fort. Hem aconseguit allò que ens havíem proposat i que si; ara puc dir que es una bogeria. En dos dies 18 pic coronats i uns 2000 de metres acumulats.

                                                    Tot això no té preu...

Per a tota la resta; visa carnet jove.

2.

Per que tot no era com abans, ja fa temps que les coses havien canviat. Ell distant i ella  amb incertesa, però cap feia l'esforç per parlar. 

I arribat un dia, ell va trencar el silenci...el silenci de molts anys erere, aquest que feia ennegrir el cor de tots dos. Algun dia entendràs petita que el que hi guardes en el fons amb clau, que reprimeixes, que rebutges i que amagues algun dia tornar a brotar i llavors no tindrà frenada. No podràs evitar-ho i explotarà.

De cop les coses van canviar, les distàncies es van escurçar i ara ja es podien tocar la pell. Va ser instantani, el foc va ressorgir del fons, tal i com ell havia dit, i es van començar a enredar els seus cosos, les seves llengües i les seves parts. Tot es va convertir en un record rememorat i reviscut, era tant real que fins i tot es podia confondre...realitat? o somni? 

Mentres pensava això, l'olor a cos nu, a calor, a saliva li feia posar l'olfacte a l'excitació màxima. Els ulls no paraven de parpellejar, no podien tancar-se, no donaven crèdit al que estava passant. Les mans no paraven quietes volien tocar, relliscar per la seva pell, no es volien perdre cap part del seu cos. Els ritmes alterats, la respiració embogida i el cor accelerat, el que escoltava era com música dolça per a relaxar-se i deixar pas al gust; tornar a assaborir la seva essència.

Sense dubte tenir els sentits a la màxima expressió per deixar pas al més immens dels orgasmes. Aquell que semblava infinit i que feia temps que no tenia. No el recordava tant explosiu ni tant plaent.

Quan tot va tornar al seu lloc es van adonar que allò no havia sigut un somni sinó que havia passat i en realitat mai havia deixat d'estar allà. Simplement s'havia evitat i mai s'havia reconegut.

Assistits.

Em poso  a la dutxa arrastrant tot el meu cos. Obro l'aixeta de l'aigua i noto com les gotes es passegen lliurement pel meu cos, sense permís de ningú fan la seva. Em vesteixo, em poso colònia i em maquillo per intentar dissimular el cansament de la meva cara. Potser no es nota tant. Arribada al lloc somric, explico coses divertides i escolto allò que m'expliquen...en realitat la meva ment no hi és present però si el meu cos.

Torno a la realitat, aquella que em demostra que el meu cos és la presó de la meva ment. Que no puc mourem sense algú i no puc fer res sense aquesta persona. Sóc  presonera del meu propi cos, allà on vagi aquesta serà la meva penitencia...

El carpe diem d'unes vacances.

El moment dels impulsos sexuals immediats;

Ara vol menjar-li la boca al que té al costat. Conseqüències cap, avantatges saciar la seva necessitat. Doncs vamos allà. Mai havia vist quelcom així. El no importar tenir parella, el no importar que aquesta estigui al costat i el no importar que al cap de 10 minuts canvis de boca. Simplement és el aquí i l'ara.

8:25 s'aixeca per començar el dia.
8:30 la primera pastilla; aquesta és per l'Artrosi.
8:35 es disposa  a esmorzar, no pot menjar res de sucre i poques coses dolces, per tant una tros de pa amb embotit però també ha de ser sense sal, per tant formatge.
9:00 la segona pastilla aquesta és per a l'estomac, per preparar una barrera per a que no se li facin ulceres.
9:30 fer el dinar per la família.
10:30 anar a comprar menjar.
1:00 arriba tothom.
1:05 tercera pastilla aquesta pel cor.
1:30 frega els plats, neteja la taula i la cuina.
15:00 quarta pastilla per el reuma.
15.05 fa la bogada,  neteja el menjador i  fa el sopar.
17:00 anar a la guarderia a buscar el net.
17:05 donar un tomb al parc amb el net, jugar amb ell, donar-li el berenar.
20:00 tothom torna a ser a casa. Ningú ajuda a posar la taula. Tots exigeixen l'àpat.
21:00 fregar els plats i recollir la cuina.
22:30 tothom està al sofà, no hi ha un espai per ella.
22:35 marxa a dormir.
22:40 l'ultima pastilla, un somnífer per oblidar el dia d'avui i per agafar forces per demà.

A vegades diuen que no som màquines...