Feliç 2011!

Un any més, aquí estic davant de l'ordinador pensant i recomptant com ha estat aquest 2010. 

Cada any que passa és un any d'experiència, de coneixement i de descobriment. En aquest hi han passat moltes coses, de les quals cada una m'ha ensenyat que no tot es pot calcular i que no tot es pot preveure. He conegut a gent diferent i sobretot gent que m'ha donat claus per anar obrint parts de mi que no sabia que tenien pany.

He pogut descobrir  que tot allò que m'envolta és tan enriquidor per mi i pel desenvolupament de la meva personalitat, que això fa que desitgi un altre any similar. Que a vegades no saps qui són els que t'envolten fins que preguntes, fins que descobreixes, fins que trobes la connexió per entrar a dintre seu. I es llavors quan t'hi enganxes, perquè el que hi veus és tan estrany, tan bell i tan encantador que t'hi quedaries una bona estona. I es aquí on em trobo a mi mateixa, i on m'hi sento com a casa.

Amb un dels meus grans somriures...Us desitjo un any de descobriment personal, força per lluitar contra les adversitats que es puguin presentar i sobretot molta felicitat.

Les illes medes.

El tresor que m'omple l'ànima de tranquil·litat i de pau.

I va aparèixer el silenci...

...i en aquest s'escoltava a si mateixa i es feia por. Havia desenterrat la part més profunda i negre del seu interior i ara no s'havia com tornar-la al seu lloc. Els sentiments negatius afloraven tan ràpidament que no els podia controlar, la seva conducta s'enfosquia amb el mínim detall de pressió, de canvi o d'alteració de la quotidianitat. Els experts diuen que la única manera de tornar-ho al lloc és fent un canvi radical, el qual és el camí més ràpid però no el més sa, o combatre la foscor, un camí ple d'incoherències emmascarades de ràbia i amargor.  Es preguntava, a cada segon que li quedava, si realment valia la pena. Si les coses tornarien al seu lloc. 

Diuen que el primer pas és saber que estas malament, que hi ha quelcom que t'entristeix i que això et bloqueja. El segon pas és saber si això es pot solucionar i saber-ne el preu. I el tercer, i  últim, és decidir...

Ara ja havia decidit, s'enfonsava lentament cap el fons del llac preguntant-se si realment havia escollit bé.

On estas? Cada nit abans d'anar a dormir m'ho pregunto, no sé si et busco però sé que et trobo a faltar. Necessito tornar-te a sentir, tornar-te a escoltar i a qüestionar-me què em dius. Tinc ganes de remodelar i de tornar a construir, de muntar i desmuntar allò que fa temps que està en obres. Potser és l'espai, potser és el temps, potser és la gent o potser soc jo. Potser sense voler vaig prémer el boto d'apagat i per això no et veig. T'asseguro que em moro de ganes però no et trobo...potser em toca esperar...on ets inspiració?

I tu quina classe de sexe tens?

Podria fer molts i molts apartats inventant i imaginant quina classe de sexe té la gent. Podria començar per parlar del sexe tendre, aquell en el qual tots els detalls estan preparats i tot està mil·limetrat. Res pot ser brusc i tot ha de ser pausat, les llums apagades o mig obertes, els llençols una peça indispensable per cobrir el cos nu i la posició correcte; el missioner, per descomptat el noi a sobre. Podria continuar amb el sexe salvatge, aquell en el qual tot és ràpid i l'excitació la portes per corbata. Tot és agressiu, la llum encesa a la màxima potència, els ulls ven oberts per poder estar atent a tot el que pot ocórrer. Podria continuar amb el sexe d'innovació, la gracia d'aquest és que tot allò que ja s'ha fet no val. Ha de ser nou, noves postures, nous joguets, nous elements, nous llocs tot completament nou menys la persona amb qui ho fas. També s'hi pot afegir una persona però aquesta ha de ser un tercer element, mai un element principal. Podria seguir amb el sexe de supervivència, aquell que quan les dues persones es troben i poden, ho fan. Aquest és considera de supervivència perquè el sexe el considerem una necessitat bàsica per sobreviure. Pels motius que siguin es un sexe en el qual la funció és suplir la mancança de la sensació de no tenir sexe. 

En podria dir més, sense dubte, però de moment aquest em serviran. A més a més, que jo els hi hagi posat una etiqueta, que els hagi col·locat aquí no vol dir que no podrien anomenar-se d'una altre manera i per suposat, això no vol dir que no es podrien combinar. Per què el sexe és una manifestació d'una expressió corporal i sensual l'objectiu del qual és el plaer d'ambos persones. 

Així que senyors i senyores a divertir-se.

1.

A cada pas que avançava les fustes s'anaven esmicolant un cop el meu pes deixava de posar-s'hi, no hi havia marxa enrere però el que m'hi esperava no sé si seria gaire millor. En la immensa foscor d'aquell lloc els meus sentits s'aguditzaven i intentaven esbrinar cap a on em dirigia. De cop em vaig veure atrapada en una teranyina. Llavors les meves neurones es posar en màxima alerta, buscava alternatives d'una manera fugaç i esperava el moment adequat per sortir però des de el primer moment ja hi estava enganxada.

Sense saber què fer, vaig buscar a les meves butxaques quelcom que em servis per escapar i al cap d'uns minuts em trobava apretant-lo fort contra el meu pit. M'aferrava a  l'idea que ell em salvaria, la meva única esperança era aquesta i a mesura que avançava el temps m'adonava que no hi havia res pitjo que l'autoenganyament. La solució al problema estava en les meves mans i no pas en les d'aquell objecte estrany. Em vaig posar a recordar què havia fet per arribar aquell lloc i per a quines raons hi estava i de sobte em vaig trobar aferrada al fil més prim i gairebé transparent de la meva ànima. Notava com el fil conductor d'energia ja no tenia sentit, i sense més contemplacions ho vaig deixar tot, i allà em vaig quedar. Mirant-me a mi mateixa sense fer res. Perquè l'esperança de vida ja havia marxat...

Todo lo que nos gusta.

Feia molt de temps que no escoltava aquesta cançó i em ve molt de gust penjar-hi la lletra;

Sidonie, Todo lo que nos gusta.

Todo lo que nos gusta
nos va a matar mañana,
pero es mejor reinar en el infierno
que servir en el cielo.

Yo soy tu ruina
y tú mi final,
nuestro romance
es loco y fatal.

Yo soy el joven
conde victoriano
mancillando mi honor.

Tú eres la diva
que almuerza con ginebra
en el Berlín del treinta y dos.

Todo lo que nos gusta
nos va a matar mañana,
pero es mejor reinar en el infierno
que servir en el cielo.

Mis venas siempre
te llevarán
a mi sistema
nervioso central.

Tú te despides
no quieres otro drama
de función dominical.

Con paso lento
yo llevo una corona
de flores en mi funeral.

M'hi assemblo?

Ja és la cinquena vegada que m'ho diuen. Jo crec que no m'hi assemblo però la gent insisteix que si que és així.

 Què en penseu? M'hi assemblo?

Els diners no fan la felicitat...

però ajuden. Si tots hem sentit aquesta frase i tots n'hem parlat, comentat i debatut com a mínim un cop en la nostra vida. Què n'obtenim com a conclusió? doncs que no fan la felicitat però que ens ajuden. Típic cas; una persona té molts i molts de diners i no té amics o no té parella o no té ningú que es preocupi per ell. Només aquelles persones que volen la seva herència. Per altra banda tenim a aquell qui no té res però esta envoltat de gent, les seves condicions de salut o de salubritat potser no són correctes llavors. I en el punt mig, qui té diners per anar tirant i a més a més té amics. Però i si tinguéssim una persona amb molts de diners i amb molts d'amics? que pensaríem llavors? potser una falsa felicitat perquè aquells qui el rodegen en el fons només volen els diners? o realment això és el de menys?

Cada dia em passo parlant dels diners que fan falta per sobreviure, aquells què m'ajudaran a pagar les coses que fins ara paguen els pares...en definitiva aquells que em donaran la independència de la banca familiar. Cada dia és un dia a menys a un objectiu concret, l'únic que em falta trobar és quin és el número de dies al qual estic restant. Mentres no el trobi en seguiré parlant.

Fer-ho.

Despullada davant seu sento com cada centímetre de mi s'exposa a les més cruels de les revisions. Amb un sol cop d'ull m'enfonsa el més profund dels meus murs. Increïble...com s'ho ha fet. Intento tornar a aixecar-lo però ja no serà el mateix. Com hi ha entrat? no hi ha drecera, no hi ha entrada, com s'ho ha fet? Cada minut d'exposició és un anàlisis constant, en cada paraula hi descobreix les més profundes de les meves intencions, no pot ser. És tan similar a mi, sembla una replica mal feta del que jo sóc en realitat. Sap per on vaig, sap per on navego però no hi veu la direcció. Li podria ensenyar i segur que arribaria al centre de la incògnita però... val la pena? ho meditaré més per poder descobrir com fer-ho. Com poder tornar a aixecar allò que mai havia estat descobert per a ningú i ara ha vist la llum d'algú desconegut, d'algú que cada vegada més s'acosta a la clau de com obrir l'entramat del que hi amago en el subsol del meu id.

Un somni molt real.

Em desperto suant en una nit molt freda. Miro a costat i costat del dormitori i no hi ha ningú. No m'ho puc creure, tinc tot el cos embogit, la meva pell està en plena efervescència i no hi ha ningú. Acaricio l'aire perquè és l'únic que puc sentir però sento que hi ha alguna cosa que estremeix cada centímetre de la meva pell, segueixo sense creure-m'ho no hi ha ningú. Suada de cap a peus decideixo anar a la dutxa per refrescar-me...potser el record d'alguna nit esbojarrada ha fet que em despertés així.

Torno anar al llit i al cap d'uns minuts estic en un somni molt real, tant que quasi podria atrevir-me a dir que noto com m'acaricien, com descobreixen cada centímetre del meu cos i com sense jo voler-ho, les meves pulsacions comencen augmentar de manera estrepitosa, és tan real...les 4:16 de la nit em torno a despertar. No entenc que està passant em sento com si estigués en una constant difamació d'embogides sensacions, crec que no estic bé. Em toco el cap i potser està massa calent, no se si és pel que somiava o perquè tinc algunes dècimes...

En qualsevol cas dormir m'anirà bé...ara que si segueixo així potser no podré aclocar l'ull. Torno a tancar els ulls i aquest cop veig alguna cosa, alguna ombra que em penetra amb la mirada no sé perquè però torno a sentir-me com abans. Aquest cop és diferent, les distàncies s'escurcen cada vegada més i sento com s'hi el meu cos estigués a l'extrem, com si dintre de poc arribés al moment de perdre el control de les meves accions i m'endugués pel més pur dels plaers. Els llavis de l'ombra s'acosten cada vegada més a mi, no puc aguantar-ho més m'hi acosto per tal de sentir-los i ...pip,pip,pip...8:15 sona el despertador. Estic xopa de suor, decideixo posar-me el termòmetre això no és normal... 40º estava delirant.

L'enyorança de setembre.

1 de setembre; la gent comença a preparar-se les coses per començar el nou curs. Tornar a allò que el juny va finalitzar. La gent torna cap a casa perquè les vacances ja han acabat. Cada any em passa el mateix, a aquestes dades em comença a venir un sentiment d'enyorança, ganes de tornar a començar a la rutina de l'hivern, ganes que el fred torni i ganes de passar estones en el pis d'estudiants. Aquest any però, no és el mateix. El sentiment hi és però no puc recordar sensacions que tenia al pis perquè aquest any serà diferent. Tot serà nou i tot serà tornar a començar.

Sé que no començo de zero però hauré de crear noves sensacions i nous records per a què al setembre següent pugui recordar-ho amb el mateix sentiment.

El poder de l'armilla.

Arribes al Dechatlon amb la roba del carrer i ets una clienta més, passes desapercebuda entre la gent del carrer. Arribés a les taquilles, et poses l'armilla i surts a la botiga. En aquell moment et trobes a persones que t'han visualitzat i et pregunten coses. Abans no arribis a la teva secció, ja t'han preguntat tres o quatre dubtes. Un cop hi arribes, l'armilla et distingeix de la resta de gent que hi ha comprant i això et dona un coneixement, que tot i que potser no tinguis, fa que la gent cregui que el tens. Es curiós perquè ja m'he trobat amb un parell de persones que et diuen;" aconsellem que jo d'això no en tinc ni idea". Segurament es cert però el que també ho és, és que jo els primers dies tampoc en tenia ni idea però tot i així l'armilla feia que tingues una acreditació d'uns coneixements que no tenia.

Com a tots els llocs de treball en els quals has de portar tratjo distintiu, aquest et dóna el poder del saber i el poder de la raó. I sinó que li diguin a els policies.

Un amic per a cada ocasió.

Els amics de veritat és poden comptar amb els dits d'una mà. Aquests hi seran sempre en els bons i en els mals moments. A cadascun d'ells els hi explicaràs coses que potser a un altre no ho faràs, per varies raons; potser perquè no ho podran entendre i per tant no et podran donar consells adients, ho potser perquè no han passat per aquelles circumstàncies i tampoc podrien posar-se en el teu lloc (tot i aproximar-se a la situació) o simplement perquè no saben tota la història i demanar consell és una miqueta més complicat. En qualsevol cas, ets tu qui els elegix i decideix explicar o no el que et succeïx. Explicar què ha passat i com t'has sentit i sobretot tu decideixes quina part dels consells et serveix i quina no. Això no vol dir que la informació que et proporcionen sigui dolenta simplement no s'adequa al que tu esperaves o buscaves.

Hi ha una cosa que crec que hauríem de tenir clara i es que qui millor ens coneix som nosaltres mateixos i qui sap tota la informació ets tu, i que hi ha coses que ningú no sabrà, però no perquè no les vulguis explicar sinó perquè es informació pròpia que no cal que ningú sàpiga.

Ara bé si jo unís a tots els meus amics i cadascun d'ells expliques el que saben de mi, llavors si que podrien aproximar-se moltíssim a tota la meva historia biogràfica. Cadascun d'elles coneix una part de mi que és diferent o no de la d'un altre amic, i aixo és el que els fa únics. Sense ells no sóc res, sense ells la meva vida no tindria un fil argumental continuo, sense ells la meva història no tindria sentit.

Temps per escapar?

Ara és temps de crisis, de calor i d’estatut masses coses per una persona. Suportant tants comentaris tan a favor com en contra de qualsevol dels punts anteriors és un merder. Però ara sembla que s’hagi parat el temps, toca temps de mundial. Tothom es reuneix per mirar-lo i per celebrar-ho. La gent esta embogida, banderes pels carrers, gent pintada i cridant pel carrer. Vagis on vagis es nota que hi és. I la meva pregunta és; un parèntesis en un gran enrenou? O una fugida dels temes rellevants? Les noticies no paren de parlar de la vermella, sembla que totes les altres noticies s’hagin aturat, com si res més existits. Crec que no cal tan enrenou. No vull dir que ningú ho miri però que segur que hi ha coses més importants que s’estan ometent.

Els nens.

L'altre dia estava fent un joc amb els nens, que s'anomena Scattergories. Els nens havien de fer un llistat de paraules amb català i guanyava qui en tenia més. En una dels partides un dels nens em va mentir i em va dir que havia posat un seguit de paraules que no havia posat en realitat. Al principi li vaig dir; sé que m'estàs mentint però posaré en dubte la meva suposició, només et diré una cosa...no hi ha res pitjor que et menteixen en algo que és tan evident. Al cap d'uns segons el nen em va dir; si, t'estic mentint però això no és just. Jo li vaig preguntar perquè i ell em va contestar que com que era psicòloga podia llegir la ment dels altres i podia endevinar els perquè de les seves conductes i actes. I que per tant fer trampes amb mi no era gaire divertit perquè els acaba descobrint.

Quan em va dir això em vaig quedar de pedra però alhora em va fer pensar. Nosaltres no veiem una realitat diferent de les persones veiem la que tothom veu. Però si que es veritat que anem més enllà de les paraules, els gestos que les acompanyen prenen molta importància en tots els contextos. Tendim a analitzar les dinàmiques, les relacions, els conflictes i a indagar en els perquè de les accions però això no vol dir que siguem endevins.

Ara ja a nivell més personal, m'agrada saber com sóc jo amb les persones que m'envolten i com són els altres amb mi. M'agrada descobrir els perquès de les coses i m'agrada indagar sobre els rols i conductes de persones que no conec. Tot i que no t'ensenyen això a la carrera si que acabes analitzant i fent canvis amb tu mateix i amb el teu voltant. Això si en les teves mans està voler-ho veure i voler-ho canviar. Perquè tothom té dret a decidir si vol o no fer el canvi.

Crec que els canvis sempre seran necessaris, perquè sinó t'estanques i no avances.

Com diu el refrany aquell; renovar o morir!!

11/06/2010

Bufff avui és divendres així que suposo que ja hauran penjat les notes, va obro la pàgina de l'UAB. Noto com el meu pols s'accelera, vaig al campus, les meves mans comencen a tremolar, poso el nia i la contrasenya amb moltes dificultats. La pàgina està apunt d'obrir-se, noto com el meu cor està a punt de sortir-se del pit. Només falta carregar la meitat de la pàgina. No puc més... canvio de pàgina per relaxar-me una mica. Quan veig que ja està carregada la pàgina em disposo a canviar... i zas!!!

L'ordinador mort per causes desconegudes. Potser no era el millor dia per mirar-ho.

Un bitllet pel camí de la societat.

-Perdoni m'agradaria que m'expliquessin una miqueta en què consisteix el camí que marca el recorregut de la societat. Les quatre coses més importants.

- D'acord; miri primer s'haurà d'anar a l'escola fins acabar l'ESO, seria recomanable seguir fins a batxillerat. Un cop aquí s'elegeixi la carrera professional, quan s'acabi es començarà a treballar d'això. Busquis m'entres estant, cap al primer any de carrera, una persona amb la qual vulgui tenir-hi una relació estable. Un cop acabada la carrera, com deia abans, vagi a viure amb la seva parella. Compre-vos un pis, tingueu fills. Eduqueu-los tan bé com podeu i expliqueu-li's el camí d'aquest recorregut.

Normes; no es pot mentir, si es té una parella s'ha de respectar, si té aquesta parella vagi amb ella allà on vulguin els dos però sobretot sempre junts. Mai per separat, per suposat sigues fidel en els teus actes, paraules i sobretot no siguis independent de la teva parella. Estarà mal vist si vas amb una persona del sexe oposat tot i que només sigui un amic. I per últim el més important no facis el que vulguis sinó el que marca la societat.

Bé crec que no em deixo res. Així doncs quants bitllets vol?

- Bueno només venia a preguntar que era el que marcava el recorregut, no vull cap bitllet. Crec que aniré a peu així podré decidir en cada moment cap a quin camí vull anar i no cap a on m'obliguen anar.

Avui baixant amb els ferrocarrils ens hem trobat un home què ha tingut una manera molt subtil de demanar-nos diners.

(H) -Que sou del Barça?

(E)- Si

(H)- Va guanyar el Barça, vaya partidàs, no?

(E)- Si, si.

(H)- Que us puc parlar amb català?

(E)- Si clar.

(H)- Doncs no us ho demanaria si no ho necessites, però no tindríeu 1 euro cadascuna per donar-me. Dormo al carrer, tinc esquizofrènia i tot és una merda....

Bé la meva opinió, l'olor alcohol cantava massa. La meva pregunta, una persona així que teòricament és conscient de la seva malaltia i no té diners per menjar ni res, tindrà diners per la medicació? no hauria d'estar intern? i la televisió que hi pinta alguna cosa en la meva opinió?

Sincerament estic una miqueta confusa...no se que pensar-ne. No vull jutjar però crec que ja ho fet.

Rectificar és de savis.

Ara ja fa un any, vaig dir; “No crec en els canvis de les persones, crec que tothom té una manera de comportar-se que no pot canviar.”

Em vaig equivocar. Les persones podem canviar, podem modificar conductes que no són correctes, podem millorar els nostres actes i podem valorar coses que abans no fèiem.

Ningú em va dir; Sí Ester ! Les persones poden canviar i tu estàs per això. Tu seràs l’eina que ajudarà a la gent a canviar, a modificar les seves estratègies d’afrontament, a enfrontar-se a les pors i a mirar el món des d’una altre perspectiva. Tu seràs la clau del canvi.

Em vaig equivocar dins de l’evidència. Tots modifiquem els nostres pensaments, les nostres idees i les nostres maneres de fer. Tenim un filtre que és la personalitat però aquesta deixa passar algunes coses que fan puguis modificar-te, que puguis en el fons madurar.

Ara ja fa un any que m'has demostrat que els canvis són possibles.

Gràcies.

La malaltia no fa festa.

Avui ja fa una setmana de la gran nevada. Tots vam gaudir-ne, ens vam alegrar de que nevés i sobretot ens vam alegrar per no tenir classe el dimarts. Quina gran notícia, una dia per gaudir de la neu i no haver-te d’aixecar aviat per anar a la uni ( Per a aquells que van a primera hora, clar!).

Dimarts tenia practicum i per culpa de la nevada vaig arribar tard, perquè els trens no anaven encara a la seva hora. Mentres baixava el meu cap va començar a pensar... i s'hi hagués estat tota la setmana nevant i ens haguéssim quedat aïllats o amb falta de transport públic, què farien elles? Quan parlo d'elles parlo de les noies que s'estan tractant d'un trastorn alimentari. Aquelles que han d'anar de dilluns a divendres a un centre. Què hagués passat amb elles? Haguessin empitjorat? Els pares no podrien controlar-les?... Quan tota aquesta pila de preguntes envaïen per complert els meus pensaments, el missatge del conductor del tren em va retornar de nou al món real. Estava a Sant Andreu Arenal parada amb el tren i ens van dir que fins a les tres no es mouria d'allà. Per tan vaig haver d’agafar el metro i els pensaments es van quedar en aquell tren. Però encara ara hi segueixo pensant, què hagués passat?

Discussions.

Discutir és examinar en detall una qüestió, raonar-hi presentant consideracions favorables i adverses a fi d'arribar a una conclusió.

Tenim una tendència a donar connotacions negatives a termes que per definició no són així. Quan parlem de discussions sempre o gairebé sempre pensem de manera negativa, com sí l'objectiu final fos enfadar-se per no arribar a un acord. Ens fa pal sentir el terme perquè ja tenim aquest xip posat. Tot i que ens neguem a acceptar-ho, és bo discutir. Ho és perquè poses sobre la taula els punts a favor i els punts en contra, l'opinió d'un i de l'altre.

He fet una prova; he escrit "discutir" en el google i n'he buscat imatges, què he trobat?, en la primera pàgina gairebé totes les fotos són de persones amb cares enfadades, cridant i, fins i tot, amb intencions d'arribar a la violència.

A on vull arribar amb tot això?. Doncs és cert que tots percebem la realitat de manera subjectiva però una cosa és la subjectivitat d'una persona i una altre és la modificació dels termes que en teoria són objectius, no? Vull dir en cap cas la definició ens diu que ens hem d'enfadar per discutir però tot i així ho pensem. Llavors on està l'error?

Sincerament no ho entenc. Reflexione-m'hi senyors, reflexione-m'hi.

I'm waiting for....

Fa temps que intento fer una entrada. Entro en el blog em disposo a escriure i de cop em venen tantes idees alhora que no se quina escollir. N'agafo una i la començo a escriure i quan l'estic acabant veig que no és exactament el que jo volia que s'entengués, per tant la borro. Torno a començar de nou, n'agafo una altre i de cop em quedo en blanc, tenia tantes coses i tan poques que marxen del meu cap. Potser es que no estic concentrada, per tant deixo una estoneta aviam si ho aconsegueixo. Durant aquest ratet de temps penso perquè no puc concentrar-me en una en concret i plasmar-la. No ho se, potser perquè fa temps els teus processos mentals estan al 100% i ara ha arribat el moment de baixar el rendiment. Però això és la solució? Torno a intentar-ho, histories quotidianes que esdevenen histories de la vida. Moments compartits, interaccions confuses, paraules no dites, accions contrariades. No se per on tirar així que em sentaré una estona a pensar aviam si em decideixo per una.

Un gran frase d'una gran pel·lícula.

"Tranquila no es un beso de esos."

Els 22.

Vint-i-dos anys, la pregunta que més m’han fet és: què sents amb 22 anys? Com senten els dos aneguets? La meva resposta ha sigut senzilla i coherent; encara no sento res.

Pot ser complir aquests anys no impliquen gaires canvis, simplement en tinc un més. Però hi ha moltes coses que canviaran al llarg d’aquest any. És un any en el qual hi hauran molts canvis significatius en la meva vida. El primer és que espero que al juny ja pugui ser Llicenciada en Psicologia. Ja han passat quatre anys des de que vaig sortir de l’ institut per anar a la universitat. En aquests quatre anys han passat coses increïbles, he conegut gent nova i n’he passat de tots els colors. El segon canvi és que he de començar a dir adéu a molta gent, potser serà un arreveure però serà difícil. Durant aquest temps he creat una mini família amb un grupet de gent que són d’arreu de terres Catalanes i la distància pot destruir el vincle afectiu que hem creat. El tercer, canviaré de ciutat de residència, potser no és un canvi gaire bèstia però quan es tracta de passar de Cerdanyola a Barcelona potser si que ho és. El següent és que començaré un màster, bé aquest em fa especial curiositat perquè n’espero aprendre molt, conèixer coses més concretes d’allò que crec que serà la meva vocació. I finalment, l’últim canvi es que podré començar a tantejar el terreny professional i això em crea una miqueta de incertesa, perquè no se com posicionar-me, tot i així ja en tinc ganes.

I la resta de coses espero que no canviï, que es quedin igual o millor del que estan. Perquè som el fem i fem el que som.

La meva intenció no ha estat explicar la meva vida, perquè no m’agrada fer-ho però crec que totes aquestes coses es mereixien una entrada en aquest blog.